Cada mes de maig notes un fenomen que seria curiós i sorprenent si no fos pel que té de repetitiu. Els turistes ja han arribat i les obres no han acabat.
A les carreteres, a l’interior de poblacions, percebs una major volum de gent i vehicles. És clar, penses, ha començat la temporada. Però simultàniament et sembla que augmenten les obres, a carrers, a edificis, i les que duen una eternitat fent-se no pareix que arribin a la seva fi.
Tot té la seva explicació, et dius. El bon temps atrau ja els turistes i també és quan es poden realitzar actuacions que la pluja i el vent fins ara impedien.
A més, les obres públiques depenen de unes partides de doblers que arriben quan arriben i que s’han d’aprofitar.
Però de tota manera et molesta que sigui sempre així i que les coses no es puguin fer d’una altra manera. Hi ha llocs de molt més mal temps, amb pluja tot l'any, i bé que deuen fer obres.
A d’altres zones turístiques passa el mateix? A tot el món els viatgers es troben amb carrers aixecats, carreteres mig fetes i parkings a mitges, rius pudents, depuradores i dessaladores sense acabar, quan arriben al seu destí a començament de temporada? No hi ha alternativa?
O existeixen llocs on es preocupen més del seu mitjà de vida i procuren aclarir les coses abans i millor? No ho saps, però recomanaries als responsables d’aquests assumptes que, ja que solen viatjar bastant, observin, aprenguin i apliquin mesures per no tenir cada any un maig -i juny, i juliol...?- ple de turistes i d’obres.
dimecres, 30 de maig del 2018
dimecres, 16 de maig del 2018
El procés
Agafar un full en blanc, omplir-lo de ratlles i colors. Dibuixar, pintar sense projecte ni intenció, tan sols abocar gestos i esclats.
De sobte apareix una forma que et du a continuar. Et suggereix, et provoca afegir més colors i ratlles, sense pensar, anant a veure el que surt.
Frenèticament, impulsiu, cerques allò que no trobes, busques plasmar el que és al teu cap, no saps exactament què.
Pinzell, llapis, pintura o tinta, estendre colors, perfilar, difuminar… formes que surten del no-res, tot agafa sentit, una ombra aquí, una lluentor allà.
T’emociones. Un poc més de verd, un traç més gruixat destacant el perfil d’aquesta figura, ara mesclar aquests colors per obtenir-ne un altre diferent.
Corregir açò, tapar un poc allò, que sigui més figuratiu, o més abstracte, o expressionista, no saps per on anar per acabar l’obra. N’esborres una part, n’afegeixes un tros nou.
Total, que el resultat és un full empastat d’una taca d’un color fosc indefinible que va a parar directament a la paperera.
Trobes que és mal de fer açò de pintar, cagontot! Però et consoles pensant que l’important no és el resultat sinó tan bé com ho has passat durant el procés.
De sobte apareix una forma que et du a continuar. Et suggereix, et provoca afegir més colors i ratlles, sense pensar, anant a veure el que surt.
Frenèticament, impulsiu, cerques allò que no trobes, busques plasmar el que és al teu cap, no saps exactament què.
Pinzell, llapis, pintura o tinta, estendre colors, perfilar, difuminar… formes que surten del no-res, tot agafa sentit, una ombra aquí, una lluentor allà.
T’emociones. Un poc més de verd, un traç més gruixat destacant el perfil d’aquesta figura, ara mesclar aquests colors per obtenir-ne un altre diferent.
Corregir açò, tapar un poc allò, que sigui més figuratiu, o més abstracte, o expressionista, no saps per on anar per acabar l’obra. N’esborres una part, n’afegeixes un tros nou.
Total, que el resultat és un full empastat d’una taca d’un color fosc indefinible que va a parar directament a la paperera.
Trobes que és mal de fer açò de pintar, cagontot! Però et consoles pensant que l’important no és el resultat sinó tan bé com ho has passat durant el procés.
dimecres, 2 de maig del 2018
Citius, altius, fortius
Per tranquil que sembli tot, per bona cara que et faci la gent que trobes pel carrer, per bé que et sentis a la feina o per harmònic que consideris el teu entorn, tot és lluita i carreres per ser el més fort, per superar-se, per véncer l’altre.
El prat més plàcid, el jardí més tranquil, que ens transmet pau i benestar, és en el fons un camp de batalla on tots els éssers vegetals lluiten per ser més alts i obtenir més llum -a poder ser tapant-la als més petits i febles fins que es morin- i estendre més les seves arrels per aconseguir més aigua i nutrients, i igualment matar de set i fam els seus competidors.
Als oceans i a les terres més properes o exòtiques, animals i vegetals de tota classe lluiten per imposar-se a la resta, és la llei del més fort, de supervivència o selecció natural…
I a ca nostra el mateix, als llocs més sagrats per als ciutadans, on hauria d’imperar la voluntat de tots, que som els que votam i pagam, tothom cerca el punt feble de l’altre, per mantenir-se, per créixer per damunt de la resta i per sobreviure a qualsevol preu...
I l’honestitat, la credibilitat, l’amor propi o la vergonya? Fer feina per al poble? Açò és una altra història.
El prat més plàcid, el jardí més tranquil, que ens transmet pau i benestar, és en el fons un camp de batalla on tots els éssers vegetals lluiten per ser més alts i obtenir més llum -a poder ser tapant-la als més petits i febles fins que es morin- i estendre més les seves arrels per aconseguir més aigua i nutrients, i igualment matar de set i fam els seus competidors.
Als oceans i a les terres més properes o exòtiques, animals i vegetals de tota classe lluiten per imposar-se a la resta, és la llei del més fort, de supervivència o selecció natural…
I a ca nostra el mateix, als llocs més sagrats per als ciutadans, on hauria d’imperar la voluntat de tots, que som els que votam i pagam, tothom cerca el punt feble de l’altre, per mantenir-se, per créixer per damunt de la resta i per sobreviure a qualsevol preu...
I l’honestitat, la credibilitat, l’amor propi o la vergonya? Fer feina per al poble? Açò és una altra història.
dimarts, 17 d’abril del 2018
La vessa, que ens pot
La vessa és un fenomen que ens marca en aquesta illa, com la tramuntana,
la humitat o la introversió. Potser és una manera d’estalviar energies a
un indret amb pocs recursos naturals.
La mandra ens domina i no som capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què, on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de feina...
Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.
La síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta. De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…
Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.
I gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a tots la vessa mos fot.
I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...
La mandra ens domina i no som capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què, on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de feina...
Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.
La síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta. De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…
Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.
I gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a tots la vessa mos fot.
I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...
dimarts, 3 d’abril del 2018
La closca que et cobreix
Sempre has pensat que l’important és el que hi ha dins, l’essència. Que les apariències enganen i la bellesa més preuada és la interior.
La forma ens pot dur a anàlisis equivocades i tota cosa i persona té dret a ser valorada pel que és i no pel que sembla.
Però passam tant de temps en vestir-ho tot, en adornar-ho, que sembla que massa vegades perdem el sentit primordial i només ens dedicam al que és aparent i superficial.
Aquests complements que s’incorporen a la vida sempre t’han semblat prescindibles, farragosos i falsos, que distreuen del que és bàsic.
Però tu qui ets per opinar si quasi no has sortit de ca teva, poc temps, a pocs indrets i en mode turiste? Tu no pots tenir així un criteri vàlid.
I comences a pensar que tot allò que consideres que sobra deu tenir el seu valor, de vegades imprescindible, en certes circumstàncies i maneres de concebre la vida, i decideixes que miraràs d’entendre i de valorar, a part de l’essencial de les coses, la closca que ho cobreix.
I ara ja no saps si posar-te unes bambes daurades amb una americana estreta, si samarreta imperio amb uns texans aferrats, rapar-te el cap i dur una gorra o tenyir-te de ros, dur parka o caçadora vella, deixar-te barba o mostatxos, anorak The north face o Slam, perfum Eau sauvage, Antaeus, CK One o Light blue… I així passes hores i hores cercant l’embolcall que et defineixi.
La forma ens pot dur a anàlisis equivocades i tota cosa i persona té dret a ser valorada pel que és i no pel que sembla.
Però passam tant de temps en vestir-ho tot, en adornar-ho, que sembla que massa vegades perdem el sentit primordial i només ens dedicam al que és aparent i superficial.
Aquests complements que s’incorporen a la vida sempre t’han semblat prescindibles, farragosos i falsos, que distreuen del que és bàsic.
Però tu qui ets per opinar si quasi no has sortit de ca teva, poc temps, a pocs indrets i en mode turiste? Tu no pots tenir així un criteri vàlid.
I comences a pensar que tot allò que consideres que sobra deu tenir el seu valor, de vegades imprescindible, en certes circumstàncies i maneres de concebre la vida, i decideixes que miraràs d’entendre i de valorar, a part de l’essencial de les coses, la closca que ho cobreix.
