Sí que mos representa

M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser.

No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món.

Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser en Txiqui, na Susi o en Dolfo, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat.

De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol.

Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar.

Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.

 

La por que mos acompanya

Les pors mos acompanyen en el transcurs de la vida. En algun moment -o en molts-, mos trobam acovardats i no gosam fer colque cosa per temor a les seves conseqüències. Hi ha qui és poruc per naturalesa i tot l’espanta i tem sempre pel que pot succeir, un altre és molt agosarat, li fot pes dret i li sembla que no li pot passar mai res. N'hi ha de prudents, insensats, covards o massa valents. La qüestió seria trobar l’equilibri i preocupar-se només per allò que s’ho mereix.

I quina seria la manera de saber el que mos hauria d’aporuguir, pel que hauríem de passar pena i anar alerta? No tenim altre sistema, si no volem recórrer a mètodes sobrenaturals, que l’estadística. Els percentatges són l’única informació fidel per saber si compensa tenir por. Pot estar justificat el temor a tenir un accident de cotxo, naufragar, que te caigui damunt un piano de coa, ser atropellat, tenir una malaltia greu, que t’atraquin pel carrer, que t’assassinin…? Mirau les estadístiques i decidiu.

Hi ha coses que espanten a molts i en canvi suposen un risc baixíssim: que te fulmini un llamp (una possibilitat entre tres milions) o un accident aeri (0,006 morts per cada mil milions de quilòmetres recorreguts).

Però els temors tenen poc de racionals i mos supera la superstició, el patir per patir, el pessimisme innat. Quantes coses que faríem... però tenim por.

 

Amb la suor del teu front

Fa un temps, bastant, la feina era una altra cosa… Consistia en estendre la mà des de la cabana i agafar una taronja, una pinya, un coco… obrir-los i menjar-se’ls.

Hi havia un temps que treballar era encalçar un pollastre, tòrcer-li el cap, plomar-lo i torrar-lo. La feina era rentar-se al riu, adobar quatre desperfectes a la cova o la petita llar de fang i palla i, de tant en tant, fer el possible per reproduir-se. Quan el treball consistia en això, el treball era la vida.

Però avui la feina és una activitat, per a la majoria, a part de la vida. Vius i estones has de deixar la teva vida per anar a fer feina. Treballar per poder viure, dues coses diferents. En pocs casos hi ha algun afortunat que la seva vida i la seva feina coincideixen, però en general els treballadors protesten, exigeixen drets, augments de sou, jornades més curtes, es creen sindicats, patronals… Tot perquè el treball és considerat una maledicció, que ens roba temps de la nostra vida. Com més hores treballam, manco hores vivim. Per açò volem fer poca feina, cobrar molt i tenir més temps per a noltros.

Quan mos vam especialitzar -jo faré sabates, tu sembraràs melons-, quan vam voler augmentar la productivitat natural de cada persona a base de ser expert en alguna tasca, vam tornar més eficients a base de perdre hores de llibertat i despreocupació.

Tal vegada en més d'una ocasió arribes a casa després de la jornada laboral tan esgotat que te fa vessa fins i tot pelar una taronja... i pensar que pelar una taronja era potser l’única feina que feia en tot el dia un dels teus avantpassats...

Quatre anys és poc

Quatre anys no han bastat per preveure tots els escenaris possibles per acordar un pacte a alguns municipis, es veu que quatre anys és poc temps per a algunes formacions per tal de valorar totes les combinacions probables de regidors a un ajuntament i la postura a prendre depenent del nombre d’escollits de cada banda. 

Una batlia, unes quantes tinències d’alcalde, algunes dedicacions exclusives, les àrees a repartir, qui serà el caixer batle a les festes o qui figurarà al proper lliurament de claus de pisos de l’Ibavi... Sembla ser que quatre anys no basten per tenir-ho programat i els darrers dies abans de la possessió de càrrecs i constitució d’ajuntaments hi ha d’haver reunions fins a les tantes de la nit, anades i vingudes de la seu d’un partit a la de l'altre, semidesmentits i mitges afirmacions, i sorpreses de darrer moment, desencontres, qualque emprenyada, envits, farols i decisions contra natura.

Tot perquè es veu que no han tingut prou temps amb un quadrienni per decidir què farien arribat el moment. Si en aquest lapse no poden tenir el possibles acords boni embastats, quants anys no necessitaran per trobar solucions als problemes del municipi, preveure entrebancs i pensar com arranjar-los? Tasques bastant més complexes i alhora més transcendents per a la població que el repartiment de cadires i càrrecs.

El nivell de la mar

Una notícia publicada aquests dies mos informa que el nivell de la mar va pujant. Ho sabíem, però sembla que la cosa va en augment. No és per ara alarmant, ja que es diu que l’augment va ser a un ritme d’1,6 mil·límetres/any fins al 1993 i de 2,8 mil·límetres/any entre el 1993 i el 2019. És a dir, que no mos trobarem casetes de platges ni apartaments als ports plens d’aigua, algues i pops, almanco en els propers mil anys, quan hauria augmentat a aquest ritme uns tres metres.

Els científics troben que l’ascens es deu a l’escalfament de les aigües, que produeix la seva expansió, i sobretot a l’augment de la massa d’aigua, presumiblement originat per la fusió dels gels de Groenlàndia i l’Antàrtida. «Aquesta pujada del mar tindrà efectes greus, com el retrocés de la línia de costa i pèrdua de platges»,  indiquen.

Desapareixeran les casetes de vorera, aquestes i altres edificacions que l’administració considera il·legals/al·legals, també construccions abominables a la costa que fan mal d’ulls i destrossen el paisatge, i Los Bucaneros ja no serà un maldecap per a ningú. I altres edificacions, ara terra endins, dependran de Costes, que decidirà el seu dret a existir… potser ca sa tia, l’ajuntament d’algun poble,
un institut de secundària, tal vegada el saló de ca teva...

Seria interessant -i trist també- veure aquests fenòmens i les seves conseqüències. Però no els contemplarem i esperem que tampoc les generacions venideres. Tant de bo la natura no es comporti com preveuen aquests estudis i els habitants del futur trobin la manera de no accelerar, prevenir o evitar aquesta catàstrofe.

 

No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de primera necessitat, de l'habitatge, dels combustibles -especialment en temps de pandèmies i guerres, amb gent passant-ho malament i amb manco poder adquisitiu- és una decisió d'unes persones determinades. Algú s'aprofita de la situació per mantenir o augmentar els beneficis a costa d'agreujar les desgràcies de la majoria, sense cap remordiment.

«Si no ho faig jo, ho farà un altre», o «si pugen el blat, jo apujaré el pa». Lògic, però pervers. Si ningú no comencés la pujada quan sap que té estoc d'algun producte que tindrà molta demanda, si fos més important ajudar els altres en temps de crisi que millorar els seus propis beneficis...

No ho feim perquè no volem, només pensam en noltros, els més propers, i prou. Tot és predicar i bones paraules des de plataformes polítiques, des de púlpits i oenegès, però ni s’ha fet, ni es fa, ni sembla que es tengui intenció de fer mai.

Hi ha prou recursos i és possible. Falta voluntat. Uns no ho fan perquè no els interessa, no podrien enriquir-se mitjançant les penúries d’altres… i la resta no ho fa per un motiu encara més repugnant, perquè els hi és indiferent tot allò que no els afecti directament.

Només mos importa allò que mos fa sentir malament. Si mos preocupés qui viu a l’altra punta del món tant com els nostres fills, la Terra en general tant com la nostra llar, els animals d’una jungla llunyana tant com el nostro ca. Si estiméssim els altres tant com a noltros mateixos -frase tan pronunciada com poc practicada-, no hi hauria problema que no es pogués resoldre.

Però surten els instints primaris de supervivència i només esteim per noltros. Mai no hi haurà solució per a la fam i pobresa, ni feina per a tots, ni un planeta més net ni tot allò que mos faria millors, perquè no volem.

 

Viure en el metavers

Fins fa poc creies que açò d’internet, xerxes socials, videojocs, pantalletes, ciberespai, realitat virtual -ara metavers- i altres coses així, mos havien impactat i havien creat múltiples addictes a la nostra generació per la novetat que suposava, perquè mos havia enganxat a una edat determinada propensa a les dependències, perquè en pocs anys havíem experimentat canvis brutals que ens havien captivat (a alguns més que a d’altres, com en tot).

Pensaves que es tractava de l’impacte que produeix sobretot en els joves una novetat poderosament enlluernadora amb un seductor desplegament d’imatges i sons, i que les generacions posteriors, que ja neixerien amb aquests noves tecnologies com a cosa normal, no patirien aquesta obsessió, sinó que seria un aspecte més de la seva vida, com és per a noltros el telèfon, la televisió o el cotxo.

Idò, es veu que no, que cada vegada hi ha més addictes a la pantalla i que no disminueix la dependència, patologia, o el que sigui. A diari surten als mitjans testimonis de pares i declaracions d’especialistes sobre els conflictes que generen en les llars i ambients educatius l’addicció, i les conseqüències que pot generar l’abús i depèndencia digital dels joves.

Sembla que no passarà com amb altres innovacions tecnològiques, que han arribat a un ús ‘normal’ amb el temps. I així com hi ha persones que no han sabut mai què era la pau, que van néixer, viure i morir estant sempre en guerra, si no es posa remei n'hi haurà d'altres que passaran per la vida sense conèixer pràcticament més realitat que el metavers.