Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

El motor econòmic?

El turisme bat rècords a moltes destinacions, amb xifres històriques d’arribades i d’ocupació hotelera, i d’altres modalitats més o manco legals -aquí, en aquesta illeta ara tan de moda entre famosos de tota casta, ho sabem molt bé-. Però aquest creixement no sempre se tradueix en benestar per als residents. Al contrari: molts illencs veuen com l’augment de la demanda turística encareix el cost de la vida i agreuja la manca d’habitatge.

La conversió, legal o no, de cases i pisos en allotjaments turístics i la nova construcció limitada a residències de luxe retalla l’oferta per al lloguer de tot l’any i dispara els preus, fent que famílies locals hagin de marxar o destinar una part creixent dels seus ingressos a l’habitatge. 

Paral·lelament, els sous del sector solen ser baixos i precaris, cosa que genera una paradoxa: l’economia en general sembla prosperar, però la població autòctona cada vegada té més dificultats per viure amb dignitat.

El resultat és una fractura social evident: el rècord en turistes i ocupació hotelera no equival a un rècord en riquesa per als residents. Se xerra de «riquesa compartida» i de «motor econòmic», però el que realment comparteixen els veïns -a part de gentada, calor, pocs aparcaments i moscards- són factures cada vegada més altes i la impossibilitat de viure al seu propi barri.

«Aquí tots vivim del turisme», diuen els que en saben. Sí, un monocultiu que a la majoria cada dia mos fa més pobres... fins i tot quan se baten rècords de visitants. 

Tants articles als mitjans, tants fòrums, tants 'experts' en el tema que venen a dir-nos com hem de fer les coses, i així i tot... pot ser que hi hagi colque cosa que falli?

 

Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.

 

Els talibans de la salut

Hi ha una espècie de zeladors de la virtut que ronda per les consultes mèdiques: els talibans de la salut. Tenen una missió sagrada: proclamar la tolerància zero. 

Posem per cas una persona que, fins fa poc, s’empassava més de deu cerveses diàries, amb algun combinat afegit. Després d’un esforç prou important, ara només pren unes dues canyes de cervesa al dia. Una fita respectable, pensaria qualsevol amb una mica de sentit comú. Però el seu metge, amb posat sever, li recorda que l’ideal seria zero alcohol i que dues canyes també són dolentes. Ni un «molt bé», ni ànims, ni res.

M’ha fet pensar en quan, abans de deixar de fumar definitivament ja fa uns quants d’anys, vaig provar de reduir el paquet diari a només tres o quatre cigarrets. Un triomf que mereixeria, com a mínim, una felicitació. Però no. Un infermer o metge, ja no ho record, me va dir, seriós com un jutge, que «encara fuma massa» i que «continua exposat a greus malalties». Ganes me van agafar de tornar al paquet diari; total, si tenia assegurada la «greu penitència» igualment...

És cert que els riscos per a la salut no desapareixen del tot si un beu o fuma «només una mica». Però també és cert que el més ximple sap que deu no és igual a dues, ni vint és igual a quatre. I que les coses no són sempre o tot o res, o blanc o negre... A vegades, avançar, encara que sigui poc a poc, ja és una victòria. I encoratjar sol donar més fruits que renyar. 

 

Intel·ligència artificial / estupidesa natural

Sembla que vivim una època daurada. Hem aconseguit allò que cap civilització anterior ha pogut ni tan sols imaginar: emprar màquines increïblement complexes i sofisticades per generar i consumir... bestieses monumentals. Tenim telèfons amb més potència que els ordinadors que van dur l’home a la Lluna, i què hi feim? Selfies amb filtres ridículs. O vídeos d'individus, cans o moixos fent bajanades.

I és que el nivell de qualitat que exigim als productes culturals que consumim és ínfim. Volem llibres curts, cançons amb tres frases i una mica d’autotune, mos conformam amb sèries que podrien haver escrit perfectament quatre aficionats en un parell d’hores i amb pel·lícules que tenen arguments simples i recurrents. I mos sembla bé. Mos emocionam amb vídeos i frases emmarcades que mos recorden que «viure el present» és important. Com si fos un descobriment nou.

Intel·ligència artificial de darrera generació per divulgar la nostra estupidesa natural de sempre. Ara podem generar imatges absurdes, textos buits i efectes digitals superflus amb una qualitat tècnica impressionant i amb una difusió que ni podíem imaginar fa unes dècades. Però no hem elevat el nivell d’absolutament res, només l’hem fet més eficient.

La mediocritat mai no havia estat tan a l’abast de tothom.

 

Menorca a les fosques

Ningú no vol una presó, un dipòsit de gas, un abocador de deixalles o una central elèctrica a prop de casa. Però quan hi ha problemes reals, potser no és mala cosa disposar de sistemes propis de generar energia.

Ara per ara l’Illa depèn en gran mesura de l’electricitat que li arriba des de fora, mitjançant un cable submarí que la connecta amb Mallorca. I si aquest cable falla?

Actualment, la generació elèctrica pròpia de Menorca només cobreix una petita part del consum total. L’estació de Maó –de combustibles fòssils– pot donar una resposta limitada, i el seu ús intensiu suposa una emissió elevada de contaminants que enfosquirien el cel de l’Illa amb una bona quantitat de fum.

O omplim l’Illa de molins de vent i plaques fotovoltaiques, o l’omplim de fum. I si no volem fums, els parcs eòlics i solars hauran de passar a formar part essencial del nostre paisatge. Agradi o no.

No podem estar sense els serveis que facilita l'electricitat, d’alguna manera l’haurem d’obtenir sense dependre sempre de l’exterior.