Quan penses en drogues, tot d'una et vénen a la ment l'heroïna, cocaïna, marihuana, alcohol, tabac, el joc o el sexe.
Si preguntes a la gent que t'envolta si és addicte a les drogues, la majoria et dirà que no, o com a molt a les legals o a les més toves.
Però hi
ha molts comportaments que modifiquen la percepció o el sistema nerviós
d'una persona i que creen la necessitat de repetir-los regularment,
sense ser capaç de moderar-se o suprimir-los.
Perquè la vida duu per camins que no depenen de la voluntat i de vegades allò considerat nociu esdevé necessari, fins i tot imprescindible i vital.
Escalar un cim o ajudar els pobres a l'altra punta del món. Saps que arrisques la salut i fondràs els estalvis. Però ho fas. Per què?
Tenir un fill quan ja en tens dos encara petits. Saps que t'alterarà l'existència, que tindrà conseqüències negatives físiques i mentals. I econòmiques. Però el tens. Per què?
Perquè no ho pots evitar. Perquè conscient o inconscientment ho necessites i penses que et compensa, perquè ets addicte a tot el món de sensacions que comporta.
Accions dignes d'admirar o insensatesa? Herois o drogoaddictes? Ambdues coses?
Per açò, si et recomanen deixar algun hàbit dels que tens, molt dolent i que enganxa una barbaritat, sospires i et preguntes a quantes drogues deu ser addicte l'inconscient que et dóna el consell, possiblement sense saber-ho.
dimecres, 6 d’abril del 2016
dimecres, 23 de març del 2016
L'atractiu del desconegut
No és que li tenguis cap mena de mania, però és que no entens com pot ser que aquell nen que no se sabia ni cordar les sabates hagi arribat a ser un mestre de les lletres, la pintura o un reconegut músic.
O com aquella filleta que rallava malament i que era especialment maldestre ara sigui considerada una figura mundial de la poesia. Aquell company de qui saps les seves febleses, com pot anar pel món amb aquest posat de setciències?
Per considerar algú millor que tu, un personatge especial, és imprescindible la distància, el desconeixement. Una aurèola de misteri l’ha d’envoltar per arribar a convertir-se en mite, en més que un humà normal.
Si coneixes la seva infantesa, els seus pares, els seus més petits defectes, es trenca l’encís. «Fantasmades d’en Joan -penses-, l’admiren perquè no l’han tractat, si el coneguessin...»
Com més propera t’és una persona, com més íntima és la relació que mantens amb ella, més dubtes de la seva genialitat, menys et prens seriosament les fites aconseguides.
I amb qui et relaciones més íntimament i coneixes més que ningú? Tu mateix. Per açò t’és tan difícil tenir confiança en les teves ambicions i fe en les teves capacitats, sabent perfectament totes les teves mancances.
O com aquella filleta que rallava malament i que era especialment maldestre ara sigui considerada una figura mundial de la poesia. Aquell company de qui saps les seves febleses, com pot anar pel món amb aquest posat de setciències?
Per considerar algú millor que tu, un personatge especial, és imprescindible la distància, el desconeixement. Una aurèola de misteri l’ha d’envoltar per arribar a convertir-se en mite, en més que un humà normal.
Si coneixes la seva infantesa, els seus pares, els seus més petits defectes, es trenca l’encís. «Fantasmades d’en Joan -penses-, l’admiren perquè no l’han tractat, si el coneguessin...»
Com més propera t’és una persona, com més íntima és la relació que mantens amb ella, més dubtes de la seva genialitat, menys et prens seriosament les fites aconseguides.
I amb qui et relaciones més íntimament i coneixes més que ningú? Tu mateix. Per açò t’és tan difícil tenir confiança en les teves ambicions i fe en les teves capacitats, sabent perfectament totes les teves mancances.
dimarts, 8 de març del 2016
Selecció natural
Normalment vas per la vida immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions que et reclamen i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.
