De vegades vas a un concert de rock i et porta a un món alternatiu, de rebel·lia, romàntic, antisistema, un món ideal imaginat sobretot per joves amb temps, llibertat i poca consciència del futur que els espera. Un món al qual tu ja fa anys que no hi pertanys.
També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…
I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.
Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?
Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada