Obres la porta de la nevera i parles amb ella d'una forma especial, dement, dirien alguns. Mentre treus la mantega i el formatge i el suc de taronja, et confesses amb ella com ets incapaç de fer-ho amb cap persona o altre aparell.
M'agradaria saber quina mena de poder exerceix sobre tu aquesta nevera perquè li professis tal intimitat, tanta confiança. Consideraria potser un interlocutor més vàlid una ampolla o un ordinador, una cigarreta o la calavera de Shakespeare, una ganiveta o poser una pistola.
Però tu ets així i passes el teu valuós temps, irrecuperable, parlant amb una petita i bruta nevera.
Acabes la confessió i tanques la porta de la groguenca nevera i et disposes a empassar-te tot el material que li acabes d'arrencar.
Després de la comunió, un rot, i comences un idil·li -una infidelitat- amb el televisor, que et té el cor pres, malgrat no escoltar-te mai i portar sempre la veu cantant. Però la teva veneració per aquest aparell compensa amb escreix els inconvenients d'una comunicació sempre unilateral.
Més tard, quan t'adones de la mala cara que fa la nevera i de la seva sobtada fredor, apagues el seductor televisor i obres una altra vegada aquella porta groguenca i pesada per arribar amb un flam i un batut de xocolata a una reconciliació envejable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada