Preocupohòlic

Sembla que la vida d'algunes persones giri entorn de les preocupacions. Són el seu aliment, la font i raó de la seva existència.

Quan no en tenen de grans, les petites els envaeixen la ment i viuen igual d'atribolats que qui no té res ni per menjar.

El ric diu que els diners no l'han fet feliç. El famós confesa que està agobiat... No parlem ja del pobre i anònim. I açò que aquests darrers solen ser més discrets… Bé, no és ver, n'hi ha alguns que...

La qüestio és no estar content, no dormir bé, fer cara de màrtir i tenir sempre un motiu d'angoixa i desanimar en tot moment qui troben feliç per algun fet o il·lusionat amb algun projecte. Açò no ho suporten.

Ets tu d'aquests addictes als maldecaps, que quan s'acumulen t'agobien però que si no en tens els cerques?

No pots viure ni un segon mínimament feliç, tranquil, assossegat, al recer de les preocupacions?

És ver que algunes cabòries són degudes a problemes greus i reals i per tenir en compte, però la major part del que els amoïna no sol tenir ni cap ni peus.

Viure angoixat tot el temps no acaba de ser viure, passant pena pel que encara no ha ocorregut, patint pel que va passar fa anys.

Com plantejar-te el present o futur partint d'aquesta actitud?

Si ets dels que en tota situació, circumstància, esdeveniment, per molt de color de rosa que t'ho pintin, sempre trobes el punt negatiu i el motiu per estar angoixat, ets un preocupohòlic i t'ho hauries de fer mirar.

Per la teva salut, sobretot, i també per deixar d'amargar els altres.