Dubtes de l’efecte que pugui tenir cremar contenidors o tallar carreteres en el procés d’independència d’un poble, ni creus que millori la seguretat dels motoristes si fan una marxa recorrent una illa.
No et sembla que un minut de silenci fora dels edificis oficials serveixi perquè cap maltractador deixi d’agredir cap persona, no veus que passejar per la ciutat amb tambors i pancartes porti a cap millora del clima, ni que una dotzena de persones cridant fora de la central de la Gesa faci que el fum que treu sigui manco tòxic.
Hi ha manifestacions a favor d’Open Arms i el mar continua sent cementeri de multitud d’emigrants, i després d’una desfilada de l’orgull, no cau en picat el nombre d’homòfobs al planeta. Cada dia és el dia mundial d’alguna cosa que, al dia següent, està igual de fotuda o més.
Així idò, serveixen per a res les manifestacions, protestes, silencis o tamborinades?, sembla que, almanco a curt termini, per a no gaire.
Però tu no et canses de protestar cada dia, perquè el cafè està massa calent, el bocata té poc pernil, perquè fas massa feina, cobres massa poc, et manca temps lliure, els preus pugen massa, els impostos et mengen, la tele és molt dolenta o molt cara...
No et canses de mostrar la teva disconformitat perquè confies que a la llarga les teves protestes tindran algun efecte i saps que és a base de petites passes com s’arriba a canviar el món.
dimarts, 29 d’octubre del 2019
dimarts, 15 d’octubre del 2019
Com a animals
El fet d’emprar expressions com per exemple «els van tractar com a animals» o fa feina «com un animal» implica que trobam normal que els animals, o alguns, siguin maltractats per noltros, els humans, per obtenir un profit.
Aconseguir carn, llet o ous per a la nostra alimentació amb la facilitat que ho feim actualment suposa que éssers com vaques, vedells, gallines o porcs passin a una situació d’esclavatge i patiment que en alguns casos arriben a una crueltat extrema.
Són penosos els pocs mesos i la miserable situació en què viuen la majoria d’animals dedicats a produir carn, com pollastres, vedells o porcs. Els que ens proporcionen llet o ous els deixem viure una mica més, però encara en pitjors condicions.
Potser no fa falta ésser vegà rigorós per salvar la terra i el futur del planeta segurament no depèn de si ens menjam o no un bocí de carn. Però tampoc podem tenir proteïna cada dia a preus ridículs a canvi d’aquesta manera d’explotar els animals.
Hauríem d’esser un poc més exigents amb el que compram, seleccionar, potser menjar menys productes animals, però invertir els nostres doblers també en qualitat de vida per als éssers d’on provenen els nostres aliments.
I ara, quan queden pocs peixos a la mar, hem inventat les piscifactories, el que faltava per explotar i maltractar també els habitants del oceans.
No sé com la mare terra no s’ha desfet ja d’una espècie tan menyspreable com els humans, tan bé com deu haver estat el planeta milions d’anys sense la nostra presència... I tan bé com tornarà a estar quan haguem desaparegut.
Aconseguir carn, llet o ous per a la nostra alimentació amb la facilitat que ho feim actualment suposa que éssers com vaques, vedells, gallines o porcs passin a una situació d’esclavatge i patiment que en alguns casos arriben a una crueltat extrema.
Són penosos els pocs mesos i la miserable situació en què viuen la majoria d’animals dedicats a produir carn, com pollastres, vedells o porcs. Els que ens proporcionen llet o ous els deixem viure una mica més, però encara en pitjors condicions.
Potser no fa falta ésser vegà rigorós per salvar la terra i el futur del planeta segurament no depèn de si ens menjam o no un bocí de carn. Però tampoc podem tenir proteïna cada dia a preus ridículs a canvi d’aquesta manera d’explotar els animals.
Hauríem d’esser un poc més exigents amb el que compram, seleccionar, potser menjar menys productes animals, però invertir els nostres doblers també en qualitat de vida per als éssers d’on provenen els nostres aliments.
I ara, quan queden pocs peixos a la mar, hem inventat les piscifactories, el que faltava per explotar i maltractar també els habitants del oceans.
No sé com la mare terra no s’ha desfet ja d’una espècie tan menyspreable com els humans, tan bé com deu haver estat el planeta milions d’anys sense la nostra presència... I tan bé com tornarà a estar quan haguem desaparegut.
dimarts, 1 d’octubre del 2019
Original i còpia
De tot original sempre es fan còpies. Basta que qualcú creï alguna cosa nova perquè totd’una surti una munió d’imitadors, produint versions més o manco fidels a l’autèntica.
Levi Strauss va fer els primers calçons de lona amb reblons l’any 1873 i mirau ara si hi ha marques de texans, Motorola comercialitza el primer telèfon mòbil el 1983 i el copien una infinitat de companyies. Apple reinventa el 2007 les comunicacions amb l’iPhone i en poc temps -avui tot és quasi immediat- tots els smartphones se li semblen fins al punt de ser clònics. Un científic descobreix l’any 1947 les microones i la companyia Radarange comercialitza el primer forn uns anys després… Ara n’hi ha d’infinitat de marques.
Qualsevol cançó o tema que arriba a tenir èxit i ser popular sol ser versionat per multitud d’intèrprets. Se’n fan adaptacions igual o millors que l’original, altres molt diferents i que tenen certa gràcia, i altres que no aporten res, una còpia de baixa qualitat totalment innecessària.
En fi, que de tot original exitós sempre s’han fet còpies i versions. Per treure un benefici econòmic, per apropar la novetat a classes més humils, com a homenatge al creador -unes vegades legalment, d’altres no-. Però en general no hi ha res com l’autèntic, sobretot pel mèrit d’haver ideat quelcom nou i no conformar-se amb repetir el que ja existia.
Levi Strauss va fer els primers calçons de lona amb reblons l’any 1873 i mirau ara si hi ha marques de texans, Motorola comercialitza el primer telèfon mòbil el 1983 i el copien una infinitat de companyies. Apple reinventa el 2007 les comunicacions amb l’iPhone i en poc temps -avui tot és quasi immediat- tots els smartphones se li semblen fins al punt de ser clònics. Un científic descobreix l’any 1947 les microones i la companyia Radarange comercialitza el primer forn uns anys després… Ara n’hi ha d’infinitat de marques.
Qualsevol cançó o tema que arriba a tenir èxit i ser popular sol ser versionat per multitud d’intèrprets. Se’n fan adaptacions igual o millors que l’original, altres molt diferents i que tenen certa gràcia, i altres que no aporten res, una còpia de baixa qualitat totalment innecessària.
En fi, que de tot original exitós sempre s’han fet còpies i versions. Per treure un benefici econòmic, per apropar la novetat a classes més humils, com a homenatge al creador -unes vegades legalment, d’altres no-. Però en general no hi ha res com l’autèntic, sobretot pel mèrit d’haver ideat quelcom nou i no conformar-se amb repetir el que ja existia.
dimarts, 17 de setembre del 2019
N'hi ha per totes les cases
L'altre dia caminant entre canals a Amsterdam vaig trobar la meva amiga na T. a un coffeeshop i duia un bon mambo.
Ja fa temps, vaig veure a Istanbul la meva cunyada na C. que sortia de Santa Sofia, i un any abans a Nova York el meu cosí en R. feia coa a fora d’un teatre a Broadway.
Fa uns mesos vaig trobar el meu amic en B. admirant l’ou dur de Niemeyer a Avilés. L’any passat vaig anar a Bilbao i a un bar de pintxos del casco viejo la meva amiga n’E. poteava a les totes -ja l’havia vista fa uns anys a Lisboa visitant la torre de Belém- i un dia a Donostia vaig coincidir amb la meva tia M. passejant per la Conxa.
A València vaig veure el meu company de feina en P. gaudint d’una paella a la Malvarrosa. I el cambrer del restaurant E. des Castell patia la inseguretat ciutadana a la Rambla de Barcelona.
Quasi sempre que viatges veus persones que et recorden algú de la terra d’on ets. Pel seu físic o comportament, detectes individus que identifiques com a tal parent, amic o conegut; segurament és la manera que té el cervell d’aferrar-se a alguna cosa familiar en un entorn desconegut i en certa forma hostil.
Deu ser que, després de tot, a pesar de les fronteres, llengües i història diverses, educació, estatus social o situació econòmica diferents, els patrons es repeteixen i el tarannà de les persones no canvia tant d’un lloc a un altre; per tot hi ha el llest, el boig, la trista, l’extremat, l’alegre, la tímida...
Ja se sap que de Joans, Joseps i ases...
Ja fa temps, vaig veure a Istanbul la meva cunyada na C. que sortia de Santa Sofia, i un any abans a Nova York el meu cosí en R. feia coa a fora d’un teatre a Broadway.
Fa uns mesos vaig trobar el meu amic en B. admirant l’ou dur de Niemeyer a Avilés. L’any passat vaig anar a Bilbao i a un bar de pintxos del casco viejo la meva amiga n’E. poteava a les totes -ja l’havia vista fa uns anys a Lisboa visitant la torre de Belém- i un dia a Donostia vaig coincidir amb la meva tia M. passejant per la Conxa.
