Probablement la felicitat sigui allò a què tothom aspira i que ningú no aconsegueix.
Una meta que persegueixes i que quan hi arribes no és el que et pensaves.
És un estat d’ànim, un sentiment, una sensació, falta d’irrigació sanguínia al cervell?
Un cap de fibló d’hormones endògenes? La consciència d’estabilitat i maduresa, d’ésser el que vols ser, d’haver assolit els reptes que et vas crear? Es pot ser feliç més d’una estona?
No em demaneu respostes...
Però quan veig algun individu amb una bona panxeta, barba d’unes setmanes, el cabell una mica deixat i aspecte de no disposar d’un excés de possibles, em sembla reconèixer en ell l’arquetip de la felicitat.
Una persona que ha abandonat l’obligació d’anar cada matí contra la naturalesa del seu cos a cops de raor, que s’ha rebel·lat contra la tirania de l’aparença i de comptar calories i s’estima més gaudir d’unes bones menges, que dedica la major part del seu temps a activitats més interessants i satisfactòries que fer o cercar la manera de fer doblers.
Qualcú així deu estar molt a prop del nirvana.
Tal vegada el seu aspecte no serà el més atractiu, les dones no se li tiraran al damunt i ningú no l’encalçarà perquè sigui la imatge d’una gran marca, però crec entreveure en el seu rostre un somriure beatífic, talment aquelles figures xineses d’un buda assegut plàcidament... amb una panxa espectacular.
Manel Gómez Olives 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada