Divendres negre a Madrid

Diuen que el terme Black Friday surt els anys seixanta, quan aquest dia de rebaixes després d’Acció de Gràcies suposava un dia negre per als policies que havien de regular el trànsit a Filadèlfia.

Altres diuen que degut a la davallada de preus, els negocis passaven de tenir els comptes en números vermells (descobert) a negres (saldo a favor).

A ca nostra es va començar a emprar el 2010 referit en principi a descomptes en aparells electrònics. 

Foto Manel G. Olives

Sigui com sigui, el passat divendres negre a Madrid feia federat i marejava la quantitat d’anuncis al carrer -maleït invent les pantalles gegants estil Times Square pertot- i aparadors, i aclaparava la gernació que omplia les artèries principals de la ciutat, i sobretot els carrers i places del centre.

Després resulta que l’anunciada rebaixa es limita en el millor dels casos a un 20 per cent, reduint-se a un 15, 10 o 5 per cent la majoria de vegades.

No satisfà tothom aquesta orgia de consumisme, i així els ecologistes de Greenpeace van aprofitar la data per desplegar una pancarta gegant a una façana de la Gran Vía denunciant que el consum augmenta la crisi climàtica.

Després de les notícies de sensació de buidor que arriben de Barcelona -poca concurrència, la Rambla deserta-, la gentada vista a Madrid i sentir tant parlar català a teatres, carrers, botigues i restaurants, et preguntes si no deu haver començat una subtil invasió catalana de la capital del regne...

Pagar i ser feliç

Ara que han passat les enèsimes eleccions i ja entreveim el final de l’any, tal vegada sigui un bon moment per plantejar-se un tema fonamental per a tota persona com és la felicitat.

Deien l’altre dia a un programa de televisió que els països nòrdics -Finlàndia el primer, seguit de Dinamarca i Noruega- són els que es declaren més feliços, i deien també que són, paradoxalment, uns dels països que paguen els impostos més elevats.

Però, clar, allà no tenen, o almanco no hi ha casos comprovats i condemnats de corrupció a les institucions governamentals, i consideren que obtenen prou i de més beneficis com a contraprestació a les taxes pagades. En sanitat, educació, habitatge, infraestructures com carreteres, prestacions com atur... si un sap garantits certs serveis bàsics té una sensació de seguretat que ajuda a ser ‘feliç’.

Deia un entrevistat que allà era difícil ser molt ric, però també ser molt pobre, cosa que fa que visquin sense excessives preocupacions. També declarava que es tenia la sensació de facilitat per aconseguir el que hom es proposa, professional i personalment.

Evidentment existeixen més factors, personals, psicològics, que determinen la satisfacció individual i col·lectiva d’un poble. Però està clar que sense un substrat adequat, un medi de cultiu que ho propicïi, és pràcticament impossible un grau elevat de felicitat. Ens el procurarà el govern que ara es formi? És el que li hauríem d’exigir. 

Protesta i venceràs

Dubtes de l’efecte que pugui tenir cremar contenidors o tallar carreteres en el procés d’independència d’un poble, ni creus que millori la seguretat dels motoristes si fan una marxa recorrent una illa.

No et sembla que un minut de silenci fora dels edificis oficials serveixi perquè cap maltractador deixi d’agredir cap persona, no veus que passejar per la ciutat amb tambors i pancartes porti a cap millora del clima, ni que una dotzena de persones cridant fora de la central de la Gesa faci que el fum que treu sigui manco tòxic.

Hi ha manifestacions a favor d’Open Arms i el mar continua sent cementeri de multitud d’emigrants, i després d’una desfilada de l’orgull, no cau en picat el nombre d’homòfobs al planeta. Cada dia és el dia mundial d’alguna cosa que, al dia següent, està igual de fotuda o més.

Així idò, serveixen per a res les manifestacions, protestes, silencis o tamborinades?, sembla que, almanco a curt termini, per a no gaire.