Però de tant en tant sents al teu interior un formigueix que et demana compte de la teva situació i s'imposa un encontre cara a cara amb tu mateix i de mal grat acceptes una estona de reflexió.
Hi ha moments en què penses si el teu estat és el que vols, si fas el que desitges, com has arribat a ser el que ets i si t'agrada.
Et demanes si la responsabilitat és només teva, si tens el que et mereixes i si tot el que reps és conseqüència de les teves capacitats, feina i sacrifici.
O tal vegada t'han limitat les condicions de les que parties, i ets una víctima de la societat en què habites, poc justa i que no dóna les mateixes oportunitats a tothom. O tot és qüestió de sort?
Cadascú té el que es mereix? Les persones, els països, les races... És així perquè sí, per selecció natural, pel karma?
Et ve a la ment l'eterna dicotomia entre igualtat i llibertat, entre esquerres i dretes...
Però tu, tranquil, que açò només et passa de tant en tant...
Normalment vius immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.
I açò de reflexionar, t'ho hauries de treure del cap.
Però de tant en tant sents al teu interior un formigueix que et demana compte de la teva situació i s'imposa un encontre cara a cara amb tu mateix i de mal grat acceptes una estona de reflexió.
Hi ha moments en què penses si el teu estat és el que vols, si fas el que desitges, com has arribat a ser el que ets i si t'agrada.
Et demanes si la responsabilitat és només teva, si tens el que et mereixes i si tot el que reps és conseqüència de les teves capacitats, feina i sacrifici.
O tal vegada t'han limitat les condicions de les que parties, i ets una víctima de la societat en què habites, poc justa i que no dóna les mateixes oportunitats a tothom. O tot és qüestió de sort?
Cadascú té el que es mereix? Les persones, els països, les races... És així perquè sí, per selecció natural, pel karma?
Et ve a la ment l'eterna dicotomia entre igualtat i llibertat, entre esquerres i dretes...
Però tu, tranquil, que açò només et passa de tant en tant...
Normalment vius immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.
I açò de reflexionar, t'ho hauries de treure del cap.
dimarts, 23 de febrer del 2016
Vida útil
La vida útil d'un objecte és la duració estimada durant la qual pot complir correctament la funció per la qual va ser creat.
Però la vida útil d'una persona com tu és més complicada de valorar, és difícil mesurar la teva utilitat si no saps per a què vas ser creat, quina és la teva funció i si l'has complerta correctament.
Quan s'arriba a una edat en què tens més passat que futur, és inevitable en una societat tan materialista com la que t'envolta, una reflexió sobre la utilitat de la teva existència.
Hauràs estat útil si has complert a la vida laboral segons esperaven, si has estat una peça perfecta a l'engranatge de la productivitat...
O l'important és si has assolit els objectius que són els tradicionals en la teva societat, casar-te, tenir fills, ser un bon pare o mare i un ciutadà model...
S'acaba la teva vida útil quan et jubilen de la feina, si deixes de ser fèrtil, quan no se't pot treure cap benefici mesurable?
O tot això no té res a veure i la teva vida continuarà sent útil mentre serveixis als altres, tinguis qui estimar i qui t'estimi, i encara et quedi il·lusió.
A diferència dels articles de consum, obres d'enginyeria, aparells... és mal de fer saber quina és la durada de la teva vida útil i si ja estàs amortitzat.
Però no passis gaire pena per aquesta qüestió, el món està ple d'inútils feliços.
Però la vida útil d'una persona com tu és més complicada de valorar, és difícil mesurar la teva utilitat si no saps per a què vas ser creat, quina és la teva funció i si l'has complerta correctament.
Quan s'arriba a una edat en què tens més passat que futur, és inevitable en una societat tan materialista com la que t'envolta, una reflexió sobre la utilitat de la teva existència.
Hauràs estat útil si has complert a la vida laboral segons esperaven, si has estat una peça perfecta a l'engranatge de la productivitat...
O l'important és si has assolit els objectius que són els tradicionals en la teva societat, casar-te, tenir fills, ser un bon pare o mare i un ciutadà model...
S'acaba la teva vida útil quan et jubilen de la feina, si deixes de ser fèrtil, quan no se't pot treure cap benefici mesurable?
O tot això no té res a veure i la teva vida continuarà sent útil mentre serveixis als altres, tinguis qui estimar i qui t'estimi, i encara et quedi il·lusió.
A diferència dels articles de consum, obres d'enginyeria, aparells... és mal de fer saber quina és la durada de la teva vida útil i si ja estàs amortitzat.
Però no passis gaire pena per aquesta qüestió, el món està ple d'inútils feliços.
dimarts, 9 de febrer del 2016
N'hi ha que estan pitjor
No hi ha res que et faci més ràbia que trobar-te als mitjans de comunicació persones que diuen que són felices amb la seva vida laboral. Sol tractar-se normalment d'artistes o de gent amb feines creatives i lliberals.
"Faig el que més m'agrada, i a més a més em paguen", declaren amb un somriure de satisfacció.
Els observes amb una enveja gens sana i penses que són pocs els privilegiats que per sort o mèrits propis gaudeixen d'aquesta situació.
La majoria dels mortals, des de sempre, i sobretot en aquests temps miserables en tants sentits, s'han hagut de conformar amb una feina no excessivament desagradable i un sou mínim que els arribi a fi de mes.
És cert que hi ha ocupacions que et sembla que faries quasi de franc, dedicacions que compensarien una situació econòmica catastròfica, i remuneracions que trobes que et farien oblidar que la teva feina és un fàstic, però no creus que cap d'aquests sigui el teu cas, ni ara ni en el futur.
Així que, mentre no puguis dir "em paguen per fer el que més m'agrada" o "m'ho paguen tan bé que m'agrada el que faig", no et queda més remei que tractar de buscar l'equilibri entre una activitat que almanco no t'amargui la vida i un sou que et permeti subsistir dignament.
"Ni m'agrada tant, ni me paguen prou... però encara n'hi ha que estan pitjor", et dius, no del tot convençut, i et demanes quants en deu haver feliços que tu i tants altres penseu així.
"Faig el que més m'agrada, i a més a més em paguen", declaren amb un somriure de satisfacció.
Els observes amb una enveja gens sana i penses que són pocs els privilegiats que per sort o mèrits propis gaudeixen d'aquesta situació.
La majoria dels mortals, des de sempre, i sobretot en aquests temps miserables en tants sentits, s'han hagut de conformar amb una feina no excessivament desagradable i un sou mínim que els arribi a fi de mes.
És cert que hi ha ocupacions que et sembla que faries quasi de franc, dedicacions que compensarien una situació econòmica catastròfica, i remuneracions que trobes que et farien oblidar que la teva feina és un fàstic, però no creus que cap d'aquests sigui el teu cas, ni ara ni en el futur.
Així que, mentre no puguis dir "em paguen per fer el que més m'agrada" o "m'ho paguen tan bé que m'agrada el que faig", no et queda més remei que tractar de buscar l'equilibri entre una activitat que almanco no t'amargui la vida i un sou que et permeti subsistir dignament.
"Ni m'agrada tant, ni me paguen prou... però encara n'hi ha que estan pitjor", et dius, no del tot convençut, i et demanes quants en deu haver feliços que tu i tants altres penseu així.
dimarts, 26 de gener del 2016
Viure emprenyat
Et lleves del llit i flastomes perquè encara tens son. Tropisses amb l'estora i t'indignes. Veus núvols grisos per la finestra i t'emprenyes com una mona. I a més a més, s'ha acabat el cafè normal i l'hauràs de prendre descafeïnat.
El teu nivell de cabreig ja està arribant a cotes insuportables i encara no són les nou del matí.
I així passes els dies, empipat per qüestions de feina, enfurismat per raons familiars, fastiguejat per problemes mecànics, ofès per relacions socials, irritat per motius econòmics, barallat amb el món...
A l'edat que tens ja hauries de saber que indignar-te quasi mai no duu aumont.
Emprenyar-te per assumptes que no pots controlar és inútil, no està al teu abast la solució.
Estar molest per coses que tenen remei tampoc no és la manera d'aclarir-ho, posa't d'una vegada a resoldre-les.
Només t'hauries d'indignar per les qüestions que de veritat paguin la pena, i si et cabreges, actua convençut i amb totes les conseqüències, resol el problema d'una vegada, que no torni tot després a ser igual.
Si no, serà l'energia més desaprofitada de la teva vida.
El teu nivell de cabreig ja està arribant a cotes insuportables i encara no són les nou del matí.
I així passes els dies, empipat per qüestions de feina, enfurismat per raons familiars, fastiguejat per problemes mecànics, ofès per relacions socials, irritat per motius econòmics, barallat amb el món...
A l'edat que tens ja hauries de saber que indignar-te quasi mai no duu aumont.
Emprenyar-te per assumptes que no pots controlar és inútil, no està al teu abast la solució.
Estar molest per coses que tenen remei tampoc no és la manera d'aclarir-ho, posa't d'una vegada a resoldre-les.
Només t'hauries d'indignar per les qüestions que de veritat paguin la pena, i si et cabreges, actua convençut i amb totes les conseqüències, resol el problema d'una vegada, que no torni tot després a ser igual.
Si no, serà l'energia més desaprofitada de la teva vida.
dimarts, 12 de gener del 2016
Com un mico boig
Al bosc hi ha un mico a dalt d'un arbre. Al poc temps salta a una altra branca.
Sembla que està satisfet i allà es queda. Però poc després troba que li falta alguna cosa i prova a l'arbre del costat.
Durant un moment reposa tranquil fins que deixa d'agradar-li. I es llança a una altra branca. Buscant el lloc perfecte, sense trobar-lo.
La ment del mico boig et porta a una recerca constant i eterna de situacions ideals on trobar el benestar, com si tenir una nova parella, trobar una nova feina o canviar de ciutat pogués ser la solució a la teva insatisfacció.
Però, clar, enlloc no trobes el que busques perquè la felicitat depèn de la teva manera de pensar, de com interpretes cada situació per la que passes.
Vagis on vagis, en veure que allà no obtens el benestar que cerques, tries una nova ubicació, però sempre busques en el lloc equivocat.
Si oblides que la felicitat resideix en el teu interior cercaràs compulsivament gratificacions externes.
Entrar en aquest joc no t'ajudarà perquè, llavors, segur que et dominarà la ment del mico boig. Aquell primat que es mou frenètic pels arbres, cercant la branca on estar absolutament còmode. I que no la troba mai.
Sembla que està satisfet i allà es queda. Però poc després troba que li falta alguna cosa i prova a l'arbre del costat.
Durant un moment reposa tranquil fins que deixa d'agradar-li. I es llança a una altra branca. Buscant el lloc perfecte, sense trobar-lo.
La ment del mico boig et porta a una recerca constant i eterna de situacions ideals on trobar el benestar, com si tenir una nova parella, trobar una nova feina o canviar de ciutat pogués ser la solució a la teva insatisfacció.
Però, clar, enlloc no trobes el que busques perquè la felicitat depèn de la teva manera de pensar, de com interpretes cada situació per la que passes.
Vagis on vagis, en veure que allà no obtens el benestar que cerques, tries una nova ubicació, però sempre busques en el lloc equivocat.
Si oblides que la felicitat resideix en el teu interior cercaràs compulsivament gratificacions externes.
Entrar en aquest joc no t'ajudarà perquè, llavors, segur que et dominarà la ment del mico boig. Aquell primat que es mou frenètic pels arbres, cercant la branca on estar absolutament còmode. I que no la troba mai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)