No és que li tenguis cap mena de mania, però és que no entens com pot ser que aquell nen que no se sabia ni cordar les sabates hagi arribat a ser un mestre de les lletres, la pintura o un reconegut músic.
O com aquella filleta que rallava malament i que era especialment maldestre ara sigui considerada una figura mundial de la poesia. Aquell company de qui saps les seves febleses, com pot anar pel món amb aquest posat de setciències?
Per considerar algú millor que tu, un personatge especial, és imprescindible la distància, el desconeixement. Una aurèola de misteri l’ha d’envoltar per arribar a convertir-se en mite, en més que un humà normal.
Si coneixes la seva infantesa, els seus pares, els seus més petits defectes, es trenca l’encís. «Fantasmades d’en Joan -penses-, l’admiren perquè no l’han tractat, si el coneguessin...»
Com més propera t’és una persona, com més íntima és la relació que mantens amb ella, més dubtes de la seva genialitat, menys et prens seriosament les fites aconseguides.
I amb qui et relaciones més íntimament i coneixes més que ningú? Tu mateix. Per açò t’és tan difícil tenir confiança en les teves ambicions i fe en les teves capacitats, sabent perfectament totes les teves mancances.
Això no em passa, jo se perfectament que sóc un maleït crack, el que no ho saben són els altres :D
ResponElimina