El món és una font infinita de notícies, en surten pertot, dia i nit i de tot color. Aquí a ca nostra també, i encara més a l'estiu.
Però encara que n’hi hagi que es difonguin i creïn molta expectació, a tu moltes d’elles ni t’importen gaire ni et sorprenen.
Te n’enfots que a Cavalleria es facin banys d’argila, no pots entendre que açò sigui un problema greu. Què pot passar? Disminuirà el volum de l’Illa? S’embrutarà la mar?
Tampoc no et preocupen gaire les rissagues a Ciutadella, com si fos un fenomen nou o sorprenent, sobretot a certes èpoques. Normalment són de mig metre i no produeixen cap efecte, només tema de conversa per a desocupats, avorrits o tremendistes… com si fos l’únic lloc on hi ha marees altes i baixes.
No et fa perdre el son que hi hagi quatre venedors ambulants a les platges, per molt il·legals que siguin, i et fa més bé gràcia l’operació muntada i la partida confiscada de síndries, cocos i llaunes.
Tampoc no et fan ni alçar una cella els avisos per altes temperatures a l’estiu. Ves quina cosa, que s’arribi a 35 graus as Mercadal en agost!
I t’importa un rave que els peixos que més recomanin pel colesterol i tal, resulti que siguin els que contenguin més mercuri. I que Menorca sigui un drama de tanta contaminació que provoca la central eléctrica.
Tampoc no et sorprèn que hi hagi més accidents quan es quadruplica el nombre de vehicles i que els lloguers s'apugin quan hi ha més demanda. Ni que hi hagi tantes barques enfonsades des que es poden llogar sense titulació.
dimecres, 7 d’agost del 2019
dimecres, 24 de juliol del 2019
Res publica
Vas per la vorera d’un carrer i et fa la impressió que siguis a les muntanyes russes. Què passa?, el pis de la vorera està tot ondulat, cada dues portes hi ha una cotxeria i el nivell del sòl davalla perquè els cotxes puguin entrar i sortir còmodament. I els vianants, poden caminar còmodament per aquest carrer? Què ha de prevaler, el dret d’uns quants a una rampa per al seu cotxe o el dret de tothom a caminar sense pujades i bajades?
Vas per una plaça i quasi no pots creuar-la de tantes taules i cadires de bars, no hi ha ni un deu per cent de l’espai lliure, i el mateix passa a alguns carrers, amb les voreres envaïdes per terrasses de negocis privats.
Una altra vegada, què ha de dominar, el dret a muntar terrasses dels locals privats o el dret a circular lliurement pels espais públics de tots els ciutadans? Existeix una llei que reguli el percentage d’espai públic que poden ocupar els negocis particulars?
Platges plenes de tumbones de pagament on pràcticament no queda espai per instal·lar-se sense haver d’emprar obligatòriament el servei.
No està malament facilitar les coses a conductors, bars, tumboners i a tothom a qui es pugui, però per damunt de tot haurien d'estar els interessos comuns i ha de prevaler la cosa pública.
Clar que tampoc es pot demanar gaire quan es rescaten bancs i subvencionen clubs esportius deficitaris mentre perduren moltes mancances en polítiques socials, falten ajudes a necessitats i existeixen jubilacions insuficients.
Vas per una plaça i quasi no pots creuar-la de tantes taules i cadires de bars, no hi ha ni un deu per cent de l’espai lliure, i el mateix passa a alguns carrers, amb les voreres envaïdes per terrasses de negocis privats.
Una altra vegada, què ha de dominar, el dret a muntar terrasses dels locals privats o el dret a circular lliurement pels espais públics de tots els ciutadans? Existeix una llei que reguli el percentage d’espai públic que poden ocupar els negocis particulars?
Platges plenes de tumbones de pagament on pràcticament no queda espai per instal·lar-se sense haver d’emprar obligatòriament el servei.
No està malament facilitar les coses a conductors, bars, tumboners i a tothom a qui es pugui, però per damunt de tot haurien d'estar els interessos comuns i ha de prevaler la cosa pública.
Clar que tampoc es pot demanar gaire quan es rescaten bancs i subvencionen clubs esportius deficitaris mentre perduren moltes mancances en polítiques socials, falten ajudes a necessitats i existeixen jubilacions insuficients.
divendres, 12 de juliol del 2019
Estimada presidenta
Estimada presidenta: el que vulguis, si no pot ser diputat, idò conseller, o director general, insular, assessor, comissionat a Madrid... Qualsevol coseta que et sobri i tenguis a mà.
El que et sembli, estimada presidenta, ja saps que jo estic a la teva disposició i del partit.
Fa tants anys que no faig feina… vull dir feina de ver… vull dir feina privada. És a dir, fa tant temps que estic aquí servint al partit i al poble que ho faig molt bé... i no sé si sabria fer altra cosa.
