Visc
en un entorn petit, les distàncies són petites, les ciutats són
petites, les muntanyes són petites, les petites i mitjanes empreses són
petites i mitjanes empreses petites…
I,
clar, per noltros fer cinquanta quilòmetres és una barbaritat, tanquen
dues hores una carretera i és la fi del món, es cremen tres hectàrees i
es declara zona catastròfica, viure a l’altre extrem d’una població és
un desastre, necessitam el cotxe per fer vuit-cents metres, un ascensor o
escales mecàniques per davallar al port. S’al·lot se’n va a estudiar
fora i és un drama. Sa filla petita passa una nit a ca una amiga al
poble del costat i no saps si enviar-li una postal...
Visc
a una comunitat petita i som poca gent. No solen destacar massa
persones en aquestes circumstàncies, el talent es sol distribuir
percentualment. Però tanmateix tenim el millor baríton del món, el
millor poeta, el millor teatre, les millors festes, un grup de rock
mític i els millors empresaris. Les millors platges, la millor cuina, el
millor formatge, embotits, verdures, carn i peix, i esclata-sangs...
Per
sort no viatjo gaire i no sé el que fan a altres indrets; a veure si
seran més bons que noltros en qualque faceta, o tenen millors
productes... No ho crec. Però per si de cas, jo me quedo a la meva
illeta, que és lo millor del món.
Amb sa caseta, sa barca i sa dona... En aquest ordre, clar.
(C) Manel Gómez Olives 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada