Anar amb la bici també implica un risc, i una responsabilitat, s’ha d’anar pel carril-bici si n’hi ha, dur casc, roba adequada i llums a la nit, indicar amb prou intensitat els girs que pretens fer i respectar escrupolosament les normes.
A la carretera sobretot, suposa estar en inferioritat de condicions, ser el més feble i, per molt que tenguis raó moltes vegades, seràs el més castigat en cas d’un accident.
Per tant, encara que creguis que tens tot el dret a circular, ets tu qui ha de ser prudent, preveure moviments dels omnipresents automòbils i dels omnipotents camions, anticipar-te a possibles perills, encara que no els provoquis tu.
I segur que també hi ha qui et crida i insulta «tu, ciclista, babau, al carril-bici, lleva d'enmig, que aquí fas nosa!».
En altres aspectes de la vida també t’agrada i trobes que et convé anar per sistema amb la cara descoberta, exposat als elements, transitar senzillament sense gaires proteccions perquè és com se sent i gaudeix millor tot. Però allà on no estàs resguardat és on hi ha més risc, quan circules nu d’artificis i cuirasses i et mostres tal com ets és quan te la jugues.
Però et sents tan bé quan notes el vent a la cara -encara que sigui fred i et faci mal-, lliure i sense afegits, només tu enfront al món, a la teva bolla... que et sembla que compensa els possibles perills que pugui implicar aquest comportament arriscat d'anar pel món com si anessis amb bici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada