La calor a la vellesa

El secret per no agafar fred quan surts de la dutxa a l’hivern, amb el cos mullat i calent, és posar el calefactor de tal manera que el raig d’aire no te vengui directament, sinó que vagi cap a una altra banda. Així no t’arriba el corrent d’aire que, encara que sigui calent, produeix un efecte de refredament per evaporació damunt la pell humida…

D’aquesta manera vas dissertant a l’estança on fas feina sense reparar si et fan gaire cas la resta de treballadors allà presents.

I de sobte un d’ells, significativament més jove que tu, deixa anar: «És que mos feim vells, company...», i continua la seva tasca davant l’ordinador.

I tu penses sí, és veritat, quan som joves no tenim fred ni mos fa falta tanta calefacció al bany, ni enlloc, som més forts i resistents; però tornam vells i açò canvia.

Una estona més tard, però, reflexiones i penses que potser l’afirmació tenia un altre significat. Mos feim vells i anam predicant unes històries insuportables sobre temes que no interessen ningú, ens obstinam amb minúcies sense importància i tornam maniàtics i obsessius.

Recordes quan l’avi, ton pare o alguna altra persona que llavors te semblava major t’explicaven coses que consideraves un rotllo de vell que caduca... I ara tu fas el mateix?

No, segur que el company de feina es referia al fet que de majors tenim més fred i necessitam estar més atents a la calefacció per no refredar-nos.

Normalitat

Normalitat ve de normal, que ve de norma. Si cercam, trobam que es qualifica com a normal tot allò que es troba en el seu medi natural, el que es pren com a norma o regla social, és a dir, allò que és regular i ordinari per a tothom.

Normal també és un terme estadístic, que fa referència a la mitjana, al més freqüent.

Les tres accepcions es refereixen al que és no anormal, rar o socialment no acceptat, cosa que no vol dir necessàriament que sigui el més adequat, o bo, o convenient.

És normal com es fan les coses avui? O el normal era com es feien abans? 

A una certa edat sembla que consolidam el que per a noltros serà el que considerarem normal, el que hem vist a casa, allò que ens han inculcat els pares, el que s’estilava a la societat del moment... i a partir d’aquí, jutjam el que és normal i no, i per açò moltes vegades ens sembla millor el temps passat, quan érem joves, i remugam de tot el que és nou, sobretot si és bastant diferent.

Fins ara aquí ha estat normal que governi un partit en solitari, i hi ha qui considera anormal i monstruós que hi hagi governs de coalició. Però a democràcies més consolidades que la nostra es donen les dues situacions i no sembla que sigui la fi del món...

Benvinguts els canvis i novedats si són per bé i que el que no continuï igual sigui perquè va a millor. I que els drets personals i socials conquerits que han arribat a ser normals no es converteixin en excepcions. 

Divendres negre a Madrid

Diuen que el terme Black Friday surt els anys seixanta, quan aquest dia de rebaixes després d’Acció de Gràcies suposava un dia negre per als policies que havien de regular el trànsit a Filadèlfia.

Altres diuen que degut a la davallada de preus, els negocis passaven de tenir els comptes en números vermells (descobert) a negres (saldo a favor).

A ca nostra es va començar a emprar el 2010 referit en principi a descomptes en aparells electrònics. 

Foto Manel G. Olives

Sigui com sigui, el passat divendres negre a Madrid feia federat i marejava la quantitat d’anuncis al carrer -maleït invent les pantalles gegants estil Times Square pertot- i aparadors, i aclaparava la gernació que omplia les artèries principals de la ciutat, i sobretot els carrers i places del centre.

Després resulta que l’anunciada rebaixa es limita en el millor dels casos a un 20 per cent, reduint-se a un 15, 10 o 5 per cent la majoria de vegades.

No satisfà tothom aquesta orgia de consumisme, i així els ecologistes de Greenpeace van aprofitar la data per desplegar una pancarta gegant a una façana de la Gran Vía denunciant que el consum augmenta la crisi climàtica.

Després de les notícies de sensació de buidor que arriben de Barcelona -poca concurrència, la Rambla deserta-, la gentada vista a Madrid i sentir tant parlar català a teatres, carrers, botigues i restaurants, et preguntes si no deu haver començat una subtil invasió catalana de la capital del regne...

Pagar i ser feliç

Ara que han passat les enèsimes eleccions i ja entreveim el final de l’any, tal vegada sigui un bon moment per plantejar-se un tema fonamental per a tota persona com és la felicitat.

Deien l’altre dia a un programa de televisió que els països nòrdics -Finlàndia el primer, seguit de Dinamarca i Noruega- són els que es declaren més feliços, i deien també que són, paradoxalment, uns dels països que paguen els impostos més elevats.

Però, clar, allà no tenen, o almanco no hi ha casos comprovats i condemnats de corrupció a les institucions governamentals, i consideren que obtenen prou i de més beneficis com a contraprestació a les taxes pagades. En sanitat, educació, habitatge, infraestructures com carreteres, prestacions com atur... si un sap garantits certs serveis bàsics té una sensació de seguretat que ajuda a ser ‘feliç’.

Deia un entrevistat que allà era difícil ser molt ric, però també ser molt pobre, cosa que fa que visquin sense excessives preocupacions. També declarava que es tenia la sensació de facilitat per aconseguir el que hom es proposa, professional i personalment.

Evidentment existeixen més factors, personals, psicològics, que determinen la satisfacció individual i col·lectiva d’un poble. Però està clar que sense un substrat adequat, un medi de cultiu que ho propicïi, és pràcticament impossible un grau elevat de felicitat. Ens el procurarà el govern que ara es formi? És el que li hauríem d’exigir. 

Protesta i venceràs

Dubtes de l’efecte que pugui tenir cremar contenidors o tallar carreteres en el procés d’independència d’un poble, ni creus que millori la seguretat dels motoristes si fan una marxa recorrent una illa.

No et sembla que un minut de silenci fora dels edificis oficials serveixi perquè cap maltractador deixi d’agredir cap persona, no veus que passejar per la ciutat amb tambors i pancartes porti a cap millora del clima, ni que una dotzena de persones cridant fora de la central de la Gesa faci que el fum que treu sigui manco tòxic.

Hi ha manifestacions a favor d’Open Arms i el mar continua sent cementeri de multitud d’emigrants, i després d’una desfilada de l’orgull, no cau en picat el nombre d’homòfobs al planeta. Cada dia és el dia mundial d’alguna cosa que, al dia següent, està igual de fotuda o més.

Així idò, serveixen per a res les manifestacions, protestes, silencis o tamborinades?, sembla que, almanco a curt termini, per a no gaire.

Però tu no et canses de protestar cada dia, perquè el cafè està massa calent, el bocata té poc pernil, perquè fas massa feina, cobres massa poc, et manca temps lliure, els preus pugen massa, els impostos et mengen, la tele és molt dolenta o molt cara...

No et canses de mostrar la teva disconformitat perquè confies que a la llarga les teves protestes tindran algun efecte i saps que és a base de petites passes com s’arriba a canviar el món.

Com a animals

El fet d’emprar expressions com per exemple «els van tractar com a animals» o fa feina «com un animal» implica que trobam normal que els animals, o alguns, siguin maltractats per noltros, els humans, per obtenir un profit.

Aconseguir carn, llet o ous per a la nostra alimentació amb la facilitat que ho feim actualment suposa que éssers com vaques, vedells, gallines o porcs passin a una situació d’esclavatge i patiment que en alguns casos arriben a una crueltat extrema.

Són penosos els pocs mesos i la miserable situació en què viuen la majoria d’animals dedicats a produir carn, com pollastres, vedells o porcs. Els que ens proporcionen llet o ous els deixem viure una mica més, però encara en pitjors condicions.

Potser no fa falta ésser vegà rigorós per salvar la terra i el futur del planeta segurament no depèn de si ens menjam o no un bocí de carn. Però tampoc podem tenir proteïna cada dia a preus ridículs a canvi d’aquesta manera d’explotar els animals.

Hauríem d’esser un poc més exigents amb el que compram, seleccionar, potser menjar menys productes animals, però invertir els nostres doblers també en qualitat de vida per als éssers d’on provenen els nostres aliments.

I ara, quan queden pocs peixos a la mar, hem inventat les piscifactories, el que faltava per explotar i maltractar també els habitants del oceans.

No sé com la mare terra no s’ha desfet ja d’una espècie tan menyspreable com els humans, tan bé com deu haver estat el planeta milions d’anys sense la nostra presència... I tan bé com tornarà a estar quan haguem desaparegut.

Original i còpia

De tot original sempre es fan còpies. Basta que qualcú creï alguna cosa nova perquè totd’una surti una munió d’imitadors, produint versions més o manco fidels a l’autèntica.

Levi Strauss va fer els primers calçons de lona amb reblons l’any 1873 i mirau ara si hi ha marques de texans, Motorola comercialitza el primer telèfon mòbil el 1983 i el copien una infinitat de companyies. Apple reinventa el 2007 les comunicacions amb l’iPhone i en poc temps -avui tot és quasi immediat- tots els smartphones se li semblen fins al punt de ser clònics. Un científic descobreix l’any 1947 les microones i la companyia Radarange comercialitza el primer forn uns anys després… Ara n’hi ha d’infinitat de marques.

Qualsevol cançó o tema que arriba a tenir èxit i ser popular sol ser versionat per multitud d’intèrprets. Se’n fan adaptacions igual o millors que l’original, altres molt diferents i que tenen certa gràcia, i altres que no aporten res, una còpia de baixa qualitat totalment innecessària.

En fi, que de tot original exitós sempre s’han fet còpies i versions. Per treure un benefici econòmic, per apropar la novetat a classes més humils, com a homenatge al creador -unes vegades legalment, d’altres no-. Però en general no hi ha res com l’autèntic, sobretot pel mèrit d’haver ideat quelcom nou i no conformar-se amb repetir el que ja existia.