Frenar per no col·lapsar

Pots arrossegar uns quants problemes, preocupacions i maldecaps tota la vida, és normal, li passa a tothom, i així i tot anar tirant. També pots patir durant una temporada una major acumulació de desgràcies i conflictes i no defallir, i sortint-ne més o manco sa i estalvi. El que no creus que poguessis resistir -ni tu ni ningú- és anar per la vida carregat permanentment amb una quantitat insuportable d’angoixes, adversitats i temors. No trobes que cap persona ho pugui aguantar molt de temps i allò que sol passar és que acaba col·lapsant, esfondrant-se, paralitzada i sense arreglar res.

La solució no seràs tu qui la tengui, però hi ha coses que són lògiques i que no veim quan esteim ficats a l’ull de la tempesta o al fons del pou, on hem acabat després d’anar acumulant situacions negatives.

El que maldes de fer és frenar, reaccionar davant la muntanya que trobes que tens damunt i establir prioritats, identificar allò que és realment important i solucionar-ho, o procurar oblidar-ho dintre del que sigui possible si no té remei. No prendre’s la teva vida ni la dels altres tan seriosament. No deixar que tot t’afecti tan profundament, passar un poc del que no és vital.

Frenar per no col·lapsar, cosa que també s'hauria d'aplicar a la nostra illa, que és com un organisme sensible i fràgil, amenaçada per l'augment de turisme, població, construcció, trànsit, amb uns recursos limitats que comencen a faltar. Frenar també l'escalada de crispació política que acompanya cada esdeveniment, cada tema, local, estatal o mundial, i centrar-se en avançar en acords per aconseguir millores, que és la seva feina.

Però bé, allò que dèiem, tu pitges el fre, abaixes el ritme i te dius: Problemes, preocupacions, maldecaps, en fila aquí, al rebedor, d’un en un. Que passi el primer. I així anar fent...

     

Xerrar i més xerrar de la DANA

No penses dedicar ni un segon més que aquests d’ara a comentar res de la DANA que ha sofert el País Valencià. 

Hi ha hagut una gota freda, pluges torrencials, inundacions, morts, desapareguts i molts danys materials. Te sap molt de greu. És una desgràcia que esgarrifa. Admires els voluntaris i les aportacions en doblers i productes. Tu mateix has fet una mínima contribució.

S’haurà de mirar si hi ha hagut responsabilitats polítiques i de diferents administracions i, sobretot, fer tot el possible per a la recuperació de la normalitat i procurar que no torni a passar res semblant enlloc. I punt.

A partir d’aquí, tot el que es digui ara sobra. L’oportunisme dels polítics per atacar-se mútuament, de les empreses i associacions per promocionar-se, d’articulistes desproveïts d’inventiva (com tu?) per omplir columnes a diaris, i de cunyats per donar les seves solucions miraculoses i tardanes que, ves per on, ningú no havia reparat. Sentir rallar contínuament a tothom dels danys de la DANA, les seves conseqüències i causes, fa oi i te causa indignació.

Ara és moment d’ajudar, si es vol o es pot, o almanco de callar i no molestar. Ja hi haurà temps per a la xerrameca, els remucs i les propostes a misses dites, tan típic en aquesta terra d’especialistes en tot i capdavanters en res. 

Hi ha gent per a tot

Hi ha qui surt en un vehicle a una via principal al seu ritme, perquè sí, tranquil·lament, i qui té preferència ha de frenar. I hi ha qui s’atura quan toca i espera.

Hi ha qui aparca al primer lloc que troba, on no es pot, fent nosa. I hi ha qui roda per carrers i places fins a un lloc permès, i passa deu minuts caminant a ca seva.

Hi ha qui posa l’intermitent i després frena i gira. Hi ha qui gira i després posa l’intermitent. Hi ha qui gira i punt.

Hi ha motos que t’avancen per la dreta, altres que te passen a 180 per hora amb línia contínua i a un revolt. I n'hi ha d'altres que respecten les normes.

Hi ha bicicletes -els patinets donarien per un parell d’articles...- que van per on els correspon. Hi ha bicicletes a tota velocitat pel carril bici que quasi s’emporten els caminants i altres que van a pas de tortuga pel mig de carrers o, pitjor, carreteres.

Per què? No ho saps. També hi ha vianants que et saluden en passar pel costat encara que no t’hagin vist mai. I coneguts amb els que et creues cada dia que giren la cara i no fan ni un mínim gest de cortesia.

I aquestes diferències per què, pel caràcter, per la forma de ser de l’individu? Per l’educació rebuda, per l’exemple vist a casa? Per l’hàbitat on s’ha desenvolupat l’espècimen? Pel PH del medi on ha crescut?

Però allò que més t’intriga és com és que hi ha qui quan li duen un bocata a un bar, l’obre, observa el seu interior i investiga tots els seus components. Després procedeix a mossegar-lo delicadament. I hi ha qui, quan arriba el panet, l’arreplega i li fot queixalada sense passar cap pena. 

Hi ha gent per a tot.

 

Fatxa! Roig separatista!

Un pot ser de dretes i no ser fatxa, o ser d’esquerres i també espanyolista, per exemple. Hi ha feixistes independentistes. I hi ha anticonstitucionalistes que en canviar la conjuntura s’han fet defensors a mort de la Constitució. Un comunista difícilment pot ser nacionalista, però de vegades sí, i les dretes i esquerres -en principi opcions de models econòmics i socials- agafen altres significats, i si no penses com ell ets un fatxa o si no estàs d’acord ets un roig separatista, comunista que es menja els fillets. 

La gent de dretes és majoritàriament demòcrata, i n’hi ha d’esquerres que desitgen una dictadura… del proletariat o de qui sigui. I al contrari, també. Es poden defensar col·lectius discriminats i alhora una economia liberal. Es pot voler un Estat amb fort control per fomentar la igualtat i estar a la vegada en contra de la immigració.

Les ideologies polítiques en moltes ocasions es mesclen i evolucionen segons els contextos històrics, socials i culturals. Les dretes i les esquerres són grans categories que engloben múltiples corrents. L’espanyolisme i l’independentisme sorgeixen de debats territorials i de sobirania, però també tenen arrels ideològiques i es poden trobar tant a la dreta com a l’esquerra.

Les visions són diverses i complexes, i per açò les aliances i les lluites conflueixen moltes vegades en eixos ideològics aparentment contradictoris.

Però si haguéssim de tenir tot açò en compte, de què xerraríem al bar o a cal barber?

 

Paraules d’amor

La majoria de cançons en tota la història s’han dedicat a l’amor. I una part important a un amor perdut o no correspost, o al seu revers, el desamor, la traïció, la tristor en acabar la relació; o, en menor quantitat, a la felicitat d’un moment dolç d’un idil·li. 

Normalment només sabem la versió de qui interpreta la cançó, que explica com de malament està perquè s’estima algú que no el correspon, o perquè ha perdut la persona que ho va ser tot. Poques vegades es pregunta per què no va funcionar o per què la persona estimada no li fa cas. 

És per dir-li «has provat d’expressar quelcom intel·ligent i interessant, a part de les xorrades cursis i dramàtiques que cantes? Has provat de canviar, d’entendre l’altre? Vas fer tot el que vas poder? Explica’ns per què trobes que t’ha deixat. Ho vàreu xerrar, vau consultar un terapeuta de parelles? Tal vegada éreu un o els dos tòxics, o incompatibles, potser esteu millor separats que junts»…

La literatura és una cosa i la vida real, una altra. Les cançons duen una forta càrrega sentimental per captar l’atenció, exageren i menteixen; si cantes que sou una parella feliç des de fa quaranta anys, no interessarà a ningú.

Però només és art, ficció, i no es pot prendre com a model de la realitat. Hi ha qui va per la vida pensant que les relacions sentimentals són com les conten a les cançons, o a les pel·lícules… I després topen amb la veritat i les coses no els solen sortir gaire bé.

En fi, que diuen que un dels símptomes que confirmen que estàs enamorat és que entens les cançons que parlen d’amor. No sé si és gaire bon senyal...

 

Autoajuda’t; si vols, pots

Veus xerxes socials plenes de frases emmarcades, amb imatges de postes de sol i música new age. «Tot passa per una raó», «si vols, pots», «pensa en positiu i tot millorarà», «el teu èxit només depèn de tu», «sigues la millor versió de tu mateix»… Escoltes comentaris, «quina raó que tenen!», «quines veritats més grans!». Bé, penses, clar que és veritat el que prediquen i tenen tota la raó, si només diuen obvietats, reflexions i conclusions a les que qualsevol pot arribar amb una mica de sentit comú, però molt superficials… Són una visió simple de la realitat, que no té en compte les circumstàncies personals que condicionen cadascú. 

L’optimisme és important però no cura ni soluciona problemes complexos amb molts factors i causes. Com diu la mateixa paraula autoajuda, creu-t’ho i troba com resoldre la teva situació, i si no tens èxit, és que no has fet prou (com si fos fàcil sense l’ajut d’un professional que conegui totes les teves peculiaritats i que et proposi una gestió personalitzada per arribar a aconseguir-ho).

I cada dia en trobes més, de sentències de «superació personal», i cada vegada en veus més, de gent, que les llegeix, comparteix i creu que basten per anar a millor.

Jo ho saps, idò, si tens problemes, autoajuda’t, «tu tens el poder de canviar la teva vida», i si no ho arranges, serà culpa teva, perquè «si vols, pots»... o no és tan senzill? 

 

Maig, juny, setembre...

Gener, febrer, març, abril, maig, juny, setembre, octubre, novembre, desembre... Així seria la successió dels mesos de l’any perfecta per a alguns, entre ells tu mateix. Sense aquests dos mesos en honor a emperadors romans -juliol i agost-, que són incòmodes per a republicans, antiimperialistes, defensors de les minories..., però sobretot per als al·lèrgics a la calor, a les multituds i a l’alteració durant massa setmanes dels d’ordres establerts en aquesta tranquil·la terra nostra des de sempre, o almanco des d’emprimer.

Llegies fa temps que abans el calendari anual tenia deu mesos, que també tenien altra quantitat de dies per mes i que juliol i agost van ser introduïts més endavant -primer amb altres noms i canviats llavors per homenatjar Juli Cèsar i Octavi August, líders romans-, i pensaves per què punyetes sel’s va ocórrer fer-ho, posar aquests dos mesos més calorosos i agobiants enmig de l’any per fer la guitza als que volen fresqueta i tranquil·litat. Devia ser cosa dels hotelers o els turoperadors d’aquells temps… 

 

Ja saps que res no canvia per posar diferents noms o maneres de mesurar i etiquetar els períodes de l’any, però així i tot somies de vegades que el Govern -tan preocupat com sembla ara pel problema de la massificació turística- es treu de la màniga un decret llei d’aquest que fan en un tres i no res quan els convé, i eliminen els mesos de juliol i agost del calendari, hala, i cap al BOIB… i tu ets per un moment un poc més feliç.

La dificultat de ser objectiu

Els éssers humans som, per naturalesa, subjectius. Les nostres percepcions i judicis estan influenciats per una sèrie de factors personals, com les experiències prèvies, les emocions, els valors i les creences.

Aquestes influències inconscients poden afectar la nostra capacitat per ser objectius, fins i tot quan tenim la determinació de ser-ho.

Aquesta subjectivitat és comprensible i fins i tot graciosa quan es tracta de fanatisme esportiu inofensiu, per un club i uns colors, que fan que el teu equip sempre ho faci bé, mai cap error sigui fall seu, i sempre perdi per culpa de l’àrbitre o conxorxes vàries. O dins la política, quan el joc democràtic està acceptat, i el teu partit és el de les més bones idees, intencions, accions i resultats, per molt que la meitat dels seus membres siguin a la presó per corrupció, prevaricació, o coses encara pitjors.