A València vaig veure el meu company de feina en P. gaudint d’una paella a la Malvarrosa. I el cambrer del restaurant E. des Castell patia la inseguretat ciutadana a la Rambla de Barcelona.
Quasi sempre que viatges veus persones que et recorden algú de la terra d’on ets. Pel seu físic o comportament, detectes individus que identifiques com a tal parent, amic o conegut; segurament és la manera que té el cervell d’aferrar-se a alguna cosa familiar en un entorn desconegut i en certa forma hostil.
Deu ser que, després de tot, a pesar de les fronteres, llengües i història diverses, educació, estatus social o situació econòmica diferents, els patrons es repeteixen i el tarannà de les persones no canvia tant d’un lloc a un altre; per tot hi ha el llest, el boig, la trista, l’extremat, l’alegre, la tímida...
Ja se sap que de Joans, Joseps i ases...
dimecres, 7 d’agost del 2019
Notícies d'estiu que t'importen un rave
El món és una font infinita de notícies, en surten pertot, dia i nit i de tot color. Aquí a ca nostra també, i encara més a l'estiu.
Però encara que n’hi hagi que es difonguin i creïn molta expectació, a tu moltes d’elles ni t’importen gaire ni et sorprenen.
Te n’enfots que a Cavalleria es facin banys d’argila, no pots entendre que açò sigui un problema greu. Què pot passar? Disminuirà el volum de l’Illa? S’embrutarà la mar?
Tampoc no et preocupen gaire les rissagues a Ciutadella, com si fos un fenomen nou o sorprenent, sobretot a certes èpoques. Normalment són de mig metre i no produeixen cap efecte, només tema de conversa per a desocupats, avorrits o tremendistes… com si fos l’únic lloc on hi ha marees altes i baixes.
No et fa perdre el son que hi hagi quatre venedors ambulants a les platges, per molt il·legals que siguin, i et fa més bé gràcia l’operació muntada i la partida confiscada de síndries, cocos i llaunes.
Tampoc no et fan ni alçar una cella els avisos per altes temperatures a l’estiu. Ves quina cosa, que s’arribi a 35 graus as Mercadal en agost!
I t’importa un rave que els peixos que més recomanin pel colesterol i tal, resulti que siguin els que contenguin més mercuri. I que Menorca sigui un drama de tanta contaminació que provoca la central eléctrica.
Tampoc no et sorprèn que hi hagi més accidents quan es quadruplica el nombre de vehicles i que els lloguers s'apugin quan hi ha més demanda. Ni que hi hagi tantes barques enfonsades des que es poden llogar sense titulació.
Però encara que n’hi hagi que es difonguin i creïn molta expectació, a tu moltes d’elles ni t’importen gaire ni et sorprenen.
Te n’enfots que a Cavalleria es facin banys d’argila, no pots entendre que açò sigui un problema greu. Què pot passar? Disminuirà el volum de l’Illa? S’embrutarà la mar?
Tampoc no et preocupen gaire les rissagues a Ciutadella, com si fos un fenomen nou o sorprenent, sobretot a certes èpoques. Normalment són de mig metre i no produeixen cap efecte, només tema de conversa per a desocupats, avorrits o tremendistes… com si fos l’únic lloc on hi ha marees altes i baixes.
No et fa perdre el son que hi hagi quatre venedors ambulants a les platges, per molt il·legals que siguin, i et fa més bé gràcia l’operació muntada i la partida confiscada de síndries, cocos i llaunes.
Tampoc no et fan ni alçar una cella els avisos per altes temperatures a l’estiu. Ves quina cosa, que s’arribi a 35 graus as Mercadal en agost!
I t’importa un rave que els peixos que més recomanin pel colesterol i tal, resulti que siguin els que contenguin més mercuri. I que Menorca sigui un drama de tanta contaminació que provoca la central eléctrica.
Tampoc no et sorprèn que hi hagi més accidents quan es quadruplica el nombre de vehicles i que els lloguers s'apugin quan hi ha més demanda. Ni que hi hagi tantes barques enfonsades des que es poden llogar sense titulació.
dimecres, 24 de juliol del 2019
Res publica
Vas per la vorera d’un carrer i et fa la impressió que siguis a les muntanyes russes. Què passa?, el pis de la vorera està tot ondulat, cada dues portes hi ha una cotxeria i el nivell del sòl davalla perquè els cotxes puguin entrar i sortir còmodament. I els vianants, poden caminar còmodament per aquest carrer? Què ha de prevaler, el dret d’uns quants a una rampa per al seu cotxe o el dret de tothom a caminar sense pujades i bajades?
