Sobre la marxa

Sempre has pensat que la vida hauria de venir acompanyada d’un libre d’instruccions -el de Perec no te va acabar de convèncer-, com passa quan compres un smartphone o una thermomix. Però es veu que no, ves per on, i te l’has d’enginyar tu tot sol.

I sol és com et trobes quan has de decidir, si pitjar un botó o un altre, acceptar una feina o anar-te’n a Vietnam, suïcidar-te jove o contractar un pla de pensions, enviar un missatge a aquella dona o dir-li alguna cosa a l’altra…

I ara què faig?, et preguntes moltes vegades cada dia quan tens dubtes. I jo què sé!, et contesta fart l’altre tu.

Abans admiraves la gent més gran perquè creies que ho tenien tot més clar, que la seva experiència els donava criteris per decidir. 

Però has anat fent anys i te veus igual de perdut, i penses que ningú no té mai un camí al davant per seguir.

Serà que tot és relatiu? Que la vida no significa res i no té sentit si tu no li dónes? 

Veus passar aquell vell de vuitanta anys que ja ho ha vist tot, i penses que per a ell cada dia també és nou i ha de decidir quan es troba amb noves circumstàncies que li modifiquen la seva rutina.

Tots ens enfrontam cada dia a nous reptes i tots vivim improvisant, tant el que acaba d’arribar com el que està a punt d’anar-se’n. 

Provam coses, encertam, ens equivocam, tornam a provar... Anam fent sobre la marxa.

Nocturn Opus 9 n.2

Dormir tot sol és el millor que em pot passar, et dius, convençut. 

Tens un llit enorme a la teva completa disposició, somier de làmines, matalàs de viscoelàstica i edredó de plomes.

Aire condicionat amb bomba de calor, el telèfon i un llibre a mig llegir damunt de la tauleta de nit, el televisor als teus peus.

Agraeixes no tenir ningú que et posi un braç damunt el nas, que t'enllaci amb una cama, que t'agafi per la cintura i t'abraci... que impedeixi la teva total mobilitat, ningú que et pregunti a mitja nit què estàs pensant, o m'estimes?

No haver de suportar peus freds, fregades i atxems, ni aquell mòbil, que no calla mai.

Dormir tot sol és el millor que hi ha. Tens un gran camp on pasturar, sense lluites territorials ni batalles carnals, sense incursions en terreny enemic. No preocupar-te per triomfs o derrotes, sense roncs que no et deixen dormir ni emocions que no et deixen descansar... 

No sentir cap alè a tres centímetres de la cara, la calor incòmoda d'un altre cos, el batec d'un altre cor a prop de tu.

Dormir tot sol és el millor que em pot passar, tornes a dir-te quan surts del bany i per la ràdio sona Chopin. 

Te'n vas al llit content confiant que descansaràs tranquil sense pensar en res, et ben tapes i relaxes, comences a sentir-te feliç. 

Però quan et tombes i reconeixes les restes de la seva olor al coixí...

Relacions domèstiques

Obres la porta de la nevera i parles amb ella d'una forma especial, dement, dirien alguns. Mentre treus la mantega i el formatge i el suc de taronja, et confesses amb ella com ets incapaç de fer-ho amb cap persona o altre aparell.

M'agradaria saber quina mena de poder exerceix sobre tu aquesta nevera perquè li professis tal intimitat, tanta confiança. Consideraria potser un interlocutor més vàlid una ampolla o un ordinador, una cigarreta o la calavera de Shakespeare, una ganiveta o poser una pistola. 

Però tu ets així i passes el teu valuós temps, irrecuperable, parlant amb una petita i bruta nevera. 

Acabes la confessió i tanques la porta de la groguenca nevera i et disposes a empassar-te tot el material que li acabes d'arrencar. 

Després de la comunió, un rot, i comences un idil·li -una infidelitat- amb el televisor, que et té el cor pres, malgrat no escoltar-te mai i portar sempre la veu cantant. Però la teva veneració per aquest aparell compensa amb escreix els inconvenients d'una comunicació sempre unilateral. 

Més tard, quan t'adones de la mala cara que fa la nevera i de la seva sobtada fredor, apagues el seductor televisor i obres una altra vegada aquella porta groguenca i pesada per arribar amb un flam i un batut de xocolata a una reconciliació envejable. 

Statu quo

No obres la porta perquè t'arribarien sensacions que podrien desfer l'estat en què tu vols que estiguin les coses. Truquen una i altra vegada i deixes que el timbre s'esgoti i per fi resti mut.

Tens cents de missatges sense llegir perquè et fa por que en algun d'ells es trobi una raó que justiqui algun canvi. No agafes el telèfon, que sona incomptables vegades, fins que destrosses l'aparell que et connectava amb el món exterior.

Vas al saló, i l'envaeixes. El domines amb la teva presència i t'instal·les a la millor butaca, considerant el moment, calibrant l'entorn. Has pensat en la música com a complement de la teva situació. Ho trobes arriscat, tan sols una nota fora de context podria malmetre tota aquesta obra essencial. I el so el fas tu dins el teu cap. I així ets alhora compositor, intèrpret i auditori. 

Consideres si un poema, escollit entre tota la teva gran col·lecció de llibres, podria ajudar-te en aquesta tasca. No ho trobes convenient i no ho proves. I així continues, assegut a la butaca com un déu omnipotent observant les seves possessions. Satisfet i al·lucinat, ebri de goig creatiu. I, també com un déu, desfet per una solitud inabastable. 

T'aixeques volent fer alguna cosa, t'adones que et manca quelcom perquè tot tingui sentit. Però tornes al teu seient i et sents massa covard per anar a buscar-ho a fora, massa orgullós per reconèixer la teva manca de suficiència, massa feble per obrir-te a l'exterior.

I plores com un déu infant assegut a la teva colossal butaca.

 

Masticables

Els caramels sugus són durs quan te'ls fiques a la boca i comences a mastegar-los. Són hostils i gens propensos a deixar-se assimilar.

Són rebels per naturalesa, poc a poc adquireixen una textura gomosa que es fica entre les dents. Tens la sensació d'ésser envaït per un element estrany que no et deixa obrir la boca, que s'aferra a la dentadura, que lluita i es defensa. 

I a la fi canvien, amb calor, saliva i masticació lentament baraten la densitat, es rendeixen i són suaus com la seda i ja està, els gaudeixes.

De vegades trobes un sugus que t'agrada especialment, potser de gust de pinya, d'embolcall blau. Penses vaja sugus, mare meva! Però és dur, molt dur, i per molt que salivis i masteguis es resisteix.

I et preguntes cagontot, els sugus, que no són tots iguals, per què aquest em supera? 

Què pots fer? Escopir-lo i agafar-ne un altre? Canviar d'estratègia? Tenir més paciència amb ell? 

El vas reblanir prou abans de provar de mossegar-lo? T'has plantejat si el problema és ell o ets tu?

Els caramels sugus, sugus de suchard, triomfen perquè suposen un desafiament. No hi ha cap recompensa millor que el resultat feliç d'una empresa complicada.

Si vols experimentar el gust de la victòria després d'una dura batalla i no tens cap intenció de fer-te mercenari, accepta el repte dels inigualables sugus.

Les claus de l'èxit

Per triomfar a la vida, oblida’t de mostrar-te com ets, autèntic, honest i conseqüent. Oblida prejudicis i remordiments i llança’t sense complexos al món de la farsa, l’aparença i la hipocresia.

Per trobar feina, aconseguir parella, prosperar en política, guarda la canya d’un sol ham i agafa els palangres, deixa la fluixa i empra un bou.

Si vols arribar a ser qualcú, aparca l’orgull i el sentit del ridícul, no et mostris vulnerable, supera l’empatia i oblida els fracassos. No admetis ni una errada, no et disculpis. Demà torna a començar com el primer dia.

I si queden pel camí víctimes del teu èxit, amics decebuts, col·legues dolguts... és el seu problema; estaven destinats a ser uns perdedors. No reculis mai, ni per agafar arrencada. Empentes, colzades, travetes, mentides i traïcions: tot val. La vida no és potser una competició? Idò...

No tenguis ètica ni moral. Que mai no puguin dir allò de «era una persona de profundes conviccions». Quina vergonya! Aquests no faran mai res. 

No tenguis massa estimació per ningú, no et deixarà prosperar. Tu ets l’únic important i la resta, instruments que has de manejar per al teu profit.

I si et recriminen per la teva manera de ser, pensa que només és enveja.

Ja sé que no és bo de fer aplicar aquestes mesures, sobretot si ets de natural bona persona, però estic segur que amb treball, perseverància i disciplina ho aconseguiràs. 

Mutatis mutandis

Canvies si el cos t'ho demana, quan trobes que ho has de fer i que l'energia invertida compensa les variacions. Canvies i et transformes, et sents incòmode, aliè al teu món, però a la llarga et trobes millor.

De fet, encara que creguis que et mantens igual, subtilment et transformes, i si no ho fessis, t'exposaries a múltiples problemes d'adaptació en un món que es transmuta constantment. Qui no coneix qualcú que fa el major dels ridículs allà on va creient que és autèntic mantenint-se igual que fa trenta anys?

Tothom canvia durant la seva vida més d'un cop de feina, de ciutat, de casa, de parella. De pentinat, de companyia telefònica, de partit polític, munta congressos extraordinaris, dimiteix, no es presenta a pròximes primàries, abdica. Canvia d'advocat, de tendències culturals, d'hàbits gastronòmics o sexuals...

Així com és important mantenir una certa estabilitat, també és necessari variar.

Encara que traumàtics, els canvis són higiènics i suposen neteja de velles tradicions enquistades, rutines automatitzades i l'oportunitat de desfer-se'n de tot el que acumulam i no ens satisfà.

Ens adaptam a la rutina d'una manera excepcional, la necessitam i mos ajuda a l'equilibri mental.

Però una alteració de tant en tant ens estimula i ens fa sentir vius...  Canviant, com diu el clàssic, allò que s'ha de canviar.

Prova de baratar de tant en tant de feina, de ciutat, de casa, d'aspecte, de parella, de sexe...