Existencial

Entre el naixement i la mort, per molt que prediquin, escriguin i ho adornin, només veus clar un objectiu en aquesta vida, estar entretingut.

Uns ho fan procurant estar sempre contents i entre rialles, altres disfruten contant misèries i experimentant tragèdies, n’hi ha que s’avorreixen quan tot els funciona. La qüestio principal és entretenir-se i que el temps passi, que els anys rellisquin sense ser gaire conscients de la inconsistència de la vida, del poc sentit de l’existir.

Uns passen pel món en un total estat d’evasió, altres es prenen seriosament fins el més petit esdeveniment. Gent drogada en permanent al·lucinació, gent ocupada i preocupada... En el fons, no hi ha gaire diferència. Qualsevol cosa per no haver-se de trobar amb un mateix, el que sigui per no enfrontar-se al jo despullat i adonar-se’n de la patètica insignificància de l’esser.

Tenir família nombrosa, viure sense cap responsabilitat, muntar un negoci, fer molta feina i acumular béns, passar el dia en estat etílic, passar pena per tot, passar de tot, donar-te als altres, només pensar en tu... Tot són recursos i estratègies per fugir d’una realitat que incomoda i no es pot suportar. Amargar l’existència als altres, fer-se d’una secta oficial o destructiva, afeccionar-se al que sigui encara que no gaire convençut...

En açò li diuen viure, estar sempre ocupat en altres coses mentre la vida passa. No tens molt clar que sigui la millor manera de fer-ho. Però hi ha cap alternativa?

Desubicat

Com que no t’agrada gaire l’aigua i et costa canviar-te de roba, no et talles els cabells ni t’afaites i dus tot el pèl embullat, t’assenyalen i et diuen porc, deixat, brut, i es fan enfora de tu.

Si fossis a l’Índia amb aquest aspecte series considerat un home sant que ha superat les rèmores físiques per dedicar-se plenament a la recerca dels béns espirituals.

Diuen que no tens aspiracions en aquesta vida, et falta ambició, et conformes amb un treball miserable amb el que a penes cobreixes les necessitats més bàsiques, no tens ni desitges propietats, viatges ni luxes ni cap cosa que et proporcionaria una certa qualitat de vida. Per açò et veuen com un mesquinet que no farà mai res.

Però aquesta és l’actitud de la filosofia budista que tant prestigi té a molts indrets de la terra i a moltes cultures.

El que més t’agrada és estar estirat damunt el llit sense fer res, braços oberts, un peu que penja amb una sabata que mig cau, amb els ulls tancats i la bava que raja de la boca.

Estar hores així, fent res. És quan et trobes millor, ets tu, sents l’infinit, vius... Però, clar, els teus quan et veuen així pensen -i diuen- que ets un vessut, un desastre que no en vol un brot.

Potser si fessis el mateix assegut amb les cames creuades damunt una estora, els braços estirats amb les mans obertes, els palmells cap amunt... Tal vegada canviant les formes -tu continua mig adormit, tranquil-, series considerat un místic en camí cap al coneixement més gran.

Autoajuda

Circular per la vida sense tenir un excés de problemes a cada moment no crec que sigui una cosa gaire mala de fer, només consisteix en prendre en tots els assumptes una via mitjana i no complicar-se amb extremismes.

Procurar no ser ni massa valent ni excessivament covard. Ni molt agosarat ni gaire indolent. 

En aquells temes que són propensos a provocar tensions -política, religió, esport-, tractar de no ser fanàtic però tampoc no caure en l'apatia, respectar els adversaris, posar-se al seu lloc, ser capaç de sentir els seus èxits i fracassos com a teus.

Provar que en tot el que fas i sents prevalgui la lògica i el sentit comú, tampoc no sembla que sigui tan aventurat...

No optar pel blanc ni pel negre, no prendre's les coses ni freda ni massa acaloradament, instal.lar-se en un estadi intermig just i equidistant.

Intentar gaudir amb moderació, ser capaç de patir amb serenitat....

Que el seny domini els sentiments i et faci savi a l'hora d'actuar, controlar les emocions, ser qui dirigeixi les reaccions, aconseguir un equilibri mental que et faci ser conscient de l'harmonia universal i que formes part d'un tot perfecte...

Bé, i després d'aquesta estona de disbauxa plena fantasia i ficció, no trobes que t'hauries de començar a preocupar pel món real?

Facin joc

Veus la quantitat de gent de la teva edat que es mor -cauen com a mosques, cada vegada amb més freqüència-, i et planteixes el futur.

Cuidar-te un poc a partir d’ara per mirar de durar més que ells….

...o cuidar-te menys i disfrutar del temps que et quedi, en vista del que passa, que se’t pot acabar el xollo qualsevol dia.

És una conversa recurrent entre madurets, als joves evidentment ni se’ls passa pel cap, si et senten et miren com si no entenguessin res. Clar, no és un tema que els toqui en aquest moment.

Però per tu és el tema. Vulguis o no, t’ho jugues tot a una carta.

Apostes per conservar-te, a veure si et mantens i gaudeixes d’una certa qualitat de vida -tranquil·la, light, sense estridències, gris, avorrida?- per molt de temps…

...o li fots pes dret i no poses fre a res; total, qui sap què te pot passar demà?

Supòs que aquí entren en joc les probabilitats i les estadístiques.

Però com que no pots viure pendent de gràfiques i percentatges i no et queda gaire temps, hauràs de prendre una decisió.

Has de fer cas al teu metge o a l’amic que té deu anys més que tu i que no es priva de res i va fent?

Reticent com ets a abandonar els plaers, dubtes. 

Així que de vegades fas excessos i després te’n penedeixes. 

I de vegades fas bondat, i també te’n penedeixes.

Refer la vida

Un bon dia ja fa estona un amic meu es va separar de la seva dona i darrerament roda tot sol pel món.

M'ho comenta una amiga que fa temps que no té notícies d'ell. I com que sap que el conec em pregunta pel meu amic. Ha refet la seva vida?

Li deman què vol dir amb açò i me contesta bono! si ha refet la seva vida, si torna a tenir algú, si torna a viure amb parella.

Jo -digueu-me il·lús- no sé què té a veure una cosa amb l'altra.

Haver de refer la teva vida voldria dir que pel fet d'estar sol la tens desfeta, deconstruïda, anihilada, desintegrada? 

Si és així, pobre amic meu, mesquinet!

Jo, què voleu que us digui, el veig millor que mai, ara dedica temps a altres coses, trob que és més ell i no sembla que li manqui de res.

Diria que està més bé ara tot sol que quan estava amb qui ja no tenia res a compartir.

Té una feina que li agrada i afeccions que l'omplen, amics que estima i l'estimen, una vida plena i se sent satisfet.

Però, clar, com que no té parella, açò no és vida ni és res; ha de refer la seva vida.

Idò no, li contest, el nostre amic no ha 'refet' la seva vida, la va fent, construint dia a dia com tothom, i me sembla que no li va malament. 

I tu, per cert, no trobes que hauries de 'desfer' un poc la teva vida i lliurar-te de la persona que t'humilia, maltracta i t'anul·la constatment?

De sèrie o opcional

Tens moments en què tot es fa fosc, et superen les circumstàncies i no pots reaccionar. Episodis tràgics en la teva vida que t'afecten de tal manera que ni et reconeixes.

Canvies d'humor, de semblant, les relacions amb els altres se't fan feixugues. Anar a la feina suposa un drama i qualsevol petit mal es converteix en un calvari.

Però veus que hi ha qui, estant molt pitjor que tu, sempre té un somriure, no parla del que pateix si no li pregunten, mai no mostra una actitud negativa i sembla tenir-ho tot controlat.

I l'admires, perquè et sembla que és feliç malgrat les situacions adverses.

Per açò, encara que sigui amb una rentada de cervell, voldries poder gaudir de cada instant, relativitzar els factors negatius, està sempre de bones, transmetre optimisme i energia.

Viure enganat si és necessari, per no patir debades.

A través dels estupefaents si fa falta, ressaltar allò bo de la vida, superar les mancances.

A costa d'una lobotomia, si cal, estar resguardat contra les ombres i ser un idiota feliç.

Existeix un xip que s'activi al cervell i que provoqui aquests efectes?

Pel que has observat, sí. Es veu que algunes persones el duen incorporat de sèrie.

Però tu es veu que ets un model bàsic barat sense dret a aquests luxes.

Catalític

Llegeixes per la xerxa que un catalitzador és una substància que incrementa la velocitat d'una reacció. El catalitzador, que en general està en una quantitat molt menor que els reactius, no es consumeix i es troba sense canvis al final de la reacció. 

I penses que, ves per on, t'agradaria ser ser una cosa així.

Voldries ser com a persona algú que aconsegueix treure el millor dels altres sense ser el protagonista. 

Tal vegada podries ser, com passa de vegades, un cantant mediocre amb creativitat que agrupa músics boníssims que sense ell estarien dispersos i que mai no haurien arribat a ser coneguts. 

I també te semblaria fantàstic poder ser un personatge mediàtic que aconsegueix aglutinar amb el seu carisma la insatisfacció i les queixes d'un munt d'indignats.

Després llegeixes que bé que hom diu que el catalitzador ha de restar inalterat a la fi de la reacció, això no exclou que, pel fet de participar en algun pas intermedi d’aquesta reacció, resulti a la fi modificada la seva estructura física. 

I te sembla que potser el preu a pagar és massa gran. Modificar l'estructura física... açò què vol dir?

Valores els pros i contres, m'hi faig o no? I a la fi trobes un argument concloent:

Qualsevol catalitzador pot, amb el temps, perdre activitat i ésser contaminat per les substàncies reaccionants o les impureses.

Definitivament, t'estimes més ser un vulgar reactiu anònim, i si volen que acceleris, que te catalitzi un altre.

Tan tranquil com vius, ara ficar-te en aquests embolics no t'acaba de fer…