Ocupar-se i preocupar-se

Tota situació negativa relacionada amb tu o els que estimes et preocupa, és normal que sigui així. Tota desgràcia preocupa, dol i provoca pena, a vegades molt profunda. Però una vegada fas tot el que pots per resoldre o millorar un assumpte, t'has d’ocupar d’altres coses que et duu la vida.

Hi ha gent que s’ocupa de les preocupacions dels altres, la seva professió o vocació és tractar les pors i problemes espirituals, mentals, físics o econòmics de la gent. I així el que per a tu és una preocupació, per a un altre és una ocupació. Hi ha qui creu que tractar d’ajudar la gent en els seus problemes té més mèrit si es fa de manera despresa, sense que sigui una feina remunerada. Altres pensen que no hi ha res millor a la vida que poder fer de la seva vocació de servei una professió i dedicar-hi així el major temps possible.

Potser també depèn de les creences de cadascú i d’allò que consideri servei, feina, negoci, sacrifici, redempció...

I per provar de solucionar una qüestió, o almanco millorar-la, primer s’ha d’entendre. Per exemple quan hi ha una agressió a persona, grup o país, darrere hi ha uns motius, que expliquen, encara que potser no justifiquin, per què s’ha donat el conflicte. Qualsevol conflicte, a qualsevol lloc del món, no només els que surten cada dia pels mitjans.

Per solucionar un problema s’ha d’entendre la causa, i s’ha de diferenciar allò que pots millorar d’allò que no. I actuar en conseqüència.

La resta és qüestió de fe i esperança.

 

 

Papi estat

Fins i tot el més descregut resa a santa Bàrbara quan trona i l'ateu demana en el seu interior «que tot vagi bé» a no se sap qui o què quan se li apropa una possible desgràcia a ell, ella o els seus. És allò de «jo no hi crec però per si de cas...» o «jo som prou fort i espavilat per fer les coses tot sol i no necessit la tutela de ningú, però quan van mal dades tot ajut és poc...».

I tots hem conegut algun fillet que va de sobrat, però que quan la cosa es complica corre al pare a plorar: «Papi, que me volen pigar aquests fillets tan grossos». O un poc més grandet: «Papi, dona’m doblers que me va molt malament». I el pare treu la cartera, «però fill, t’has de saber administrar, no volies viure tot sol i sense el control de la família? I ara tornes com a fill pròdig, a demanar ajuda? Si ets prou adult per a una cosa, també ho has de ser per a les altres».

Hi ha empresaris ultraliberals que despotriquen de qualsevol intervenció de l’estat en l’economia, abominen dels impostos i qualifiquen tota administració que provi de regular la seva activitat de dictatorial, comunista i veneçolana. Quan els hi va bé, no diuen «teniu, ajuntament, consell, aquests milers d’euros perquè els empreu en millorar la vida de la gent, infraestructures, serveis... És que aquest any he tingut uns beneficis molt més grans de l’esperat i, mira, estic content. I ara me’n vaig a repartir una paga extra als meus treballadors i invertir en adaptar l’empresa pel que pugui passar en un futur».

No, però si va malament, sigui per factors incontrolables, imprevistos, per competència d’altres o incompetència pròpia, alguns emprenedors modèlics i defensors del lliure mercat, després d’aprofitar per apujar preus, van corrents a plorar a papi estat perquè els ajudi, que tenen moltes despeses i no han pogut estalviar ni una miqueta. I no només açò, sinó que amenacen amb fer sofrir tota la família si el papi no apoquina…

Qui no plora no mama, però la mamella és de tots i no ha de servir només perquè callin els més cridaners.

 

Sortida, cor i fons

A qui l’importin un rave els perfums i només vulgui fer oloreta o dissimular altres efluvis manco agradables, li pot semblar fàcil triar una colònia; vas a la botiga i en cerques una d'amable i adient per a tu, fresqueta per anar discret per la vida o més dolceta per destacar un poc. O per regalar-se-la a ella...

Ara bé, qui sigui detallista i primmirat, en un perfum trobarà molts aspectes a tenir en compte. Si té una nota cítrica o floral, afustada o especiada, si és més per a hivern o estiu, per a dia o nit, informal o per dur en ocasions més especials. Si fa olor de ric, si és més per a la feina, per a després de la dutxa o per per seduir, impressionar, lligar…

I així com passa amb moltes coses, que semblen senzilles i resulta que no ho són, no basta amb la primera impressió. L’olor que es percep al començament -la sortida- poc tindrà a veure amb el que evolucionarà en les hores següents -el cor- i probablement serà molt diferent de com acabarà olorant més endavant -el fons.

Les notes de sortida solen ser cítriques, frutals, aromàtiques, verdes i herbàcees, per donar pas a un cor de flors, espècies o llenyes, i acabar després i durant hores amb molsa de roure, vainilla, resines, mescs...

Així, amb el pas del temps i de l’evolució en la pell de cadascú, els perfums es fan complexos i canviants. Per encertar en la compra, és important provar-ne alguns i dur-los unes hores per fer-se una idea de l’aroma en el seu conjunt.

No deixem que la primera impressió ens condicioni a l’hora de conèixer i jutjar una colònia, una persona o el que sigui; invertim temps si volem apreciar les coses i els éssers en profunditat.

 

La felicitat dels altres

Et preocupa que qüestions que abans no et preocupaven ara et preocupin. Unes les trobes importants i lògiques: major preocupació per la salut, per aprofitar millor el temps, per un mínim de solvència econòmica, pel benestar dels teus, per la pau al món... Però ha sorgit també una inseguretat incipient que va avançant en diferents àmbits. Por a deixar el llum o el gas obert, si has tancat bé la porta, por que t'estafin per internet o telèfon, que et robin, por a perdre les claus o el mòbil... i una cosa nova en la teva forma de ser, preocupació pel que fan, diuen o pensen els altres.

Surt una música rítmica i ballable d'una casa per on passes. T'alegres d'aquest senyal de bon humor i estàs content pels habitants d'aquella casa? No. En tost d'açò remugues i penses què dimonis fa aquesta gent a les deu del matí d'un dimarts. No tenen feina o res millor que posar música a les totes, Que són hores de fer altra cosa i no de ballar i fer festa.

Després alenes fort, et relaxes un poc i penses que tu no n'has de fer res de la vida dels altres i que no saps absolutament res dels que ocupen aquell habitatge i de la raó d'aquella música. Senzillament t'ha molestat la seva alegria.

Passa el temps i tens nous maldecaps, desconfiances i cabòries, ho admets, però tens un nou i greu problema si et molesta la felicitat dels altres.

Per damunt dels nostres cadàvers

Algun dia potser circularan damunt dels nostres cadàvers, com ara noltros ho feim damunt de l’asfalt fet de restes d’éssers vius de fa milions d’anys, que també cremam per obtenir energia.

Semblava que sí, però es veu que encara no. Les fonts sostenibles algun dia substituiran la combustió dels nostres avantpassats. 

Açò ho sents a dir des que eres petit. Però aquí, en tost d’augmentar aquestes energies renovables, sembla que van minvant.

En aquesta illa del vent, que hauria de ser capdavantera en producció d'energia eòlica amb tant d’aire que sol bufar -potser la tramuntana és massa potent-, només hi ha quatre molins a punt de jubilar, la meitat del temps aturats o espatllats. I amb tants de dies de sol, els parcs solars són mínims i tot són pegues per desplegar-los.

Res, que del pas que van les coses, tal vegada sí que ens empraran a noltros, els éssers que actualment habitam aquest planeta, per obtenir energia i també formarem part de les calçades del segle X.LVI.XXI, quan siguem biomassa feta petroli, carbó, gas, quitrà... 

I encara es debatrà on instal·lar les plaques perquè no facin malbé els marcs incomparables i si els molins són molt dolents per a la fauna avícola.   

I mentrestant, les centrals elèctriques de combustió continuaran cremant-nos, en molts sentits, sigui en aquesta illa o a la del costat.

 

Ni pensar-hi

Pensar abans de fer o dir qualque cosa sol ser de bastant utilitat, evita molts errors, de paraula i d’obra, i molts penediments posteriors. I és que després d’una reflexió, tot es fa amb més eficàcia.

Pensar abans de fer automàticament el que et diuen, raonar abans de viure com t’han dit i rumiar-t’ho abans d’actuar com te demana el cos i l’instint sembla bona idea. També qüestionar-se les formes de veure el món i triar, no necessàriament com ho fan altres o s’ha fet sempre.

Però un excés de teoria no ha d’impedir la praxis, perdre temps en raonaments no ha d’evitar sentir experiències. Paga la pena fer cas de vegades al que surt del ‘cor’, dels sentits i sentiments, i no escoltar sempre el cervell, tan prudent i reflexiu, tan propens a donar voltes a les coses mentre la vida va passant i els cabells van caient.

El terme mig diuen que sol ser l’encertat. Si fas sense pensar, pots ofendre qui t’envolta, fer mals negocis, haver de tornar enrere o desitjar fer-ho sense poder. La vida pot ser un desastre sense reflexió. I si penses massa, no faries res. No compraries un cotxe o una casa, no tindries fills, potser ni mascotes, no viatjaries... i en aquests moments de pandèmia, els dubtes que surten en múltiples aspectes són infinits.

Escoltar les recomanacions de qui és especialista en el tema i després prendre una decisió pròpia deu ser la millor forma d’actuar en cada assumpte…

Però no me feu cas, he escrit tot açò sense pensar-m’ho ni un minut.

Natura, però no massa

La natura ens atrau, ens agrada tenir contacte amb els regnes vegetal, animal i mineral que ens envolten, però fins un cert punt.

En un entorn de pedra, formigó, vidre, asfalt, metall... volem natura en forma de plantes, però dins una pastereta, jardinera o test. Tolerar la seva existència, però que no ens aclapari ni demani gaire atenció.

I si és animal, a una gabia o amb una corretja, que tengui clar qui comanda i que no suposi massa feina ni preocupació.

On la natura es manifesta amb esplendor, massa vegades ens estressam davant les manifestacions del vessant salvatge de tot allò que és viu. S’ha de tallar l’herba. Açò està molt descuidat. Tot està ple de mosques i escarabats…

A la ciutat deixam espais sense asfalt  perquè es pugui desenvolupar la vegetació, però sempre controlada, cuidada i prèviament dissenyada.

Després de tenir contacte amb l’hàbitat que ens envolta, correm a llevar la taca verda d’herba dels calçons o la terra de les sabates, ja que qualsevol senyal de la relació amb l’entorn la consideram brutícia.

Tal vegada sigui bo per a la salut, física i mental, aquest control i contenció del món silvestre, però sembla que cada vegada necessitam més vacunes, medicaments i psiquiàtrics.