Israel, el ‘Far East’

Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.

No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.

Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.

Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.

Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.

Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.

Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.

Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.

El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.

La teva pitjor versió

La millor versió teva no te la donarà un suplement vitamínic, ni assistir a les conferències d’un coach de superació personal, ni llegir llibres d’autoajuda. Tampoc estar tot el dia pendent de la tecnologia, que t’omple d’informació, la majoria inútil i supèrflua. Et corregeix, fa i pensa per tu. Fins i tot et diu què has de fer.

Aquestes crosses semblen ajudar-nos a moure’ns millor pel món, però en realitat ens debiliten. Sense tants artificis, eines electròniques i pantalles, seríem millors persones.

Es tracta de rendir més o de ser millors? Quina és la nostra millor versió? La que produeix més o la que coneix i entén l’entorn?

Sense mòbils, sense pantalles, possiblement seríem millors. Ho comprovarem amb la pròxima generació. I la culpa serà nostra. Seríem persones menys informades però més formades, amb menys recursos però més humans.

Fa un caramull de segles hi havia un romà que deia que només necessitava un jardí i una biblioteca per ser feliç. Què et fa falta a tu?

Si la nostra millor versió necessita estar sempre connectats a màquines i pantalles, fer feines amb intel·ligències que decideixen per nosaltres, prendre vitamines per rendir més que els altres, ansiolítics per dormir i estimulants per produir, anar al gimnàs per compensar el sedentarisme… potser no seria tan dolent mostrar una versió pitjor. L’honesta. La sincera. La real.

Tu encara hi ets a temps? I els teus fills? I els teus nets?

Tot per culpa dels il·legals

Últimament, el lloguer turístic il·legal ha estat molt present als mitjans, en moltes ocasions acusat de responsable de la massificació, de l’encariment de l’habitatge i fins i tot de la pèrdua de veïnat als centres urbans. Però, què vol dir exactament que sigui «il·legal»? Pot ser per manca de llicència, per no declarar els ingressos, per incomplir requisits tècnics o per situar-se en zones on no està permès. De fet, fins i tot un permís caducat pot convertir un lloguer en irregular. 

Aquesta situació no és tan diferent d’altres pràctiques del sector: hotels que no declaren totes les habitacions, propietaris amb llicència que amaguen ingressos o negocis que operen al marge de la normativa. En aquest sentit, la frontera entre legal i il·legal sol ser més difusa del que sembla. 

I, encara que el lloguer turístic influeix sens dubte en el mercat immobiliari, no és l’únic culpable. Les polítiques urbanístiques, el monocultiu turístic i la manca d’habitatge assequible també pesen. 

I el fet de ser il·legal no implica necessàriament menys qualitat: en molts casos, l’allotjament és pràcticament idèntic a un de legal, i la diferència només és de compliment de la normativa i d’obligacions fiscals.

En definitiva, els problemes urbans actuals tenen múltiples causes i són més complexos del que es vol fer veure. El lloguer turístic, ja sigui legal o il·legal, és una part del problema, però encalçar els propietaris d’una caseta per llogar-la dos mesos sense permís no crec que ens solucioni gaire cosa.

 

Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

El motor econòmic?

El turisme bat rècords a moltes destinacions, amb xifres històriques d’arribades i d’ocupació hotelera, i d’altres modalitats més o manco legals -aquí, en aquesta illeta ara tan de moda entre famosos de tota casta, ho sabem molt bé-. Però aquest creixement no sempre se tradueix en benestar per als residents. Al contrari: molts illencs veuen com l’augment de la demanda turística encareix el cost de la vida i agreuja la manca d’habitatge.

La conversió, legal o no, de cases i pisos en allotjaments turístics i la nova construcció limitada a residències de luxe retalla l’oferta per al lloguer de tot l’any i dispara els preus, fent que famílies locals hagin de marxar o destinar una part creixent dels seus ingressos a l’habitatge. 

Paral·lelament, els sous del sector solen ser baixos i precaris, cosa que genera una paradoxa: l’economia en general sembla prosperar, però la població autòctona cada vegada té més dificultats per viure amb dignitat.

El resultat és una fractura social evident: el rècord en turistes i ocupació hotelera no equival a un rècord en riquesa per als residents. Se xerra de «riquesa compartida» i de «motor econòmic», però el que realment comparteixen els veïns -a part de gentada, calor, pocs aparcaments i moscards- són factures cada vegada més altes i la impossibilitat de viure al seu propi barri.

«Aquí tots vivim del turisme», diuen els que en saben. Sí, un monocultiu que a la majoria cada dia mos fa més pobres... fins i tot quan se baten rècords de visitants. 

Tants articles als mitjans, tants fòrums, tants 'experts' en el tema que venen a dir-nos com hem de fer les coses, i així i tot... pot ser que hi hagi colque cosa que falli?

 

Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.

 

Els talibans de la salut

Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero. 

Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.

M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...

És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar. 

 

Intel·ligència artificial / estupidesa natural

Sembla que vivim una època daurada. Hem aconseguit allò que cap civilització anterior ha pogut ni tan sols imaginar: emprar màquines increïblement complexes i sofisticades per generar i consumir... bestieses monumentals. Tenim telèfons amb més potència que els ordinadors que van dur l’home a la Lluna, i què hi feim? Selfies amb filtres ridículs. O vídeos d'individus, cans o moixos fent bajanades.

I és que el nivell de qualitat que exigim als productes culturals que consumim és ínfim. Volem llibres curts, cançons amb tres frases i una mica d’autotune, mos conformam amb sèries que podrien haver escrit perfectament quatre aficionats en un parell d’hores i amb pel·lícules que tenen arguments simples i recurrents. I mos sembla bé. Mos emocionam amb vídeos i frases emmarcades que mos recorden que «viure el present» és important. Com si fos un descobriment nou.