Però tu no et canses de protestar cada dia, perquè el cafè està massa calent, el bocata té poc pernil, perquè fas massa feina, cobres massa poc, et manca temps lliure, els preus pugen massa, els impostos et mengen, la tele és molt dolenta o molt cara...

No et canses de mostrar la teva disconformitat perquè confies que a la llarga les teves protestes tindran algun efecte i saps que és a base de petites passes com s’arriba a canviar el món.

Com a animals

El fet d’emprar expressions com per exemple «els van tractar com a animals» o fa feina «com un animal» implica que trobam normal que els animals, o alguns, siguin maltractats per noltros, els humans, per obtenir un profit.

Aconseguir carn, llet o ous per a la nostra alimentació amb la facilitat que ho feim actualment suposa que éssers com vaques, vedells, gallines o porcs passin a una situació d’esclavatge i patiment que en alguns casos arriben a una crueltat extrema.

Són penosos els pocs mesos i la miserable situació en què viuen la majoria d’animals dedicats a produir carn, com pollastres, vedells o porcs. Els que ens proporcionen llet o ous els deixem viure una mica més, però encara en pitjors condicions.

Potser no fa falta ésser vegà rigorós per salvar la terra i el futur del planeta segurament no depèn de si ens menjam o no un bocí de carn. Però tampoc podem tenir proteïna cada dia a preus ridículs a canvi d’aquesta manera d’explotar els animals.

Hauríem d’esser un poc més exigents amb el que compram, seleccionar, potser menjar menys productes animals, però invertir els nostres doblers també en qualitat de vida per als éssers d’on provenen els nostres aliments.

I ara, quan queden pocs peixos a la mar, hem inventat les piscifactories, el que faltava per explotar i maltractar també els habitants del oceans.

No sé com la mare terra no s’ha desfet ja d’una espècie tan menyspreable com els humans, tan bé com deu haver estat el planeta milions d’anys sense la nostra presència... I tan bé com tornarà a estar quan haguem desaparegut.

Original i còpia

De tot original sempre es fan còpies. Basta que qualcú creï alguna cosa nova perquè totd’una surti una munió d’imitadors, produint versions més o manco fidels a l’autèntica.

Levi Strauss va fer els primers calçons de lona amb reblons l’any 1873 i mirau ara si hi ha marques de texans, Motorola comercialitza el primer telèfon mòbil el 1983 i el copien una infinitat de companyies. Apple reinventa el 2007 les comunicacions amb l’iPhone i en poc temps -avui tot és quasi immediat- tots els smartphones se li semblen fins al punt de ser clònics. Un científic descobreix l’any 1947 les microones i la companyia Radarange comercialitza el primer forn uns anys després… Ara n’hi ha d’infinitat de marques.

Qualsevol cançó o tema que arriba a tenir èxit i ser popular sol ser versionat per multitud d’intèrprets. Se’n fan adaptacions igual o millors que l’original, altres molt diferents i que tenen certa gràcia, i altres que no aporten res, una còpia de baixa qualitat totalment innecessària.

En fi, que de tot original exitós sempre s’han fet còpies i versions. Per treure un benefici econòmic, per apropar la novetat a classes més humils, com a homenatge al creador -unes vegades legalment, d’altres no-. Però en general no hi ha res com l’autèntic, sobretot pel mèrit d’haver ideat quelcom nou i no conformar-se amb repetir el que ja existia.

N'hi ha per totes les cases

L'altre dia caminant entre canals a Amsterdam vaig trobar la meva amiga na T. a un coffeeshop i duia un bon mambo.

Ja fa temps, vaig veure a Istanbul la meva cunyada na C. que sortia de Santa Sofia, i un any abans a Nova York el meu cosí en R. feia coa a fora d’un teatre a Broadway.

Fa uns mesos vaig trobar el meu amic en B. admirant l’ou dur de Niemeyer a Avilés. L’any passat vaig anar a Bilbao i a un bar de pintxos del casco viejo la meva amiga n’E. poteava a les totes -ja l’havia vista fa uns anys a Lisboa visitant la torre de Belém- i un dia a Donostia vaig coincidir amb la meva tia M. passejant per la Conxa.

A València vaig veure el meu company de feina en P. gaudint d’una paella a la Malvarrosa. I el cambrer del restaurant E. des Castell patia la inseguretat ciutadana a la Rambla de Barcelona.

Quasi sempre que viatges veus persones que et recorden algú de la terra d’on ets. Pel seu físic o comportament, detectes individus que identifiques com a tal parent, amic o conegut; segurament és la manera que té el cervell d’aferrar-se a alguna cosa familiar en un entorn desconegut i en certa forma hostil.

Deu ser que, després de tot, a pesar de les fronteres, llengües i història diverses, educació, estatus social o situació econòmica diferents, els patrons es repeteixen i el tarannà de les persones no canvia tant d’un lloc a un altre; per tot hi ha el llest, el boig, la trista, l’extremat, l’alegre, la tímida...

Ja se sap que de Joans, Joseps i ases...

Notícies d'estiu que t'importen un rave

El món és una font infinita de notícies, en surten pertot, dia i nit i de tot color. Aquí a ca nostra també, i encara més a l'estiu.

Però encara que n’hi hagi que es difonguin i creïn molta expectació, a tu moltes d’elles ni t’importen gaire ni et sorprenen.

Te n’enfots que a Cavalleria es facin banys d’argila, no pots entendre que açò sigui un problema greu. Què pot passar? Disminuirà el volum de l’Illa? S’embrutarà la mar?

Tampoc no et preocupen gaire les rissagues a Ciutadella, com si fos un fenomen nou o sorprenent, sobretot a certes èpoques. Normalment són de mig metre i no produeixen cap efecte, només tema de conversa per a desocupats, avorrits o tremendistes… com si fos l’únic lloc on hi ha marees altes i baixes.

No et fa perdre el son que hi hagi quatre venedors ambulants a les platges, per molt il·legals que siguin, i et fa més bé gràcia l’operació muntada i la partida confiscada de síndries, cocos i llaunes.

Tampoc no et fan ni alçar una cella els avisos per altes temperatures a l’estiu. Ves quina cosa, que s’arribi a 35 graus as Mercadal en agost!

I t’importa un rave que els peixos que més recomanin pel colesterol i tal, resulti que siguin els que contenguin més mercuri. I que Menorca sigui un drama de tanta contaminació que provoca la central eléctrica.

Tampoc no et sorprèn que hi hagi més accidents quan es quadruplica el nombre de vehicles i que els lloguers s'apugin quan hi ha més demanda. Ni que hi hagi tantes barques enfonsades des que es poden llogar sense titulació.

Res publica

Vas per la vorera d’un carrer i et fa la impressió que siguis a les muntanyes russes. Què passa?, el pis de la vorera està tot ondulat, cada dues portes hi ha una cotxeria i el nivell del sòl davalla perquè els cotxes puguin entrar i sortir còmodament. I els vianants, poden caminar còmodament per aquest carrer? Què ha de prevaler, el dret d’uns quants a una rampa per al seu cotxe o el dret de tothom a caminar sense pujades i bajades?

Vas per una plaça i quasi no pots creuar-la de tantes taules i cadires de bars, no hi ha ni un deu per cent de l’espai lliure, i el mateix passa a alguns carrers, amb les voreres envaïdes per terrasses de negocis privats.

Una altra vegada, què ha de dominar, el dret a muntar terrasses dels locals privats o el dret a circular lliurement pels espais públics de tots els ciutadans? Existeix una llei que reguli el percentage d’espai públic que poden ocupar els negocis particulars?

Platges plenes de tumbones de pagament on pràcticament no queda espai per instal·lar-se sense haver d’emprar obligatòriament el servei.

No està malament facilitar les coses a conductors, bars, tumboners i a tothom a qui es pugui, però per damunt de tot haurien d'estar els interessos comuns i ha de prevaler la cosa pública.

Clar que tampoc es pot demanar gaire quan es rescaten bancs i subvencionen clubs esportius deficitaris mentre perduren moltes mancances en polítiques socials, falten ajudes a necessitats i existeixen jubilacions insuficients.

Estimada presidenta

Estimada presidenta: el que vulguis, si no pot ser diputat, idò conseller, o director general, insular, assessor, comissionat a Madrid... Qualsevol coseta que et sobri i tenguis a mà. 

El que et sembli, estimada presidenta, ja saps que jo estic a la teva disposició i del partit. 

Fa tants anys que no faig feina… vull dir feina de ver… vull dir feina privada. És a dir, fa tant temps que estic aquí servint al partit i al poble que ho faig molt bé... i no sé si sabria fer altra cosa.

No me fallis, presidenta, saps de la meva lleialtat i discreció, de la meva xerrameca i facultats per treure-us a molts dels nostros -a tu, presidenta, també- de situacions compromeses, o sigui que per una cosa o altra no me diguis que no meresc almanco altres quatre anys.

No me venguis que ja som vell i estic cremat, que fa falta renovació. Tu saps amb qui estàs xerrant, mona? Saps que encara no havies nascut i jo ja servia al partit? 

Ha estat tota una vida fidel a la nostra gent, a diferència dels saltimbanquis polítics que fan acrobàcies ideològiques de partit en partit per tal de tenir una cadira allà on sigui. 

En fi, estimada presidenta, esper que aquests arguments bastin perquè consideris algun càrrec per jo aquesta legislatura, ja que som un dels que sempre t’hem valorat, apreciat i t’hem posat -ja veurem fins quan- al lloc on ara ets.

El darrer Sant Joan

De la darrera vegada que vaig anar a Ciutadella per Sant Joan en deu fer més de vint-i-cinc, d'anys. Vivia llavors a Barcelona i per diverses circumstàncies -primer per ser estudiant universitari i després en fer de mestre a una escola d’EGB-, feia bastants d’anys que no tenia l’oportunitat de ser a Menorca en aquelles dates.

La vegada que vaig poder escapar-m'hi uns dies, el meu pare me va deixar el seu cotxe (jo no en tenia llavors, a Barcelona no me feia falta) i a mitjan capvespre de dia 23 ja era a la ciutat de ponent, on havia quedat el dia anterior amb uns amics.

A partir d'aquí resumesc allò que record talment un dietari:

A uns quants quilòmetres de Ciutadella ja hi ha una bona cua de cotxes. Aparcar és impossible, després de voltar una hora, deix el cotxe als afores, al polígon, i camín una altra hora fins el centre.

Els amics, que se suposava que serien a una zona determinada, no apareixen. Me cans d’esperar i faig una volta. Calor. Molta gent. Xafogor. Me trepitgen i empenyen. Torn allà on havíem quedat. No hi són. Trob uns 'coneguts' i me duen a fer gins amb llimonada. Acab ben marejat.

Me trepitja tothom. M’empenyen i caic. Quan m’aixec ja no trob els coneguts. Rod per tot, es Born, ses Voltes. Calor, xafofor, una gernació... Me sembla que també hi havia cavalls. Una hora després decidesc anar-me’n.

Agaf un carrer secundari per no trobar tanta gent i me perd. Surt a una zona que no conec, enfora d'on volia anar (ara sé que vaig anar a parar per Santa Rita). 

Se fa fosc i no veig el cotxe, el pare me matarà. Després d'una hora voltant i preguntant, trob el cotxe i partesc cap a casa.

Amb el cor a mil, pas per sa Naveta des Tudons, però la guàrdia civil no m’atura. La carretera es fa eterna i quan sembla que ja arrib, trob la policia a prop de Maó per un accident, m’aturen una bona estona, me miren a jo i a dins del vehicle, però no passa res i me deixen anar.

Arrib a Maó i quan ja estic més relaxat i tranquil, veig uns amics que van cap a un cotxe. Un me diu «bo, què fas aquí avorrit?, vine a Ciutadella de festa!».

Només és rock'n'roll

De vegades vas a un concert de rock i et porta a un món alternatiu, de rebel·lia, romàntic, antisistema, un món ideal imaginat sobretot per joves amb temps, llibertat i poca consciència del futur que els espera. Un món al qual tu ja fa anys que no hi pertanys.

També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…

I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.

Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?

Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…

Empastillats (química per a tot)

El caràcter, l’estat d’ànim i tarannà de cadascú és el que és, i podria semblar que no té remei, i que ens hem de conformar amb la nostra forma de ser, i també hem de suportar el pessimista, o el depressiu, o aquell que no calla per res, perquè, clar, “són així”.

Però resulta que avui en dia hi ha química per a tot, i a tal problema, tal solució.

Per exemple, tenim fórmules per al trastorn obsessiu compulsiu, per al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, per al trastorn explosiu intermitent (agressió, irritabilitat, autolesió), per als trastorns del son, per a l’ansietat, per a la depressió, per al trastorn bipolar...

Tenim estimulants, antipsicòtics, estabilitzadors de l’humor i antiespasmòdics, antihistamínics, antidepressius i agonistes de melatonina...

I podríem continuar una bona estona més.

Està clar que no sembla recomanable medicar-se sense control ni anar tot el dia empastillats, deu ser millor mantenir el caràcter i el temperament original, perquè tot té contraindicacions i efectes secundaris.

Però hi ha algunes persones tan desagradables, agressives, maleducades, individus barallats amb ells mateixos i amb el món, que resulten tan tòxics per als qui tenen al seu voltant, que és molt millor que no revelin la seva personalitat autèntica i que passin el dia medicats, per així estar ells tranquils i, sobretot, per a la salut de la resta dels mortals.

O bíceps o neurones

Sembla ser que fa molts molts anys, la nostra espècie -Sapiens sapiens- va aconseguir un enorme cervell a base d’experimentar una no menor atròfia dels seus músculs. Un cervell que pesa el 2-3 per cent del pes corporal total però que consumeix el 25 per cent de l’energia.

La pregunta seria: els que dediquen la majoria del temps i esforços a cultivar el seu cos, a activitats físiques i descuiden la part intel·lectual de la persona, ho fan a base de l’atròfia de les seves neurones? Es pot tenir cura de les dues coses a la vegada?

Segurament, pero solem tenir la imatge de l’esportista catxes, molt bo en el seu terreny però que per les seves declaracions i apariència sembla no tenir gaire formació -ni informació- sobre altres aspectes de la vida. I per altra banda trobam l’intel·lectiual arquetip -o gras o massa prim- que descuida la forma física del seu cos i la salut.

“Mens sana in corpore sano”, contestarien molts en relació a aquest tema (encara que la sentència original del poeta llatí Juvenal no tengui el mateix sentit), és a dir, que seria convenient un equilibri entre l’atenció al cos i a la ment.

Sembla que fa moltíssims d’anys l’home va experimentar un augment brutal del seu cervell, que va fer que siguem ara a dalt de la cadena alimentària i que dominem la resta de la natura.

Ho vam aconseguir a base d’inconvenients, com néixer subdesenvolupats i dedicar molt temps a arribar a ser un individu competent, o dificultats a l’hora del part.

Va pagar la pena tota aquesta traumàtica revolució? No se sap, to és relatiu…

Segons Yuval Noah Harari, historiador d’actualitat pels seus llibres de divulgació, com “Sapiens”, la rapidesa en arribar a ser l’espècie dominant (uns 100.000 anys) fa que siguem com a dictadors d’una república bananera, com a nou rics, i que moltes guerres o catàstrofes ecològiques siguin conseqüència d’aquest canvi massa ràpid.

Potser, al cap i a la fi, hauria estat més bo per al planeta haver-nos quedat per la selva africana anant d’arbre en arbre amb un cervellet esquifit i uns magnífics bíceps.

IRPF, o pagues o cobres

Arriba el temps de presentar la declaració de la renda, i tothom vol un resultat negatiu al final d’aquell galimaties de fulls plens de dades, conceptes i caselles numerades.

I si no et convenç la resolució, escrutes tots els apartats fil per randa tractant de trobar on pots incloure alguna nova dada que et desgravi.

Però qui està eufòric perquè li ha sortit negativa, que pensi que és perquè havia donat de més. I qui renega amargat perquè ha de pagar, són doblers que ha gaudit un temps sense que fossin seus.

Està clar que hi gent que amaga ingressos, que introdueix falsetats… Com més tens, més fàcil és que te despistis i oblidis declarar alguns guanys. Però alerta si no pagues, que és bastant bo de fer que t’enxampin i cobris.

De tota manera, els impostos són necessaris per poder gaudir dels serveis que proporciona un estat, per poder disposar d’infraestructures bàsiques i combatre les injustícies socials, perquè siguem tots un poquet més iguals i tinguem les mateixes oportunitats.

Enhorabona si et surt negativa, mala sort si has de pagar… però en general només es tracta d’equilibrar entre el que has aportat i allò que devies.

No sé voltros, però a jo em fan més enveja que llàstima aquells que diuen que paguen una fortuna a Hisenda. Imagineu quina deu ser la seva base imposable...

Aprendre i no aturar

Podria semblar que aprendre és una activitat que solem fer de petits i de joves, quan anam a l’escola i començam a descobrir l’entorn. 

Neixem com un llibre en blanc i hem de mester un aprenentatge per entendre el món on ens movem i poder-nos desenvolupar en ell.

Feim uns estudis, aprenem i ja està, a passar la resta del temps dedicats a altres coses, treballar, la família, les diversions… Com si les matèries apreses els primers anys fossin prou bagatge per a la resta del nostro viatge vital.

Però no hauríem de deixar d’aprendre mai, és convenient i sobretot gratificant.

Quan viatjam, llegim, veim cinema, quan ens van succeint esdeveniments, bons i sobretot dramàtics, tot açò ens forma si posam prou atenció amb l’afany d’obtenir de tot experiència i nous coneixements. 

Aprendre i no aturar-se d’aprendre mai, per tenir una millor existència. 

Quan assimiles una nova cosa ja no ets el mateix d’abans, es modela la teva ment i la forma de veure la realitat, el passat, d’afrontar el futur.

Aprendre és bo, t’ajuda a trobar-te més bé, conèixer el món i a tu mateix, és un al·licient per seguir vivint.

Però tot açò té poc valor si no et fa millor persona, més generós i comprensiu, i si no et serveix per poder ajudar més els altres.

Treballar cansa

Lavorare stanca, va escriure el poeta Cesare Pavese, i anys més tard va i es mata. Qui sap si va tenir res a veure el seu cansament.

Que treballar cansa és un fet, però no està ben vist. Anuncis de vitamines i suplements ens prometen mantenir-nos tot el dia en plena forma i vessant energia.

El pas del temps ens marca amb arrugues i la carn es torna flàccida… Però es veu que hi ha productes que en un no-res fan desaparèixer el rastre de l’edat dels nostres rostres. No sigui que una persona -posem per cas- de 70 anys aparenti tenir 70 anys, la qual cosa seria una vulgaritat i una ofensa al bon gust.

Rebaixar pes és mal de fer i necessita voluntat, menjar manco, moure’s més… Però sembla que el panxut ho és perquè vol, ja que existeixen un munt de fórmules i dietes que en quatre dies et lleven de damunt quantitat de quilos.

Treballar cansa i s’ha de descansar, no n’hi ha altra. No existeixen superherois sempre a tope ni fan cap falta. La vida passa i deixa marques en tot el que és viu, com és natural. I qui vulgui emmagrir no té altre remei que esforçar-se. Qui no pot o no vol, que es relaxi.

La nostra societat ens vol tots hiperactius, joves i prims, però el models que difon i els anuncis de falsos productes miracle l’únic que aconsegueixen és més frustració per qui té l’ocurrència d’emprar-los.

Siau qui sou, va dir un altre poeta, Miquel Costa i Llobera. Em sembla que no ho deia per res a veure amb aquest tema, però feu-li cas.

El preu de les coses (i II)

Si has optat, per naixença o tria personal, viure a un lloc com Menorca, amb tots els avantatges que té (perquè en deu tenir, no? supòs que per açò ets aquí), hauries d’estar disposat a assumir també els desavantatges: insularitat, transport poc i car, escassesa en certs productes i preus elevats en altres.

Qui decideix viure a un lloc allunyat i perdut, per gaudir de la tranquil·litat, no pretendrà que li facin una autopista per dur-lo a la ciutat més propera ni que li subvencionin un helicòpter. Sap que haurà que circular per un camí infernal i trigar temps en desplaçar-se. I que tot ho tindrà enfora.

Les coses tenen un preu, és normal tractar d’obtenir-ho tot el més barat possible, però ens hem anat acostumat tant a tenir-ho tot de franc, música, informació, pel·lícules, llibres... legalment o no, que ara ens fa ràbia pagar per les coses. Però no podem pretendre que ens ho regalin tot.

I el que no viatja gaire? L’interessa que s'emprin ingents quantitats de diners en ajuts en transport? No preferiria descomptes per al cinema, teatre, esports, el supermercat, o que li subvencionessin qualsevol de les seves aficions, o la reforma de ca seva? O la gasolina del seu vehicle?

Viatjar per necessitat és una cosa i fer-ho per plaer, una altra. Potser estaria bé discriminar cada cas. 

Molta gent viu en precari aquí mateix, manquen inversions en  serveis bàsics. És bastant vergonyós l'estat de l'illa en molts altres aspectes, Comencem pel més urgent i després ja es veurà la resta.

El preu de les coses (I)

A tots ens agrada comprar barat, i fins i tot si pot ser quasi de franc. Però totes les coses tenen un preu. Quin? Depèn de molts factors. A vegades pagues la qualitat o la quantitat de feina que suposa, altres cops l’exclusivitat, la rapidesa, de vegades el prestigi que atorga, i també hi ha ocasions en què et sembla que et prenen el pèl i que allò que et demanen per un producte supera amb molt el seu valor.

Si un dia et despertes amb l’ocurrència d’anar ensoldemà a Madrid a comprar aquells caramels de violeta en aquella botiga tan xula i de pas menjar un bocata de calamars a la plaça Mayor i… mira, ja que hi som, comprar un dècim de loteria a Doña Manolita, allà al carrer del Carmen, resulta que queden molt poques places a vols mal combinats i moltíssim cars. I t’emprenyes perquè ets menorquí resident i no entens com és que te compliquen tant que puguis realitzar aquest desig imprevist.

Penses que no hi ha dret, perquè un peninsular té al seu abast un munt de mitjans de transport per anar on vulgui, amb moltes freqüències i un preu acceptable! Trobes que et discriminen.

Tal vegada tens raó, però és que hi ha oferta si hi ha demanda, i com més demanda, més oferta i competència. En avions, i qualsevol altre servei o producte… és la llei del mercat

A la nostra illa moltes coses són més cares que a d’altres bandes, però se suposa que hi ha avantatges que compensen el fet de viure aquí...