Ja no és tan divertit si el fanatisme té conseqüències més greus i perilloses, com passa de vegades quan s’arriba a extremismes, dins de la política o la religió, entre d’altres temes, que provoquen la manca de llibertats i drets, les dictadures de tot signe, la violència, el terrorisme, guerres i morts.

Tu prova de ser objectiu, és primordial perquè es manifestin dos elements tan bàsics per a l’harmonia a la comunitat com són la justícia i la veritat. Tracta de ser equidistant, empàtic, veure les coses des de fora, posar-te en el lloc de l’altre. No ho aconseguiràs, però per provar-ho que no quedi.

Uns anormals

Tu ets un anormal... I la resta de la gent, en algun aspecte, també. L’anormalitat és allò que es fa enfora del que és considerat normal o estàndard. En termes estadístics, és tot allò que no es troba dins de la mitjana o la majoria. Si menges més iogurts que els altres, ets anormal. Si beus manco cervesa que la mitjana, ets anormal.

De totes maneres, no és a açò que ens solem referir quan deim que colcú és anormal. Des de fillets som educats per encaixar dins de determinats patrons i normes, que ens ajuden a mantenir una certa cohesió social, però també poden generar prejudicis i discriminació cap a qui té unes postures diferents.

Però les posicions més infreqüents no tenen per què ser pitjors que les de la majoria.

Ser anormal no és una cosa negativa; és simplement una variació de la norma. Les postures infreqüents poden oferir-nos noves perspectives i solucions, i són essencials per al progrés de la humanitat. En tost de veure l’anormalitat com una cosa a corregir, hauríem de veure-la com una oportunitat per aprendre i anar més enllà. No conformar-te amb el que hi ha, creure que les situacions poden canviar, no pensar ni fer les coses com tothom... res d’açò no et fa inferior. I tantes vegades la majoria s’equivoca!

Tu ets anormal, i ben orgullós que n'estàs quan veus quins són els programes de televisió amb més audiència, les revistes i llibres més venuts, les notícies més llegides o la música més escoltada.

Un gran polític

Diuen que era un bon polític, que transmetia una sensació de tranquil·litat, de serenitat. La seva mirada indicava sempre que tot duia un bon camí, que s’anaven solucionant els problemes, que s’estava treballant per millorar les coses pendents. 

 

Diuen que desprenia seguretat i donava confiança, il·lusió. Contestava les preguntes sense dubtar, se’n sortia dels paranys de l’oposició i de la premsa amb una sorprenent habilitat. Captivava les masses amb la seva magnífica prosa.

Explicava les actuacions sota la seva responsabilitat amb un convenciment que deixava tots i totes esperançats. Mai una vacil·lació, mai una demostració de feblesa. Digne representant de la seva feina, tantes vegades desprestigiada, donava una imatge de persona honesta i treballadora. 

Va deixar una terra i una societat millor que la que havia trobat? Va fer més fàcil la vida dels seus habitants? No ho sabem. Potser encara ho va empitjorar, com deia l’oposició per obligació o per convicció. 

La qüestió és que va dir a cadascú allò que volia escoltar, va regalar bons titulars als mitjans i va deixar els seus votants ben satisfets… Sempre serà recordat com un grandíssim polític.

 

Els dissabtes, el cartó

Els dilluns, els envasos lleugers, els dimarts, la matèria orgànica… Quan has de fer munts dels diferents productes que rebutges -plàstics, cartons, vidres- a casa dins bosses o capses, perquè només hi ha uns pocs dies a la setmana per llençar-los, t’adones de la quantitat de material que empram, per a res, i tiram als fems.

Diuen que no és més net qui més es renta sinó qui manco s’embruta. Idò, el mateix es podria dir en aquest assumpte. No hauríem de reciclar tant si no empréssim tants d’envasos i embolcalls no reutilitzables.