No me fallis, presidenta, saps de la meva lleialtat i discreció, de la meva xerrameca i facultats per treure-us a molts dels nostros -a tu, presidenta, també- de situacions compromeses, o sigui que per una cosa o altra no me diguis que no meresc almanco altres quatre anys.
No me venguis que ja som vell i estic cremat, que fa falta renovació. Tu saps amb qui estàs xerrant, mona? Saps que encara no havies nascut i jo ja servia al partit?
Ha estat tota una vida fidel a la nostra gent, a diferència dels saltimbanquis polítics que fan acrobàcies ideològiques de partit en partit per tal de tenir una cadira allà on sigui.
En fi, estimada presidenta, esper que aquests arguments bastin perquè consideris algun càrrec per jo aquesta legislatura, ja que som un dels que sempre t’hem valorat, apreciat i t’hem posat -ja veurem fins quan- al lloc on ara ets.
El que et sembli, estimada presidenta, ja saps que jo estic a la teva disposició i del partit.
Fa tants anys que no faig feina… vull dir feina de ver… vull dir feina privada. És a dir, fa tant temps que estic aquí servint al partit i al poble que ho faig molt bé... i no sé si sabria fer altra cosa.
No me fallis, presidenta, saps de la meva lleialtat i discreció, de la meva xerrameca i facultats per treure-us a molts dels nostros -a tu, presidenta, també- de situacions compromeses, o sigui que per una cosa o altra no me diguis que no meresc almanco altres quatre anys.
No me venguis que ja som vell i estic cremat, que fa falta renovació. Tu saps amb qui estàs xerrant, mona? Saps que encara no havies nascut i jo ja servia al partit?
Ha estat tota una vida fidel a la nostra gent, a diferència dels saltimbanquis polítics que fan acrobàcies ideològiques de partit en partit per tal de tenir una cadira allà on sigui.
En fi, estimada presidenta, esper que aquests arguments bastin perquè consideris algun càrrec per jo aquesta legislatura, ja que som un dels que sempre t’hem valorat, apreciat i t’hem posat -ja veurem fins quan- al lloc on ara ets.
dimarts, 25 de juny del 2019
El darrer Sant Joan
De la darrera vegada que vaig anar a Ciutadella per Sant Joan en deu fer més de vint-i-cinc, d'anys. Vivia llavors a Barcelona i per diverses circumstàncies -primer per ser estudiant universitari i després en fer de mestre a una escola d’EGB-, feia bastants d’anys que no tenia l’oportunitat de ser a Menorca en aquelles dates.
La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.
A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:
A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.
Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.
Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.
Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita).
Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.
Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.
Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».
La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.
A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:
A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.
Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.
Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.
Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita).
Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.
Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.
Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».
dimecres, 12 de juny del 2019
Només és rock'n'roll
De vegades vas a un concert de rock i et porta a un món alternatiu, de rebel·lia, romàntic, antisistema, un món ideal imaginat sobretot per joves amb temps, llibertat i poca consciència del futur que els espera. Un món al qual tu ja fa anys que no hi pertanys.
També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…
I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.
Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?
Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…
També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…
I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.
Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?
Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…
dimecres, 15 de maig del 2019
Empastillats (química per a tot)
El caràcter, l’estat d’ànim i tarannà de cadascú és el que és, i podria semblar que no té remei, i que ens hem de conformar amb la nostra forma de ser, i també hem de suportar el pessimista, o el depressiu, o aquell que no calla per res, perquè, clar, “són així”.
Però resulta que avui en dia hi ha química per a tot, i a tal problema, tal solució.
Per exemple, tenim fórmules per al trastorn obsessiu compulsiu, per al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, per al trastorn explosiu intermitent (agressió, irritabilitat, autolesió), per als trastorns del son, per a l’ansietat, per a la depressió, per al trastorn bipolar...
Tenim estimulants, antipsicòtics, estabilitzadors de l’humor i antiespasmòdics, antihistamínics, antidepressius i agonistes de melatonina...
I podríem continuar una bona estona més.
Està clar que no sembla recomanable medicar-se sense control ni anar tot el dia empastillats, deu ser millor mantenir el caràcter i el temperament original, perquè tot té contraindicacions i efectes secundaris.
Però hi ha algunes persones tan desagradables, agressives, maleducades, individus barallats amb ells mateixos i amb el món, que resulten tan tòxics per als qui tenen al seu voltant, que és molt millor que no revelin la seva personalitat autèntica i que passin el dia medicats, per així estar ells tranquils i, sobretot, per a la salut de la resta dels mortals.
Però resulta que avui en dia hi ha química per a tot, i a tal problema, tal solució.
Per exemple, tenim fórmules per al trastorn obsessiu compulsiu, per al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, per al trastorn explosiu intermitent (agressió, irritabilitat, autolesió), per als trastorns del son, per a l’ansietat, per a la depressió, per al trastorn bipolar...
Tenim estimulants, antipsicòtics, estabilitzadors de l’humor i antiespasmòdics, antihistamínics, antidepressius i agonistes de melatonina...
I podríem continuar una bona estona més.
Està clar que no sembla recomanable medicar-se sense control ni anar tot el dia empastillats, deu ser millor mantenir el caràcter i el temperament original, perquè tot té contraindicacions i efectes secundaris.
Però hi ha algunes persones tan desagradables, agressives, maleducades, individus barallats amb ells mateixos i amb el món, que resulten tan tòxics per als qui tenen al seu voltant, que és molt millor que no revelin la seva personalitat autèntica i que passin el dia medicats, per així estar ells tranquils i, sobretot, per a la salut de la resta dels mortals.
dimecres, 1 de maig del 2019
O bíceps o neurones
Sembla ser que fa molts molts anys, la nostra espècie -Sapiens sapiens- va aconseguir un enorme cervell a base d’experimentar una no menor atròfia dels seus músculs. Un cervell que pesa el 2-3 per cent del pes corporal total però que consumeix el 25 per cent de l’energia.
La pregunta seria: els que dediquen la majoria del temps i esforços a cultivar el seu cos, a activitats físiques i descuiden la part intel·lectual de la persona, ho fan a base de l’atròfia de les seves neurones? Es pot tenir cura de les dues coses a la vegada?
Segurament, pero solem tenir la imatge de l’esportista catxes, molt bo en el seu terreny però que per les seves declaracions i apariència sembla no tenir gaire formació -ni informació- sobre altres aspectes de la vida. I per altra banda trobam l’intel·lectiual arquetip -o gras o massa prim- que descuida la forma física del seu cos i la salut.
“Mens sana in corpore sano”, contestarien molts en relació a aquest tema (encara que la sentència original del poeta llatí Juvenal no tengui el mateix sentit), és a dir, que seria convenient un equilibri entre l’atenció al cos i a la ment.
Sembla que fa moltíssims d’anys l’home va experimentar un augment brutal del seu cervell, que va fer que siguem ara a dalt de la cadena alimentària i que dominem la resta de la natura.
Ho vam aconseguir a base d’inconvenients, com néixer subdesenvolupats i dedicar molt temps a arribar a ser un individu competent, o dificultats a l’hora del part.
Va pagar la pena tota aquesta traumàtica revolució? No se sap, to és relatiu…
Segons Yuval Noah Harari, historiador d’actualitat pels seus llibres de divulgació, com “Sapiens”, la rapidesa en arribar a ser l’espècie dominant (uns 100.000 anys) fa que siguem com a dictadors d’una república bananera, com a nou rics, i que moltes guerres o catàstrofes ecològiques siguin conseqüència d’aquest canvi massa ràpid.
Potser, al cap i a la fi, hauria estat més bo per al planeta haver-nos quedat per la selva africana anant d’arbre en arbre amb un cervellet esquifit i uns magnífics bíceps.
La pregunta seria: els que dediquen la majoria del temps i esforços a cultivar el seu cos, a activitats físiques i descuiden la part intel·lectual de la persona, ho fan a base de l’atròfia de les seves neurones? Es pot tenir cura de les dues coses a la vegada?
Segurament, pero solem tenir la imatge de l’esportista catxes, molt bo en el seu terreny però que per les seves declaracions i apariència sembla no tenir gaire formació -ni informació- sobre altres aspectes de la vida. I per altra banda trobam l’intel·lectiual arquetip -o gras o massa prim- que descuida la forma física del seu cos i la salut.
“Mens sana in corpore sano”, contestarien molts en relació a aquest tema (encara que la sentència original del poeta llatí Juvenal no tengui el mateix sentit), és a dir, que seria convenient un equilibri entre l’atenció al cos i a la ment.
Sembla que fa moltíssims d’anys l’home va experimentar un augment brutal del seu cervell, que va fer que siguem ara a dalt de la cadena alimentària i que dominem la resta de la natura.
Ho vam aconseguir a base d’inconvenients, com néixer subdesenvolupats i dedicar molt temps a arribar a ser un individu competent, o dificultats a l’hora del part.
Va pagar la pena tota aquesta traumàtica revolució? No se sap, to és relatiu…
Segons Yuval Noah Harari, historiador d’actualitat pels seus llibres de divulgació, com “Sapiens”, la rapidesa en arribar a ser l’espècie dominant (uns 100.000 anys) fa que siguem com a dictadors d’una república bananera, com a nou rics, i que moltes guerres o catàstrofes ecològiques siguin conseqüència d’aquest canvi massa ràpid.
Potser, al cap i a la fi, hauria estat més bo per al planeta haver-nos quedat per la selva africana anant d’arbre en arbre amb un cervellet esquifit i uns magnífics bíceps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)