Preocupohòlic

Sembla que la vida d'algunes persones giri entorn de les preocupacions. Són el seu aliment, la font i raó de la seva existència.

Quan no en tenen de grans, les petites els envaeixen la ment i viuen igual d'atribolats que qui no té res ni per menjar.

El ric diu que els diners no l'han fet feliç. El famós confesa que està agobiat... No parlem ja del pobre i anònim. I açò que aquests darrers solen ser més discrets… Bé, no és ver, n'hi ha alguns que...

La qüestio és no estar content, no dormir bé, fer cara de màrtir i tenir sempre un motiu d'angoixa i desanimar en tot moment qui troben feliç per algun fet o il·lusionat amb algun projecte. Açò no ho suporten.

Ets tu d'aquests addictes als maldecaps, que quan s'acumulen t'agobien però que si no en tens els cerques?

No pots viure ni un segon mínimament feliç, tranquil, assossegat, al recer de les preocupacions?

És ver que algunes cabòries són degudes a problemes greus i reals i per tenir en compte, però la major part del que els amoïna no sol tenir ni cap ni peus.

Viure angoixat tot el temps no acaba de ser viure, passant pena pel que encara no ha ocorregut, patint pel que va passar fa anys.

Com plantejar-te el present o futur partint d'aquesta actitud?

Si ets dels que en tota situació, circumstància, esdeveniment, per molt de color de rosa que t'ho pintin, sempre trobes el punt negatiu i el motiu per estar angoixat, ets un preocupohòlic i t'ho hauries de fer mirar.

Per la teva salut, sobretot, i també per deixar d'amargar els altres.

El meu blau és "el blau"?

Ella et mostra un jersei blau cel preciós que s'ha comprat i tu li dius "que guapo, és un jersei blau preciós!" I et contesta "sí, un blau molt bonic."

Però tu penses si allò que tu i ella reconeixeu com a blau ho veieu els dos igual, o cadascú ho veu diferent encara que heu convingut que allò es digui blau.

Els científics diuen que hi ha certes diferències d'interpretació dels colors per no saps què de fotoreceptors, pero açò no és la qüestió principal.

Empram paraules comunes per nombrar experiències que compartim. Però pot ser que el cervell de cada persona interpreti de manera diferent els estímuls que li arriben. I que per açò no reaccionam igual davant les mateixes circumstàncies.

A tu açò et sembla llarg i a un altre curt, a tu fred i a ella calent, per tu és bo, per aquell dolent. És fàcil; no, és difícil... Els fets positius i les desgràcies ens impacten de manera diferent: És un desastre... No n'hi ha per tant...

Som tots únics en aquest aspecte i ens hauríem d'acostumar a practicar més l'empatia, i, encara que no ho poguem saber exactament, preocupar-nos de com veuen i interpreten els altres la realitat.

Si no, és complicat arribar a gaires acords i de petites divergències poden venir grans discussions.

Molt bé, però tu continues dubtant: "el blau que jo veig és el blau? O no?"

Mestre de res

Al llarg de la teva vida t'has interessat per diverses disciplines, has provat d'escriure, de pintar, has practicat la fotografia, t'has afeccionat a la música, al cinema, també has sentit inclinació per temes científics, filosòfics o literaris....

Però quan has començat a dominar o entendre mínimament qualsevol d'aquestes matèries, ja no t'ha interessat gaire aprofundir, t'ha sembla que estaves perdent el temps i ho has deixat mig abandonat, dirigint la teva curiositat cap a algun altre camp.

Ja saps que és bo destacar en alguna cosa per triomfar, insistir en un objectiu per ser un especialista, oblidar-se'n de la resta si vols ser el número un. Si vols ser considerat un guanyador t'has de concentrar en un camp.

Però tu t'estimes més anar d'aquí i d'allà, d'una manera caòtica, sense mètode ni disciplina, espipollant en tots els plats sense atipar-te'n de cap.

Així ets tu i no creus que canviïs ja a aquestes alçades de la teva vida.

Prefereixes saber una mica de tot i poder fer-te una visió global de com funciona l'univers en les seves múltiples facetes que no tenir amplis coneixements d'un tema determinat, encara que açò pugui implicar ser considerat un fracassat.

Com que saps que tot no ho pots tenir, t'estimes més ser sempre tota la vida un aprenent de moltes coses i conformar-te en no triomfar en res.

Control absolut

Mantens rigorosament les mateixes rutines diàries per no haver d'enfrontar-te al desconegut.

Treballes des de temps remots a la mateixa empresa i mai no t'has plantejat canviar de feina, ni tan sols aprofitar alguna de les bones oportunitats que se t'han presentat. No fos que suposés algun risc a la teva estabilitat.

Dediques la meitat del teu sou a pagar la hipoteca de la casa. Potser és excessiu, però et sembla l'única manera de garantir una llar pròpia per sempre.

I una altra bona part dels ingressos se te'n va en un pla de pensions, perquè trobes imprescindible tenir ben assegurat el futur.

Et faria il·lusió fer algun viatge, veure indrets diferents, conèixer altra gent. Però quan una vegada els teus amics et van dir que et regalaven pel teu aniversari un creuer per la Mediterrània, vas declinar amablement l'oferta, vas considerar que hi havia massa factors incontrolables que et farien patir.

I així vius, dins d'una bimbolla dissenyada per a la teva total seguretat i sense assumir cap risc.

Però tanmateix, continues atemorit per qualsevol petit imprevist, obsessionat per la més mínima alteració al teu micromón, enutjat per no poder superar malgrat tot la incertesa que duu intrínseca el fet de viure...

Com més tractes de tenir el control absolut de la teva existència, més elements se t'escapen i més t'envaeix una angoixa que no et deixa estar tranquil ni un sol moment.

Drogues

Quan penses en drogues, tot d'una et vénen a la ment l'heroïna, cocaïna, marihuana, alcohol, tabac, el joc o el sexe.

Si preguntes a la gent que t'envolta si és addicte a les drogues, la majoria et dirà que no, o com a molt a les legals o a les més toves.

Però hi ha molts comportaments que modifiquen la percepció o el sistema nerviós d'una persona i que creen la necessitat de repetir-los regularment, sense ser capaç de moderar-se o suprimir-los.

Perquè la vida duu per camins que no depenen de la voluntat i de vegades allò considerat nociu esdevé necessari, fins i tot imprescindible i vital.

Escalar un cim o ajudar els pobres a l'altra punta del món. Saps que arrisques la salut i fondràs els estalvis. Però ho fas. Per què?

Tenir un fill quan ja en tens dos encara petits. Saps que t'alterarà l'existència, que tindrà conseqüències negatives físiques i mentals. I econòmiques. Però el tens. Per què?

Perquè no ho pots evitar. Perquè conscient o inconscientment ho necessites i penses que et compensa, perquè ets addicte a tot el món de sensacions que comporta.

Accions dignes d'admirar o insensatesa? Herois o drogoaddictes? Ambdues coses?

Per açò, si et recomanen deixar algun hàbit dels que tens, molt dolent i que enganxa una barbaritat, sospires i et preguntes a quantes drogues deu ser addicte l'inconscient que et dóna el consell, possiblement sense saber-ho.

L'atractiu del desconegut

No és que li tenguis cap mena de mania, però és que no entens com pot ser que aquell nen que no se sabia ni cordar les sabates hagi arribat a ser un mestre de les lletres, la pintura o un reconegut músic.

O com aquella filleta que rallava malament i que era especialment maldestre ara sigui considerada una figura mundial de la poesia. Aquell company de qui saps les seves febleses, com pot anar pel món amb aquest posat de setciències?

Per considerar algú millor que tu, un personatge especial, és imprescindible la distància, el desconeixement. Una aurèola de misteri l’ha d’envoltar per arribar a convertir-se en mite, en més que un humà normal.

Si coneixes la seva infantesa, els seus pares, els seus més petits defectes, es trenca l’encís. «Fantasmades d’en Joan -penses-, l’admiren perquè no l’han tractat, si el coneguessin...»

Com més propera t’és una persona, com més íntima és la relació que mantens amb ella, més dubtes de la seva genialitat, menys et prens seriosament les fites aconseguides.

I amb qui et relaciones més íntimament i coneixes més que ningú? Tu mateix. Per açò t’és tan difícil tenir confiança en les teves ambicions i fe en les teves capacitats, sabent perfectament totes les teves mancances.

Selecció natural

Normalment vas per la vida immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions que et reclamen i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.

Però de tant en tant sents al teu interior un formigueix que et demana compte de la teva situació i s'imposa un encontre cara a cara amb tu mateix i de mal grat acceptes una estona de reflexió.

Hi ha moments en què penses si el teu estat és el que vols, si fas el que desitges, com has arribat a ser el que ets i si t'agrada.

Et demanes si la responsabilitat és només teva, si tens el que et mereixes i si tot el que reps és conseqüència de les teves capacitats, feina i sacrifici.

O tal vegada t'han limitat les condicions de les que parties, i ets una víctima de la societat en què habites, poc justa i que no dóna les mateixes oportunitats a tothom. O tot és qüestió de sort?

Cadascú té el que es mereix? Les persones, els països, les races... És així perquè sí, per selecció natural, pel karma?

Et ve a la ment l'eterna dicotomia entre igualtat i llibertat, entre esquerres i dretes...

Però tu, tranquil, que açò només et passa de tant en tant...

Normalment vius immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.

I açò de reflexionar, t'ho hauries de treure del cap.