Quant al nou sistema de recollida selectiva, no tens una opinió gaire clara sobre si serà millor que el que hi havia, les dades que donen els promotors per justificar-ho és que augmenta molt (d’un 17 a un 80 per cent, més o manco) l’eficàcia del reciclatge. Evidentment, suposa més feina per al ciutadà, maldecaps i la sensació d’estar vigilat en tot moment. Però potser si no fóssim tan despreocupats no faria falta aquest control.

La veritat és que no importa tant la forma com el grau d’educació i conscienciació de la gent a l’hora de col·laborar en el reciclatge de residus i, com en tot, és la persona qui fa bé o malament les coses. Voldries saber quants d’aquests que es queixen ara amb el nou sistema, ho feien tantíssim de bé a la manera antiga…

Si avui és dimecres, toca la resta… i si un és un porc, ho és amb contenidors, sense, amb poals i amb tota la pesca.

 

Quan tornis a néixer

Quan tornis a néixer faràs regates en un veler, aniràs a jugar a golf en un descapotable, gaudiràs la major part del temps de festes privades i a la feina només hi seràs colque estona per firmar quatre papers i veure quants de milers d’euros has guanyat aquell mes. Viatjaràs molt i després per descansar de tantes emocions viuràs a una casa grossa amb un bon jardí i piscina (o no, depèn de la teva futura consciència ecològica). Una gran vida social, prestigi, estatus. Família nombrosa amb totes les necessitats, comoditats i luxes coberts. I quan tot acabi, hauràs tingut una vida plena i meravellosa. És a dir, bastant diferent a aquesta.

O potser les coses tornaran a ser com ara, i novament, amb la teva falta d’esperit empresarial i la teva al·lèrgia a les complicacions, et deixaràs endur pel vent que bufi en cada moment i no arribaràs a tenir una existència tan fabulosa. Dependrà tant de tu com de les circumstàncies i sobretot de la posició de sortida, econòmica i social, que t'hagi tocat. Poques vegades s’aconsegueix arribar a dalt partint de baix de tot. 

 

I dependrà molt també del que facis a l’època decisiva en què pots dirigir la teva vida una mica: ni massa jove -quan manen els pares, mestres, les influències d’amics i mitjans-, ni  massa gran, quan el rumb ja no és gens bo de canviar.

Però per si no tornes a néixer -no ho veus gaire clar- o per si et reencarnes en algun ésser no humà, en aquesta vida procures fer tot el que pots i no deixar res per al demà.

 

La fauna de Menorca. Animals de companyia

Els carrers de Menorca estan plens de gent passejant cans petits. És mal de fer trobar-ne de més de dos pams d’alçada. Modes. Serà aquest l’animal de companyia més abundant a les llars illenques? Ho sembla.

Tenim també moixos, colque conill, i el típic canari o periquito engabiat, cosa que no saps si la nova llei permet. Cans, moixos i petites aus semblen formar la principal fauna que habita les cases de l’Illa.

Bé, açò és el que mos pensam, perquè allò que hi ha abundantment i per tot són insectes, com les paneres, aquesta mena d’escarabats que apareixen de sobte, a les cuines sobretot, per netes que estiguin, i que sobreviuen a fumigacions i fins i tot, diuen, a atacs nuclears. També hi ha altres animals migrants, que venen a casa mitjançant els nens, com els polls o cucs intestinals; o amb els cans, com les puces o paparres.

Alguna teranyina mos recorda que les aranyes mos fan companyia, junt amb mosques, moscards, colque borinot, sargantana o dragó. 

Enyores (darrerament enyores moltes coses, es veu que et fas vell...) les fileres de formigues que es formaven en deixar algun aliment al seu abast, formigues i mosquits que ja no veus amb tanta freqüència, serà pel canvi climàtic?

Però allò que més abunda amb diferència són els virus, bacteris, microbis... microorganismes que tant provoquen plagues, pandèmies i malalties vàries com ens protegeixen el cos i són fonamentals en la producció d’aliments com el pa, el vi o el iogurt. Aquests són els nostres veritables i més íntims animals de companyia.

La flora de Menorca

Arbres a la voravia, quasi a la calçada, tan inclinats cap a fora que fas enrere amb el cotxo i te carregues el mirall retrovisor de la porta. Arbres que sembla que són allà per fer porqueria, deixen al terra i damunt vehicles una sunya mala de llevar. Taques fosques produïdes per llavors o déu sap què, que just seria que ho fes net qui va tenir la idea de sembrar-los.

Hi ha també unes arrels que destrossen paviments i aixequen el terra, i que, paradoxalment, proliferen a zones més o manco residencials… No es fan estudis previs sobre si les arrels s’estendran, si al sòl hi ha prou fondària de terra?

Taronges podrides esclafades, que han caigut d’arbres estratègicament col·locats per on passeja la gent o aparquen vehicles. Herbes als trencs dels paviments, a les vores de les calçades, i fins i tot a algunes teulades... i en canvi pasteretes i zones verdes sense cap planta viva.

Cream espais amb vegetació i després no els mantenim. No és imprescindible tenir molt de verd a l’interior de les poblacions a una illa en què camines un quart d’hora en qualsevol direcció i arribes al camp o a sa marina, però si ho fas, fes-ho bé.

De tota manera, no som una excepció. A Àmsterdam, per exemple, a la tan civilitzada Europa del Nord, veus la majoria de zones sense res sembrat, creix allò que pot, selecció natural, campi qui pugui… No saps si ho fan per deixadesa, per respecte a la natura, o perquè tenen altres coses més importants a fer.

Un altre dia xerrarem de la fauna de Menorca.

 

Any nou, que surtin els gegants!

Fa no-res que hem començat un nou any. Açò diuen, perquè tu no has vist gaire diferència entre el dia que anomenen de cap d’any i el dia següent. Podria començar en qualsevol altra data i seria boni igual. Com succeeix a Xina, per exemple.

El recorregut del nostre planeta al voltant del sol dura 365 dies i 1/4, allò que anomenam any, i la resta són convencions, i moltes conviccions, com les dates de festes, religioses la majoria, hereves d’antigues celebracions, solsticis, inicis d’estacions o temporades de sembra, collita, pluges o fenòmens astronòmics.

Com que la qüestió és tenir dies lliures i motius per celebrar coses, no posam gaires pegues a les festes, siguin d'origen religiós, d’orgull nacional, social o paranormal, tant és.

I rallant de festes, t’has estranyat que per cap d’any no surti colque gegant a passejar pels carrers de les poblacions, almanco a Maó, que és per on més pastures, on a cada celebració hi ha desfilades dels macroéssers que han proliferat a les últimes dècades, de tota casta i proveniència.

O sí ha sortit el gegant de l’any nou? Seria l’únic que faltaria, ja que en tenim a quasi totes les jornades amb colque cosa a celebrar. Avui és el dia de la paparra mediterrània? Idò que surtin els gegants a ballar pel carrer. I de ser personatges amb vestits tradicionals de fa segles, s’ha passat a reproduccions d’allò més variat. Prest tindrem gegants representant les minories socials, ètniques, de tot gènere i condició…

En fi, que enyores quan a la teva infantesa el gegants -només dos- i un grapat de capgrossos sortien a desfilar per la Mare de Déu de Gràcia i prou. Te semblava un espectacle formidable i únic. Clar que al paleolític superior tu també eres més jove i impressionable, però allò escàs es valora més que allò que abunda i fins i tot embafa…

Però bé, ja que es veu que estem en època de desitjar coses, desitges que tothom, tu, els teus i els altres també, tenguin una bona existència cada dia -tant se val si és a començament, meitat o final de l’any, trienni, lustre- a la vida en general. I quan l’ocasió ho meresqui, que surtin els gegants!