Intel·ligència artificial de darrera generació per divulgar la nostra estupidesa natural de sempre. Ara podem generar imatges absurdes, textos buits i efectes digitals superflus amb una qualitat tècnica impressionant i amb una difusió que ni podíem imaginar fa unes dècades. Però no hem elevat el nivell d’absolutament res, només l’hem fet més eficient.

La mediocritat mai no havia estat tan a l’abast de tothom.

 

Menorca a les fosques

Ningú no vol una presó, un dipòsit de gas, un abocador de deixalles o una central elèctrica a prop de casa. Però quan hi ha problemes reals, potser no és mala cosa disposar de sistemes propis de generar energia.

Ara per ara l’Illa depèn en gran mesura de l’electricitat que li arriba des de fora, mitjançant un cable submarí que la connecta amb Mallorca. I si aquest cable falla?

Actualment, la generació elèctrica pròpia de Menorca només cobreix una petita part del consum total. L’estació de Maó –de combustibles fòssils– pot donar una resposta limitada, i el seu ús intensiu suposa una emissió elevada de contaminants que enfosquirien el cel de l’Illa amb una bona quantitat de fum.

O omplim l’Illa de molins de vent i plaques fotovoltaiques, o l’omplim de fum. I si no volem fums, els parcs eòlics i solars hauran de passar a formar part essencial del nostre paisatge. Agradi o no.

No podem estar sense els serveis que facilita l'electricitat, d’alguna manera l’haurem d’obtenir sense dependre sempre de l’exterior.

 

Un país no és una empresa

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Segurament passa que molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer cerca maximitzar beneficis; el segon hauria de cercar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.

Allò que sé dels vampirs

Els vampirs existeixen. Xuclen la teva energia i et deixen esgotat, sense que ni tan sols te n’adonis. Aquella amiga que sempre arriba tard, aquell conegut que t’atura per explicar-te històries eternes sense substància, o aquell familiar que et cerca només quan necessita colque cosa.

Hi ha el nosferatu que mai no arriba a hora. Et fa esperar faci fred o un bon sol, després que tu hagis deixat assumptes a mitges per ser-hi a temps. I quan arriba, no demana disculpes, sinó que ho justifica, «ja me coneixes, no tenc remei!».

Hi ha el vampir que t’atura en veure’t passar, tant se val si tens frissera, per explicar-te una anècdota que no t’aporta res o fer-te un interrogatori minuciós. Li falta el sentit de la brevetat, i tu, atrapat, somrius mentre busques una escapatòria.

Hi ha el dràcula que sempre vol de tu colque cosa, però dissenya uns plans poc definits, amb canvis constants fins a l’última hora. I ets tu qui s’ha d’adaptar a la seva falta de planificació.

I també hi ha criatures que només parlen de problemes i mai de solucions, vampirs emocionals que absorbeixen la teva energia amb la seva negativitat.

Els vampirs sempre existiran. Tu has de decidir si et xuclen l’energia i et roben el temps, o si els esquives amb elegància... o sense.

 

Breu història universal

L’origen de l’univers, la Terra, la vida, l’ésser humà... s’explica de diverses maneres. Fa falta bastant de fe i credulitat, saber que es tracta de teories difícilment comprovables i que és necessari una bona dosi d’ingenuïtat... per acceptar allò que ens conta la ciència. I per a d’altres, com les explicacions que donen les religions, també.

Bé, posem que ja som aquí, els homes i les dones, la humanitat, i mentre som pocs, cadascú va a la seva bolla, créixer, reproduir-se, i anar voltant pel món menjant procurant no ser menjat. Quan ja som molts, fa falta organitzar-se. Quedar-se a llocs amables, conrear la terra, criar animals; cadascú s’especialitza en alguna tasca. De la primera llei del més fort es passa a la comunitat que col·labora, o és a l’inrevés? Tot és de tots, o cada cosa té el seu propietari?

Poc a poc arriben les teories i ideologies. Uns troben que cadascú val allò que té i ha aconseguit, i que té dret a conservar-ho, i altres diuen que hi ha d’haver més igualtat i compensar les diferències a base de disminuir la llibertat. Però aquesta igualtat no pot ser per baix, i tothom pobre, sinó amb certa riquesa. Però per repartir riquesa primer s’ha de crear, i no se crea si no se dona llibertat per tenir iniciatives i... 

Unes comunitat imposen més llibertat i manco igualtat i d’altres a l’inrevés. I per raons territorials, econòmiques, religioses, racials. ideològiques..., s’acaba moltes vegades amb bregues violentes, i així les guerres abunden a la història.

A la fi sembla que s’imposa el seny i es crea una organització de les nacions per posar ordre i pau. Però es xerra molt i no es fa gaire cosa. Sempre s’opina de totes les qüestions manco quan fa falta de veritat, i quan hi ha que pronunciar-se, ser valent i emprar si és necessari la força per imposar la pau i la justícia... amaga el cap sota l’ala. D’altres conflictes sense interès econòmic o estratègic ni se’n xerra. 

És la història de la humanitat, xerrar molt i fer poc. Imaginam massa i no actuam gaire. I si miram l’actualitat més immediata, sembla que no hem progressat gaire en aquests milers, quasi milions d’anys.

Però totes aquests temes a molta gent no interessen, perquè tenen problemes més seriosos i urgents: uns poder menjar cada dia o aconseguir un habitatge mínimament digne... i altres decidir si la setmana que ve van a veure el Perito Moreno o la badia de Ha-Long.

I així és la vida, o almanco així mos sembla a noltros i així vos la contam.