I ara ja no saps si posar-te unes bambes daurades amb una americana estreta, si samarreta imperio amb uns texans aferrats, rapar-te el cap i dur una gorra o tenyir-te de ros, dur parka o caçadora vella, deixar-te barba o mostatxos, anorak The north face o Slam, perfum Eau sauvage, Antaeus, CK One o Light blue… I així passes hores i hores cercant l’embolcall que et defineixi.
dimarts, 20 de març del 2018
Un shih-tzu és un ca
"El shih-tzu és una raça de gos summament antiga (les primeres dades trobades sobre aquests daten del segle X aC) originària del Tibet. No hi ha una opinió generalitzada sobre el seu origen, però se sol acceptar la hipòtesi que descendeixen dels gossos tibetans Lhasa Apso, amb els quals tenen similitud", llegeixes a la Viquipèdia…
La shih-tzu que passeja per casa al seu aire i que et mira indolent dubtes que sàpiga que ella és un ca, en concret una cussa, per com es comporta.
I, per la manera que tenen de tractar-la, et sembla que moltes persones tampoc no la consideren com a tal.
Els que estan al seu voltant, a la mateixa llar, al veïnat, els amics, no veus que parlin d’ella com d’un animal -de companyia sí, però irracional- sinó que sembla que xerrin d’un fill, o fill d’uns amics, amb un interès per les seves gestes, salut, o fent conjectures sobre un possible estat gravídic que per a tu no és normal, tractant-se d’un ca.
I, com et sol passar en molts casos, no saps si açò és bo o dolent, o tu ets molt poc sensible o els altres ho són massa.
El que sí pots constatar és que de vegades és més real del que sembla allò que diuen que un gos pot ser un altre membre de la família, en ocasions el més important...
Total, que un shih-tzu -o un representant de qualsevol altra raça- pot arribar a ser bastant més que un ca, o més que tu...
La shih-tzu que passeja per casa al seu aire i que et mira indolent dubtes que sàpiga que ella és un ca, en concret una cussa, per com es comporta.
I, per la manera que tenen de tractar-la, et sembla que moltes persones tampoc no la consideren com a tal.
Els que estan al seu voltant, a la mateixa llar, al veïnat, els amics, no veus que parlin d’ella com d’un animal -de companyia sí, però irracional- sinó que sembla que xerrin d’un fill, o fill d’uns amics, amb un interès per les seves gestes, salut, o fent conjectures sobre un possible estat gravídic que per a tu no és normal, tractant-se d’un ca.
I, com et sol passar en molts casos, no saps si açò és bo o dolent, o tu ets molt poc sensible o els altres ho són massa.
El que sí pots constatar és que de vegades és més real del que sembla allò que diuen que un gos pot ser un altre membre de la família, en ocasions el més important...
Total, que un shih-tzu -o un representant de qualsevol altra raça- pot arribar a ser bastant més que un ca, o més que tu...
dimecres, 21 de febrer del 2018
Fanatismes
Cada dia et molesten més els fanàtics i els fanatismes. Polítics, religiosos, esportius, lingüístics, d’aquells que només veuen la vida des del seu punt de vista.
Detestes els intransigents, inquisidors, encegats per una sola concepció de la realitat, defensors a ultrança d’allò que creuen que és el millor, un pensament que consideren superior al dels altres.
Personatges que es fan cansats, monotemàtics que només xerren i escriuen sempre allò mateix, que ja ho han dit mil vegades. Obsessius, maniàtics, que et volen convèncer que tenen la raó absoluta, que no suporten alternatives a la seva manera d’entendre les coses.
Gent curta de mires, de profundes conviccions immòbils, incapaços de reconèixer que en açò o allò van errats…
I, més que molestar-te, et sap greu quan es tracta d’algú que coneixes o admires per les seves formes o intel·ligència en la majoria de facetes de la seva vida. Gent assenyada que de sobte rallant d’un tema determinat perd els papers, es transforma i ja es fa impossible cap mena de raonament lògic.
En fi, que, ben mirat, en una cosa o una altra possiblement es salvarien poquetes de les persones que coneixes… i, sincerament, en més d’una ocasió no et salvaries ni tu mateix.
Detestes els intransigents, inquisidors, encegats per una sola concepció de la realitat, defensors a ultrança d’allò que creuen que és el millor, un pensament que consideren superior al dels altres.
Personatges que es fan cansats, monotemàtics que només xerren i escriuen sempre allò mateix, que ja ho han dit mil vegades. Obsessius, maniàtics, que et volen convèncer que tenen la raó absoluta, que no suporten alternatives a la seva manera d’entendre les coses.
Gent curta de mires, de profundes conviccions immòbils, incapaços de reconèixer que en açò o allò van errats…
I, més que molestar-te, et sap greu quan es tracta d’algú que coneixes o admires per les seves formes o intel·ligència en la majoria de facetes de la seva vida. Gent assenyada que de sobte rallant d’un tema determinat perd els papers, es transforma i ja es fa impossible cap mena de raonament lògic.
En fi, que, ben mirat, en una cosa o una altra possiblement es salvarien poquetes de les persones que coneixes… i, sincerament, en més d’una ocasió no et salvaries ni tu mateix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)