Llengües felices

Tu vas néixer com tothom allà on et va tocar i, entre xuclades de llet, carícies i canvis de bolquer, et van inocular una llengua, un codi de signes fonètics i gràfics que et marcarà per sempre.

Has pensat mai que l’idioma que has mamat va determinant -o ja ha configurat- moltes de les teves característiques tant o més que la genètica que duus incorporada?

Perquè les peculiaritats de la llengua que et toqui modelaran el teu cervell, el teu pensament, no pots concebre allò que no té nom. La teva parla és l’estri bàsic per entendre els altres i un mateix.

I existeixen idiomes senzills i complicats, llengües amb poc lèxic i ortografia bàsica, altres tan complexes que es plantegen simplificar signes i normes per afavorir la comunicació.

Basta amb poques paraules per expressar-ho tot? Tenen menys complicacions els que empren llengües més limitades, o pateixen les carències?

És més fàcil la comunicació com més rica i sofisticada sigui una parla? O l’essencial es perd en circumloquis i metàfores?

L’evolució dels pobles i les persones està condicionada per l’idioma que rallen? i, la qüestió que més t’amoïna, estan més satisfets a una comunitat que una altra segons la seva parla?, estan més contents, es duen millor? En definitiva, hi ha llengües que afavoreixen la felicitat?

Paraules buides

Disfruta de la vida, siguis tu mateix, frases que et diuen ben convençudes persones que coneixes, encara que no sempre et sembli que els funcioni aquest convenciment. 

Ets jove mentre t'hi sentis, el que no et mata et fa més fort, les petites coses són les importants, frases precioses que la gent escolta i repeteix automàticament, però no veus que la felicitat sigui el que més abundi al teu voltant.

Confia en les teves possibilitats, ets millor del que penses, pots ser l'amo del teu futur, el secret de la felicitat és... polides paraules que circulen i es reprodueixen a les xarxes socials, però a tu et sembla que existeixen tants de factors incontrolables...

Tal vegada, pel que es veu, hi ha molta gent que pensa que basta amb creure's aquestes sentències perquè els funcioni la vida, potser necessiten autoenganyar-se i troben que repetint frases d'aquestes com un mantra faran millor la seva existència.

A tu et sembla que s'ha d'actuar més i decidir per un mateix, dependre menys del que han dit o escrit altres, i que allò que transita per internet o que figura als llibres d'autoajuda i que repetim com un lloro no són més que paraules buides si no ens encarregam d'omplir-les de significat.

El centre del món

Mentre et centris en tu mateix i no surtis gaire de la teva closca, tu ets la mesura de totes les coses. La teva manera de ser i d'analitzar la resta del món és la correcta, actues en conseqüència davant les situacions que se't presenten i tot el que penses i fas consideres que és normal, com toca.

Però per poc que tresquis i et relacionis amb altres humans, si ets mínimament observador i sensible, és inevitable que descobreixis models diferents al teu i apareguin les comparacions.

Trobes millors persones que tu i ja no et consideres tan bo. Et creies molt intel·ligent, però veus individus que et superen bastant. Et pensaves una persona activa i amb empenta, però ara ja no ho tens tan clar… N'hi ha de més divertits, guapos, forts, gent que s'ho munta molt més bé que tu...

Sort que també en veus molts de més ases, avorrits, mesquinets, gent desorientada que no n'endevina una en la vida, perdedors absoluts, tristos i desgraciats... i açò de vegades et puja un poc la moral.

Normal, perquè quan tens relacions amb altres éssers i t'importen, ets conscient dels teus valors i les teves mancances.

Clar que vols ser tu mateix i no viure pendent de com són i actuen els altres, no pots estar sempre en competició i amargat per no arribar al seu nivell, o feliç per haver-ne trobat de pitjors.

Però potser no estaria malament aturar-se de tant en tant, mirar al voltant, comparar i aprendre, perquè creure's el centre del món, a part de ser molt lleig, no pot dur més que problemes.

Fotuts però entretinguts

Sembla que ens interessa especialment allò que té un vessant extremadament sentimental, morbós, escabrós.

L'espectacle, la truculència i el xafarderum dominen la ment de la gent de forma tal que sembla impossible que quedi espai o temps per a res més.

La cultura importa a pocs i la política i economia encara a menys... tal vegada era aquest l'objectiu, tenir-nos entretinguts?...

Els governants, bancs i grans empreses fan i desfan, mentre els ciutadans, clients i treballadors, és a dir, els que els mantenim, esteim la mar de distrets i moltíssim de preocupats pels afers sentimentals de persones que no coneixem, pels resultats esportius de clubs que ni saben que existim i per catàstrofes i drames que ni ens afecten directament ni els podem solucionar.

I si un dia despertessim tots alhora del letarg a què ens tenen sotmesos... què passaria?

Ah, res, això ja ho van fer una colla d'insensats el maig del 68 i molt més properament uns arreplegats que semblaven molt indignats.

I de tot allò què queda? Poc, només els quatre incombustibles de sempre que continuen piulant, la resta a casa, a consumir tragèdia, morbo, esport i notícies del cor...

Cadascú obté el que s'ha cercat. No remuguis si no fas res per canviar el que no funciona, si te pica te rasques. O mira vídeos de moixets.

Paper i metall

No recordes quan vas tenir consciència del que representen els diners. Suposes que en algun moment de la infantesa descobreixes com funcionen aquests trossos de paper o metall, què pots aconseguir amb ells i com gira el món entorn d’aquests objectes. La importància que donis des d’aquell moment a la pasta et marcarà la teva manera de ser la resta de la vida.

A partir d’aquí pots esdevenir generós, tacany, malgastador, que les peles arribin a ser la teva obsessió, el teu objectiu principal, el més gran dels teus maldecaps... o que signifiquin ben poc davant altres prioritats. 

Els doblers, vulguem o no, són un dels elements més importants a la nostra vida i de la societat en què vivim. Un símbol, un objecte virtual que, sense cap valor real, ens condiciona d’una manera brutal.

Bitllets i monedes bescanviables per esforç, treball, es transmuten en plaer, luxes, benestar... aconsegueixen que un altre faci el que tu no vols fer, o que tu facis allò que un altre vulgui.

I segons què signifiqui per tu açò, seràs emprenedor i empresari, voldràs tenir-ne mooolts i més i més costi el que costi, o cercaràs una feina relaxada si t’importen més altres coses com el temps lliure i la tranquil·litat. 

O, pitjor, en voldràs i no en tindràs, i viuràs amargat per sempre més...

O en rebràs sense merèixer-ho, sense haver fet cap mèrit per tenir-los... i serà llavors quan més pressumeixis i et sentis per damunt dels altres que, pobrets, no s’han esforçat prou en arreplegar paper i metall.

Créixer o no créixer...

Quin és l’objectiu del creixement?, se suposa que una millora per a qui l’experimenta. 


Una empresa creix, una població creix, els sous augmenten, el turistes es multipliquen, el PIB, el PNB, sembla que tot vagi millor si es fa més gran.


Però et fa l’efecte que en molts casos, el creixement no afavoreix i de vegades fins i tot va en contra del benestar.


Un botiguer té un negoci familiar, viuen estupendament cinc membres, un dia se’ls acut ampliar-lo i comencen els maldecaps, més feina, crèdits... per acabar igual o pitjor.


Que un poble creixi tampoc és garantia de millors condicions, pot suposar més atur, menys comoditats i qualitat de vida.


Creixen els sous, però sempre per davall dels preus. No podria estar mínimament equilibrat i estable? Idò no, l’economia és com una bicicleta que si s’atura cau. Total, perquè disminueixi sovint el poder adquisitiu de la gent.


El turisme sembla que assoleix rècords d’ocupació... Però els beneficis, els nota la majoria d’habitants i el territori que ho suporta? Els perjudicis està clar que sí, tothom.


Per això et demanes si és cert que en qualsevol circumstància créixer és la millor alternativa, o si mantenir-se tal qual i millorar el que hom té no és de vegades més bona opció. Perquè créixer per créixer...

Calor, aglomeracions i accidents

Començant pel fet evident que fa calor, i tu la calor no la suportes, seguint per l'acumulació de gent per tot on en altres èpoques sols estar tranquil i afegint el cúmul d'accidents de trànsit, incendis i transtorns de tot tipus en la vida quotidiana que tant aprecies, està  clar que l'estiu no t'agrada.

Proves d'anar alguna vegada a la platja perquè sembla que la gent allà xala i és un luxe disfrutar dels indrets incomparables que ens ha regalat la natura. Després d'hores de cotxe per arribar, davallar una costa insufribe que llenega i quasi te mates, i cercar un mínim espai entre una gernació de banyistes, tornes cremat pel sol, ple de sal i arena, cansat i amb una picadura de medusa.

Decideixes sortir  per la ciutat a gaudir una nit de música al carrer i de l'excel·lent oferta lúdica que s'ofereix. Masses incontrolades es barallen per aconseguir una taula i tres cadires a qualsevol terrassa dels bars. Tres nens criden al teu costat, un ca et llepa una cama mentre tractes de menjar una mica i al final no saps ni quin grup tocava.

A tota hora sents sirenes de policia, ambulàncies o bombers, el diari cada dia duu més notícies d'accidents, incendis, ofegats i altres esdeveniments dramàtics.

Anar a les festes dels pobles ni t'ho planteges quan imagines la mescla de calor, gent, soroll i olors que suposen.

I per acabar-ho d'arranjar, vius a un tercer pis sense ascensor i s'ha espatllat l'aire condicionat del cotxe.

Definitivament, només esperes que arribi el final d l'estiu i llegir als diaris que ha estat un èxit de temporada.