Si en temps de l’Imperi romà, posem per cas, a totes les ciutats, províncies i zones ocupades hagués existit una educació general bàsica -tothom a escola cada dia fins una certa edat, estudiant gramàtica, ortografia llatina i practicant l’estàndard d’aquella llengua-, possiblement encara rallaríem amb petites variants el llatí.
Però com que l’educació era -com ha passat sovint i encara avui en certa manera- per a les elits, el poble ras xerrava d’oïda i es menjava sons, canviava paraules i es deixava influenciar per altres parles que sentia o per la que havia estat la seva llengua mare. I sortien coses noves.
Molt més tard i com sempre, degut a guerres, invasions o tractats, arriben llengües a indrets conquerits. Però una altra vegada la majoria del poble que la parla queda al seu albir sense tenir formació i sense saber-ne res de normes i ortografies, només ralla i es fa entendre. No l’escriu perquè no sap com, o l’escriu com li sona. La xerra i la va transformant amb el temps.
I si es tracta d’un lloc petit i aïllat on després s’imposa un altre idioma oficial -que sí s’estudia, escriu i llegeix-, encara més va canviant cosetes de la llengua que ha duit o li han llegat els seus ancestres, lleva fonemes mals de pronunciar, simplifica les paraules, canvia l’accentuació, incorpora mots de la llengua dominant… i genera amb el temps una parla amb trets diferents.
Crea variants, dialectes, corrupcions de l’original, llengües noves? Haurien de ser els especialistes els que diguin en cada cas fins a quin punt s’ha arribat.
Però està clar que els analfabets en una llengua són els que, sense ser conscients, la fan evolucionar i mutar en noves variants. Per bé o per mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada