Franco i el centre

Quan un no sap de què xerrar, xerra del temps, i darrerament sembla que el clima és més extrem, passam de l’estiu a l’hivern i quasi no fa primavera ni tardor. I els estius s’allarguen molt, especialment l’any passat, en què vas nedar fins i tot en novembre. A veure què passa amb aquest hivern.

Igual que amb el clima, l’actual és època de postures extremes en molts aspectes, com la covid, amb partidaris acèrrims de restriccions i afusellar si fa falta els no vacunats, i els defensor fins a la mort (potser a l'UCI) de les llibertats individuals. I quant al franquisme, per exemple, les posicions a les bandes són cada vegada més irreconciliables i sembla que inexplicablement el temps agreuja encara majorment l’enfrontament entre les parts.

I parlant de franquisme, Franco Battiato, mort ara fa mig any, cercava un centre de gravetat permanent en una de les seves primeres cançons que el van fer famós. Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente. Tu no vas saber mai prou de què es tractava, però per si de cas també el buscaves... i no saps tampoc si l'has arribat a trobar.

Per aquest home sí que et proclames franquista i admets haver cridat per única vegada a la teva vida Franco Franco Franco!, al carrer, davant la Catedral de Barcelona a unes festes de la Mercè de ja fa massa anys. 

Et van captivar des del primer moment les seves lletres i melodies, encara que no t’acabessin de fer els arranjaments musicals, especialment en una primera etapa dominada per un tecno pop que tal vegada no estava a l’alçada de la poesia del missatge. El seu aspecte de professor de mates d’institut tampoc no el feia gaire atractiu com a estrella del... rock?

Quan un no sap de què rallar, tal vegada seria millor callar… o fer un escrit intrascendent sobre el Franco que buscava un centre i que, agradi més o manco, no va deixar dos bàndols eternament antagònics.

 

Són uns lladres

Diuen que malament si una persona sempre treu a la conversa l’assumpte dels doblers als deu minuts de rallar sobre qualsevol tema, per poc que vengui al cas. 

Malament -expliquen- sobretot per a ella mateixa, perquè sol voler dir que és una persona obsessionada pel tema econòmic i probablement la seva vida sigui un passar pena pel que gasta i per tot allò que voldria arreplegar, i que no serà feliç per molta pela que guanyi.

Una de les seves característiques és pronunciar amb freqüència la frase “són uns lladres”, ja sigui per referir-se a una companyia de telefonia, a un taller mecànic, al restaurant de la plaça o a la botigueta del cap de cantó... i no parlem ja darrerament de la companyia elèctrica o d'un clàssic atemporal com és el tema dels polítics. 

Està clar que en més d’una ocasió té tota la raó, la picaresca abunda sobretot en temps difícils com els actuals, però la mateixa persona que es queixa a l’hora de pagar sol reproduir el mateix patró garrepa quan és ella la que ha de cobrar.

De dèries n’hi ha moltes i variades i tots en tenim alguna, amb arguments més o manco lògics o clarament paranoics.

Segons la magnitud de la nostra fixació, pot fer perillar la nostra estabilitat mental i física o no passar d’una curiosa mania inofensiva. Per tant, hauríem de saber quan prendre mesures perquè una obsessió no mos amargui l’existència ni faci que l’amarguem noltros a altres.

 

 

Si ho haguessis sabut...

Tu no ets dels que creuen que la vida i els actes de cadascú ja estan escrits i determinats per endavant, però sí que penses que tothom actua a cada moment de la manera com ho ha de fer i que no té alternativa.

En cada situació de la teva existència, amb les circumstàncies que es donaven, físicament i mental, a l’entorn i amb cadascuna de les variants que han configurat aquest instant precís, no has tingut més remei que haver obrat com ho has fet. Per bé o per mal, però aquest és un altre tema.

«Si haguessis canviat de feina. Si no haguessis deixat tal cosa. Si haguessis començat abans amb tal activitat. Si no haguessis perdut tant temps en allò. Si haguessis deixat més prest allò altre...». Clar que el present de qualsevol seria diferent si el seu passat no fos com va ser. Però si es tornés al moment anterior amb idèntiques condicions, la manera de procedir seria la mateixa.

Per açò trobes que no serveix de res mortificar-se per errors passats, «si ho hagués sabut...». Només podem tenir-los presents i fer-ho millor en el futur.

Per a tot arriba l’hora i tot ho fas o deixes de fer quan estàs preparat. No ho pots avançar ni ho pots canviar. No ho pots preveure ni val penedir-se. Cent vegades tornessis a viure una situació, cent vegades faries el mateix.

 

Doblers i felicitat

No sé si els doblers són el principal component de la felicitat, però està clar que no tenir-ne en aquesta societat causa bastant infelicitat. Tenir diners serveix principalment per no haver-se de preocupar dels diners, perquè resulta que hi ha gent, més dels que es podria pensar, que en tenir un capital que els deixaria dormir tranquils, no paren fins aconseguir que desapareixi, ja sigui fonent-lo en luxes més enllà de les seves possibilitats, o, més habitual, volent invertir en negocis de dubtosa rendibilitat en els quals no són precisament experts i que no els aporten més que maldecaps. Total, que moltes vegades es queden sense doblers i sense negoci.

No serà aquí on informem de quin és el millor destí per als cabals de cadascú, només es tracta de sentit comú, tenir-ne prou perquè no representin el principal tema en la majoria d’assumptes i converses del dia, i emprar-los pel que més feliços ens faci. O no utilitzar-los i ser feliç acumulant petites o grans fortunes.

