Divendres negre a Madrid

Diuen que el terme Black Friday surt els anys seixanta, quan aquest dia de rebaixes després d’Acció de Gràcies suposava un dia negre per als policies que havien de regular el trànsit a Filadèlfia.

Altres diuen que degut a la davallada de preus, els negocis passaven de tenir els comptes en números vermells (descobert) a negres (saldo a favor).

A ca nostra es va començar a emprar el 2010 referit en principi a descomptes en aparells electrònics. 

Foto Manel G. Olives

Sigui com sigui, el passat divendres negre a Madrid feia federat i marejava la quantitat d’anuncis al carrer -maleït invent les pantalles gegants estil Times Square pertot- i aparadors, i aclaparava la gernació que omplia les artèries principals de la ciutat, i sobretot els carrers i places del centre.

Després resulta que l’anunciada rebaixa es limita en el millor dels casos a un 20 per cent, reduint-se a un 15, 10 o 5 per cent la majoria de vegades.

No satisfà tothom aquesta orgia de consumisme, i així els ecologistes de Greenpeace van aprofitar la data per desplegar una pancarta gegant a una façana de la Gran Vía denunciant que el consum augmenta la crisi climàtica.

Després de les notícies de sensació de buidor que arriben de Barcelona -poca concurrència, la Rambla deserta-, la gentada vista a Madrid i sentir tant parlar català a teatres, carrers, botigues i restaurants, et preguntes si no deu haver començat una subtil invasió catalana de la capital del regne...

Pagar i ser feliç

Ara que han passat les enèsimes eleccions i ja entreveim el final de l’any, tal vegada sigui un bon moment per plantejar-se un tema fonamental per a tota persona com és la felicitat.

Deien l’altre dia a un programa de televisió que els països nòrdics -Finlàndia el primer, seguit de Dinamarca i Noruega- són els que es declaren més feliços, i deien també que són, paradoxalment, uns dels països que paguen els impostos més elevats.

Però, clar, allà no tenen, o almanco no hi ha casos comprovats i condemnats de corrupció a les institucions governamentals, i consideren que obtenen prou i de més beneficis com a contraprestació a les taxes pagades. En sanitat, educació, habitatge, infraestructures com carreteres, prestacions com atur... si un sap garantits certs serveis bàsics té una sensació de seguretat que ajuda a ser ‘feliç’.

Deia un entrevistat que allà era difícil ser molt ric, però també ser molt pobre, cosa que fa que visquin sense excessives preocupacions. També declarava que es tenia la sensació de facilitat per aconseguir el que hom es proposa, professional i personalment.

Evidentment existeixen més factors, personals, psicològics, que determinen la satisfacció individual i col·lectiva d’un poble. Però està clar que sense un substrat adequat, un medi de cultiu que ho propicïi, és pràcticament impossible un grau elevat de felicitat. Ens el procurarà el govern que ara es formi? És el que li hauríem d’exigir. 

Protesta i venceràs

Dubtes de l’efecte que pugui tenir cremar contenidors o tallar carreteres en el procés d’independència d’un poble, ni creus que millori la seguretat dels motoristes si fan una marxa recorrent una illa.

No et sembla que un minut de silenci fora dels edificis oficials serveixi perquè cap maltractador deixi d’agredir cap persona, no veus que passejar per la ciutat amb tambors i pancartes porti a cap millora del clima, ni que una dotzena de persones cridant fora de la central de la Gesa faci que el fum que treu sigui manco tòxic.

Hi ha manifestacions a favor d’Open Arms i el mar continua sent cementeri de multitud d’emigrants, i després d’una desfilada de l’orgull, no cau en picat el nombre d’homòfobs al planeta. Cada dia és el dia mundial d’alguna cosa que, al dia següent, està igual de fotuda o més.

Així idò, serveixen per a res les manifestacions, protestes, silencis o tamborinades?, sembla que, almanco a curt termini, per a no gaire.

Però tu no et canses de protestar cada dia, perquè el cafè està massa calent, el bocata té poc pernil, perquè fas massa feina, cobres massa poc, et manca temps lliure, els preus pugen massa, els impostos et mengen, la tele és molt dolenta o molt cara...

No et canses de mostrar la teva disconformitat perquè confies que a la llarga les teves protestes tindran algun efecte i saps que és a base de petites passes com s’arriba a canviar el món.

Com a animals

El fet d’emprar expressions com per exemple «els van tractar com a animals» o fa feina «com un animal» implica que trobam normal que els animals, o alguns, siguin maltractats per noltros, els humans, per obtenir un profit.

Aconseguir carn, llet o ous per a la nostra alimentació amb la facilitat que ho feim actualment suposa que éssers com vaques, vedells, gallines o porcs passin a una situació d’esclavatge i patiment que en alguns casos arriben a una crueltat extrema.

Són penosos els pocs mesos i la miserable situació en què viuen la majoria d’animals dedicats a produir carn, com pollastres, vedells o porcs. Els que ens proporcionen llet o ous els deixem viure una mica més, però encara en pitjors condicions.

Potser no fa falta ésser vegà rigorós per salvar la terra i el futur del planeta segurament no depèn de si ens menjam o no un bocí de carn. Però tampoc podem tenir proteïna cada dia a preus ridículs a canvi d’aquesta manera d’explotar els animals.

Hauríem d’esser un poc més exigents amb el que compram, seleccionar, potser menjar menys productes animals, però invertir els nostres doblers també en qualitat de vida per als éssers d’on provenen els nostres aliments.

I ara, quan queden pocs peixos a la mar, hem inventat les piscifactories, el que faltava per explotar i maltractar també els habitants del oceans.

No sé com la mare terra no s’ha desfet ja d’una espècie tan menyspreable com els humans, tan bé com deu haver estat el planeta milions d’anys sense la nostra presència... I tan bé com tornarà a estar quan haguem desaparegut.

Original i còpia

De tot original sempre es fan còpies. Basta que qualcú creï alguna cosa nova perquè totd’una surti una munió d’imitadors, produint versions més o manco fidels a l’autèntica.

Levi Strauss va fer els primers calçons de lona amb reblons l’any 1873 i mirau ara si hi ha marques de texans, Motorola comercialitza el primer telèfon mòbil el 1983 i el copien una infinitat de companyies. Apple reinventa el 2007 les comunicacions amb l’iPhone i en poc temps -avui tot és quasi immediat- tots els smartphones se li semblen fins al punt de ser clònics. Un científic descobreix l’any 1947 les microones i la companyia Radarange comercialitza el primer forn uns anys després… Ara n’hi ha d’infinitat de marques.

Qualsevol cançó o tema que arriba a tenir èxit i ser popular sol ser versionat per multitud d’intèrprets. Se’n fan adaptacions igual o millors que l’original, altres molt diferents i que tenen certa gràcia, i altres que no aporten res, una còpia de baixa qualitat totalment innecessària.

En fi, que de tot original exitós sempre s’han fet còpies i versions. Per treure un benefici econòmic, per apropar la novetat a classes més humils, com a homenatge al creador -unes vegades legalment, d’altres no-. Però en general no hi ha res com l’autèntic, sobretot pel mèrit d’haver ideat quelcom nou i no conformar-se amb repetir el que ja existia.

N'hi ha per totes les cases

L'altre dia caminant entre canals a Amsterdam vaig trobar la meva amiga na T. a un coffeeshop i duia un bon mambo.

Ja fa temps, vaig veure a Istanbul la meva cunyada na C. que sortia de Santa Sofia, i un any abans a Nova York el meu cosí en R. feia coa a fora d’un teatre a Broadway.

Fa uns mesos vaig trobar el meu amic en B. admirant l’ou dur de Niemeyer a Avilés. L’any passat vaig anar a Bilbao i a un bar de pintxos del casco viejo la meva amiga n’E. poteava a les totes -ja l’havia vista fa uns anys a Lisboa visitant la torre de Belém- i un dia a Donostia vaig coincidir amb la meva tia M. passejant per la Conxa.

A València vaig veure el meu company de feina en P. gaudint d’una paella a la Malvarrosa. I el cambrer del restaurant E. des Castell patia la inseguretat ciutadana a la Rambla de Barcelona.

Quasi sempre que viatges veus persones que et recorden algú de la terra d’on ets. Pel seu físic o comportament, detectes individus que identifiques com a tal parent, amic o conegut; segurament és la manera que té el cervell d’aferrar-se a alguna cosa familiar en un entorn desconegut i en certa forma hostil.

Deu ser que, després de tot, a pesar de les fronteres, llengües i història diverses, educació, estatus social o situació econòmica diferents, els patrons es repeteixen i el tarannà de les persones no canvia tant d’un lloc a un altre; per tot hi ha el llest, el boig, la trista, l’extremat, l’alegre, la tímida...

Ja se sap que de Joans, Joseps i ases...

Notícies d'estiu que t'importen un rave

El món és una font infinita de notícies, en surten pertot, dia i nit i de tot color. Aquí a ca nostra també, i encara més a l'estiu.

Però encara que n’hi hagi que es difonguin i creïn molta expectació, a tu moltes d’elles ni t’importen gaire ni et sorprenen.

Te n’enfots que a Cavalleria es facin banys d’argila, no pots entendre que açò sigui un problema greu. Què pot passar? Disminuirà el volum de l’Illa? S’embrutarà la mar?

Tampoc no et preocupen gaire les rissagues a Ciutadella, com si fos un fenomen nou o sorprenent, sobretot a certes èpoques. Normalment són de mig metre i no produeixen cap efecte, només tema de conversa per a desocupats, avorrits o tremendistes… com si fos l’únic lloc on hi ha marees altes i baixes.

No et fa perdre el son que hi hagi quatre venedors ambulants a les platges, per molt il·legals que siguin, i et fa més bé gràcia l’operació muntada i la partida confiscada de síndries, cocos i llaunes.

Tampoc no et fan ni alçar una cella els avisos per altes temperatures a l’estiu. Ves quina cosa, que s’arribi a 35 graus as Mercadal en agost!

I t’importa un rave que els peixos que més recomanin pel colesterol i tal, resulti que siguin els que contenguin més mercuri. I que Menorca sigui un drama de tanta contaminació que provoca la central eléctrica.

Tampoc no et sorprèn que hi hagi més accidents quan es quadruplica el nombre de vehicles i que els lloguers s'apugin quan hi ha més demanda. Ni que hi hagi tantes barques enfonsades des que es poden llogar sense titulació.