Vas per una plaça i quasi no pots creuar-la de tantes taules i cadires de bars, no hi ha ni un deu per cent de l’espai lliure, i el mateix passa a alguns carrers, amb les voreres envaïdes per terrasses de negocis privats.
Una altra vegada, què ha de dominar, el dret a muntar terrasses dels locals privats o el dret a circular lliurement pels espais públics de tots els ciutadans? Existeix una llei que reguli el percentage d’espai públic que poden ocupar els negocis particulars?
Platges plenes de tumbones de pagament on pràcticament no queda espai per instal·lar-se sense haver d’emprar obligatòriament el servei.
No està malament facilitar les coses a conductors, bars, tumboners i a tothom a qui es pugui, però per damunt de tot haurien d'estar els interessos comuns i ha de prevaler la cosa pública.
Clar que tampoc es pot demanar gaire quan es rescaten bancs i subvencionen clubs esportius deficitaris mentre perduren moltes mancances en polítiques socials, falten ajudes a necessitats i existeixen jubilacions insuficients.
Vas per una plaça i quasi no pots creuar-la de tantes taules i cadires de bars, no hi ha ni un deu per cent de l’espai lliure, i el mateix passa a alguns carrers, amb les voreres envaïdes per terrasses de negocis privats.
Una altra vegada, què ha de dominar, el dret a muntar terrasses dels locals privats o el dret a circular lliurement pels espais públics de tots els ciutadans? Existeix una llei que reguli el percentage d’espai públic que poden ocupar els negocis particulars?
Platges plenes de tumbones de pagament on pràcticament no queda espai per instal·lar-se sense haver d’emprar obligatòriament el servei.
No està malament facilitar les coses a conductors, bars, tumboners i a tothom a qui es pugui, però per damunt de tot haurien d'estar els interessos comuns i ha de prevaler la cosa pública.
Clar que tampoc es pot demanar gaire quan es rescaten bancs i subvencionen clubs esportius deficitaris mentre perduren moltes mancances en polítiques socials, falten ajudes a necessitats i existeixen jubilacions insuficients.
divendres, 12 de juliol del 2019
Estimada presidenta
Estimada presidenta: el que vulguis, si no pot ser diputat, idò conseller, o director general, insular, assessor, comissionat a Madrid... Qualsevol coseta que et sobri i tenguis a mà.
El que et sembli, estimada presidenta, ja saps que jo estic a la teva disposició i del partit.
Fa tants anys que no faig feina… vull dir feina de ver… vull dir feina privada. És a dir, fa tant temps que estic aquí servint al partit i al poble que ho faig molt bé... i no sé si sabria fer altra cosa.
No me fallis, presidenta, saps de la meva lleialtat i discreció, de la meva xerrameca i facultats per treure-us a molts dels nostros -a tu, presidenta, també- de situacions compromeses, o sigui que per una cosa o altra no me diguis que no meresc almanco altres quatre anys.
No me venguis que ja som vell i estic cremat, que fa falta renovació. Tu saps amb qui estàs xerrant, mona? Saps que encara no havies nascut i jo ja servia al partit?
Ha estat tota una vida fidel a la nostra gent, a diferència dels saltimbanquis polítics que fan acrobàcies ideològiques de partit en partit per tal de tenir una cadira allà on sigui.
En fi, estimada presidenta, esper que aquests arguments bastin perquè consideris algun càrrec per jo aquesta legislatura, ja que som un dels que sempre t’hem valorat, apreciat i t’hem posat -ja veurem fins quan- al lloc on ara ets.
El que et sembli, estimada presidenta, ja saps que jo estic a la teva disposició i del partit.
Fa tants anys que no faig feina… vull dir feina de ver… vull dir feina privada. És a dir, fa tant temps que estic aquí servint al partit i al poble que ho faig molt bé... i no sé si sabria fer altra cosa.
No me fallis, presidenta, saps de la meva lleialtat i discreció, de la meva xerrameca i facultats per treure-us a molts dels nostros -a tu, presidenta, també- de situacions compromeses, o sigui que per una cosa o altra no me diguis que no meresc almanco altres quatre anys.
No me venguis que ja som vell i estic cremat, que fa falta renovació. Tu saps amb qui estàs xerrant, mona? Saps que encara no havies nascut i jo ja servia al partit?
Ha estat tota una vida fidel a la nostra gent, a diferència dels saltimbanquis polítics que fan acrobàcies ideològiques de partit en partit per tal de tenir una cadira allà on sigui.
En fi, estimada presidenta, esper que aquests arguments bastin perquè consideris algun càrrec per jo aquesta legislatura, ja que som un dels que sempre t’hem valorat, apreciat i t’hem posat -ja veurem fins quan- al lloc on ara ets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)