Una manera de saber què fer o no amb el teu capital és veure si et fa més content desembutxacar una quantitat per obtenir béns d’una certa qualitat, o estalviar fent una despesa menor i rebaixar el teu nivell de vida. Ets més feliç amb una tele intel·ligent de 50 polzades o amb una tele petita i antiga i una capsa de sabates plena d’euros?

Entre el que malbarata tot diner que passa per les seves mans i qui no encén ni un llum per no gastar, tenint-ne prou, hi ha d’haver un terme mig per no malviure pendent del metall.

De tota manera, qui té doblers, que faci el que vulgui amb ells, el que és obscè i intolerable és que aquí i avui hi hagi al mateix temps qui no arribi a cobrir les seves necessitats més bàsiques.

 

 

Santa paciència

Tenir paciència, aquella capacitat d’un individu de suportar una determinada situació adversa amb fortalesa i sense alterar-se, sol evitar moltes equivocacions a la vida, permet pensar abans de parlar, reflexionar abans d’actuar, i fa que no t’hagis de penedir de tantes coses al final del dia.

Com més adverses les circumstàncies, com més mal dades van les coses, més valuosa és aquesta virtut germana de la prudència, però més mala de mantenir. I en temps com els actuals, veiem a diari exemples d’impaciència en diversos aspectes, com el desfici per obrir comerços, la frisança per llevar-se la mascareta, la urgència per gaudir de l’oci, perquè venguin turistes o per sortir a rodar món...

En el plànol de relacions personals, ser pacient pot evitar molts enfrontaments, encara que de vegades es pugui confondre amb inactivitat o indolència. Però més val pecar per falta d’acció que per un excés de precipitació. A part, sembla que els impacients han de patir més per força a la vida, és un hàndicap afegit als desavantatges que cadascú arrossega per aconseguir un mínim de felicitat. La paciència en les petites coses et permet enfrontar-te amb més serenitat a les grans adversitats i amb menys precipitació a les dificultats importants.

Que no ens falti la paciència quan ens telefonen a l'hora de dinar per oferir-nos una meravellosa oferta audiovisual o una assegurança en unes fabuloses condicions. Que abundi quan haguem de cridar a alguna companyia per donar de baixa colque servei contractat...

Que aquestes línies facin reflexionar una mica sobre el comportament, si qualcú ha tingut la paciència de llegir-les.

 

 

Bicis i patinets

Les normes que dicta una acadèmia de la llengua solen anar bastant endarrerides en relació a la situació de la parla en un moment donat, ja que precisament la seva tasca és fixar i adaptar la normativa als canvis que experimenta un idioma. 

També, molts aspectes que fins el present no feia falta que estiguessin gaire controlats s’han de regular quan hi ha massificació que podria atemptar contra la seva sostenibilitat, com pot ser la pesca o la construcció en algunes zones...

Però hi ha assumptes en els quals les senyories assegudes als seus escons s’haurien d’avançar a la situació actual per preveure i evitar mals majors, com quan perilla la integritat física d’alguns dels seus estimats súbdits. 

Com passa des de fa ja un bon temps amb les bicicletes i patinets, elèctrics o no, que circulen per carrers i carreteres de pobles i ciutats. Si van per la voravia són un perill per als vianants, si van per la calçada el perill és per a ells, envoltats de cotxes i camions. 

En aquest cas no es pot esperar a veure com evoluciona la cosa per legislar, i s’han de fer infraestructures adequades per aquest tipus de transport. No es pot incentivar l’ús de vehicles amb energies netes (bé, netes… el fum el deixen a altres bandes) sense haver creat carrils per on puguin circular els transports més vulnerables amb seguretat per a ells i la resta de gent.

Mentrestant, tal vegada s’ha de restringir i si fa falta prohibir a molts llocs aquests aparells.

Senyories, sortiu al carrer, observeu el panorama i trobeu solucions -açò si no heu estat abans atropellats per una bicicleta o un patinet.

Viatge tràgic

Viatjar és una de les activitats que més aspectes positius t’ha aportat, que més t’ha enriquit i més satisfaccions t’ha procurat. T’aporta coneixements, il·lusió per viure i t’amplia horitzons. És una de les accions, com la lectura o el cinema, que donen una dimensió extra a la teva vida, normalment emmarcada en un hàbitat laboral, familiar i social no especialment ampli. 

Aquest acte que creus necessari, imprescindible, ara, en temps de pandèmia, és per una banda urgent i per una altra arriscat… Què has de fer, sortir ja per fi de l’aïllament i viatjar, ja que consideres més grans els beneficis que els riscos? O esperar encara més, fins que la major part de viatgers i habitants dels destins estiguin vacunats i el perill hagi minvat significativament?

Una de les coses que canviaries a la teva vida és precisament no haver viatjat prou, sobretot de jove, mancança que voldries ara compensar, però potser no és el moment més adient, a pesar dels bons turístics, que sembla que mos regalen, però que en realitat pagam tots per tal que viatgin i es beneficiïn uns quants. Tampoc veus gaire clar aquesta carta blanca al turisme britànic quan proliferen a ca seva noves variants de coronavirus i altres països propers ja els hi han restringit l’entrada. 

I els creuers, seran la desitjada font d’ingressos per a l’economia local o una nova font de contagis?, com ha passat amb el primer que hem vist des del començament de la pandèmia per aquestes terres, a l'illa veïna, que només s’ha atracat per desembarcar cinc tripulants positius de coronavirus. Imagines si s’escampa entre els més de 1.400 membres de la tripulació que duu, tots allà tancats en un espai reduït...

En fi, que rodar pel món sempre ha estat una aventura -recordau les peripècies de l'amo en Xec-, però ara amb més motiu pot esdevenir un viatge tràgic.