Vida de qualitat

Sempre has sentit a dir que els dies (feiners) s’haurien de dividir en tres parts, vuit hores de feina, vuit de descans o son, i vuit d’oci o assumptes particulars. Els temps de treball i de descans solen coincidir amb aquesta durada, però les vuit hores d'oci inclouen habitualment feines domèstiques, transport, compres per a casa, cura de fills, o de pares, i altres obligacions quotidianes per al bon funcionament d’una existència mínimament aclarida i organitzada. I quin temps queda per al que t’agrada i relaxa, que et fa desconnectar dels teus deures? Depèn de les teves circumstàncies personals, si tens parella, ajuda en el manteniment de la llar, si tens fills, mascota. I si la feina que tens te dona satisfaccions més enllà de la pecuniària.

Si lleves el temps que passes en tasques de la llar, transport, dur el ca al veterinari, anar al súper, posar gasolina, anar a metges i mecànics, i tantes cosetes més, la teva vida pròpia i feliç es redueix a unes poques hores diàries.

I la qualitat de vida depèn d’aquests moments de satisfacció. Tenir una casa gran, un cotxe luxós o molts doblers al banc no és res si no ho pots gaudir. El luxe més gros és el temps. Començar la feina a les vuit i poder sortir de casa a les set quaranta. Estar trenta minuts per arribar a la platja, quedar per sopar i ser-hi en un quart d’hora… I açò aquí és possible, sempre que reservis temps per fer-ho.

Però tot és relatiu. Si no, com explicar les grans ciutats plenes de gent que passa gran part de les hores del dia al metro, bus, tren o en cotxe anant i venint?

 

La tele i els pressupostos

La televisió mos transmet molts de valors. A sèries i pel·lis surten herois que fan bandera de la sinceritat, la valentia, l’honestedat, la lleialtat, que sempre guanyen als dolents perquè representen allò més bo de l’esser humà... deixen comoditats per arriscar-se i aconseguir els seus ideals, ajuden els necessitats, diuen la veritat, s’enfronten als poderosos malvats i estan al costat dels més febles, defensant sempre la justícia. Són els que vencen al final i tothom els admira.

Açò és el que passa a les produccions de ficció, perquè a la vida real sembla que no funciona exactament així la cosa. A la mateixa pantalla podem veure els noticiaris, on mos informen de com va per aquí i a d’altres bandes la situació, política, econòmica, bèl·lica... i aquests valors i virtuts dels herois de cine sembla que no tindrien èxit ni gaires possibilitats de sobreviure al món que mos presenten els telediaris.

Per exemple als pactes necessaris per formar governs, o acords per aprovar els pressupostos. Que per cert es paguen amb doblers meus i teus, dels impostos directes o indirectes, i que s’haurien de gestionar de la millor manera possible pensant en els governats. Però sembla que són més que res moneda de canvi, per interessos personals i de partit, que serveix per intercanviar favors entre formacions i estranyes aliances.

I tot açò és pel bé de la comunitat i els seus moradors? Bono..., a alguna sèrie que emeten per la tele tal vegada sí.

Sense complexos

Quan veus les obsessions que tenen alguns pel seu aspecte, per la seva apariència o pel que opinen els altres d’ells, penses que tens sort de ser una persona sense gaires complexos, i no perquè consideris que estàs molt ben fet, o te creguis perfecte física i mentalment, sinó perquè penses que cadascú és com és, que no es pot fer res per evitar les teves singularitats i que les teves virtuts no són mèrit teu, ni són culpa teva ni del teu llinatge les imperfeccions.

Tens aspectes a polir, defectes del teu caràcter a millorar, i un físic bastant lluny de la perfecció. Però trobes que no tens grans obsessions per algun apèndix massa gros o massa petit, per ser alt o baix, gras o prim, guapo o lleig; ni per ser simpàtic, introvertit, intel·ligent, avorrit, xistós, o tot el contrari... Ets com has sortit, i punt.

Una sèrie de factors s’han reunit per fer-te així. Ni tan sols els teus avantpassats són responsables, ni tenen la culpa ni el mèrit de la teva bellesa o de la teva antipatia. L’atzar, la casualitat t’han format i te van modelant. O, si hi ha colque entitat superior creadora, deu ser ella la responsable de virtuts… i defectes.

I no estàs acomplexat perquè tens dos principis que creus fermament: que les coses són com són i no com voldries que fossin, i que els esdeveniments no són importants per ells mateixos sinó en la mesura que t’afecten, o permets que t’afectin.

Canvies allò que pots i te conformes amb el que és inevitable. Amb calma i bona voluntat. I sense complexos.

 

Problemes on no n’hi havia

La quantitat de residus que generam a les nostres societats és impressionant. Embolcalls de productes, bosses de la compra i envasos de menjar pertot, la majoria de plàstic, ofereixen avantatges com la conservació dels aliments i la facilitat de transport, però també provoquen problemes greus quan arriba el moment de recollir-los i reciclar-los. Problemes que no existien no fa gaire.

A algun país del primer món que respectam -tal vegada massa- per les seves comodidats i nivell de vida, com els Estats Units, es posa de moda -ja fa temps- envasar qualsevol producte, fins i tot en porcions individuals, i adoptam per força aquell model, segurament còmode per al consumidor, però catastròfic per al medi ambient.

Feia falta? No. Aquí sempre s’havien tornat el envasos, s’havia comprar llet i altres productes a granel duent el contenidor de casa i al cap de l’hortet de la majoria de cases hi havia un femer on amuntegar els residus orgànics, i a moltes galliner.

Que és còmode per als rics i vessuts tot envasat en petites dosis? Idò que paguin un bon recàrrec per al seu reciclatge. Perquè amb tot plastificat, tenim un desafiament amb els envoltoris, entre d’altres residus que generam en abundància.

I ara, la recollida porta a porta -per acabar de complicar les coses- serà la manera de reciclar eficaçment? Ja se veurà… De totes maneres, com a molt serà la solució a un problema que noltros mateixos mos hem creat sense cap necessitat.

 

Una fina retxa

Una persona surt de la seu de Creu Roja, te sona, la tens vista. Continues el camí. La imatge te torna a la ment i te demanes si deu ser del voluntariat, si deu tenir algun càrrec o si hi deu haver anat per colque tràmit… Però també te planteges si podria ser allà per demanar colque ajuda, personal o per a un altre. Ara no saps com pot acabar ningú, la inseguretat s'ha instal·lat a les nostres vides. Abans passaven penúries econòmiques sempre els mateixos, que no milloraven mai gaire, però la classe mitjana, i els treballadors amb un mínim de recursos, no acostumaven a veure’s amb necessitats, almanco d’un dia per l’altre. Tens la sensació que ara és més bo de fer acabar en una situació desesperada i que és més prima la línia que separa el benestar de la pobresa.

Hauríem d’exigir un mínim d’estabilitat i dignitat per a tots, però també saber viure feliçment sense un consum extremat i continu. A unes imatges, gent a Brasil amb pocs recursos -es nota- es refresquen dins una espècie de safareig, tothom somriu i molts ballen. A una foto d’un poble que noltros consideraríem miserable, a Índia, adults riuen i fillets juguen alegres. Tal vegada felicitat i riquesa material no són tan directament proporcionals.

En fi, que tot és relatiu, sobretot allò que cadascú considera necessari per a la seva felicitat. Avui ets ric i demà tal vegada pobre, ara desgraciat i després potser feliç, o tot a la vegada, o res de tot açò, i aquests diferents estats i situacions estan separats només per una prima línia.

 

Més ases que un banc

Una coa de persones espera l’autobús de les 15.30 hores a l’andana correspondent a l’estació de Maó. Arriba el vehicle i canvia el cartell que anuncia el destí per un altre diferent. Els passatgers de la fila s’inquieten, demanen informació al conductor, a un altre, el taulell de l’estació està tancat. Ningú no atén els passatgers, a cap lloc avisen de res. Diuen que el pròxim serà a les 18.30 hores. La gent s’indigna -un poquet-, un telefona per saber què passa i li contesten que el responsable no hi és…

La coa es desfà. Una dona crida el seu marit perquè la dugui al destí, un altre agafa un taxi, altres esperen tres hores… Remugant remugant, cadascú cerca una solució, el cas no transcendeix, no arriba cap escrit a la premsa, ni cap queixa al director insular corresponent, ni molt manco cap denúncia va als tribunals. No hi ha revoltes ni cremen res.

La fruita de la majoria de comerços no és comestible, és verda, insípida, i les verdures fan plorera, i tot cada vegada més car, però la gent ho compra i calla. «Ho és flac tot», és el màxim que diuen fluixet.

El nivell dels programes de televisió que tenen més audiència és pèssim, i de la música que més es consumeix… millor ni rallar-ne. I el mateix passa amb tantes coses que la llista no acabaria mai.

Tot mos ho enviam, ho acceptam i callam, cada vegada mos conformam amb manco i pagam més.

Un poquet més d’exigència i dignitat no aniria malament. De vegades, de tan bona gent com som, semblam ases.

Sí que mos representa

M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser.

No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món.

Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser en Txiqui, na Susi o en Dolfo, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat.

De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol.

Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar.

Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.