Viure emprenyat

Et lleves del llit i flastomes perquè encara tens son. Tropisses amb l'estora i t'indignes. Veus núvols grisos per la finestra i t'emprenyes com una mona. I a més a més, s'ha acabat el cafè normal i l'hauràs de prendre descafeïnat.

El teu nivell de cabreig ja està arribant a cotes insuportables i encara no són les nou del matí.

I així passes els dies, empipat per qüestions de feina, enfurismat per raons familiars, fastiguejat per problemes mecànics, ofès per relacions socials, irritat per motius econòmics, barallat amb el món...

A l'edat que tens ja hauries de saber que indignar-te quasi mai no duu aumont.

Emprenyar-te per assumptes que no pots controlar és inútil, no està al teu abast la solució.

Estar molest per coses que tenen remei tampoc no és la manera d'aclarir-ho, posa't d'una vegada a resoldre-les.

Només t'hauries d'indignar per les qüestions que de veritat paguin la pena, i si et cabreges, actua convençut i amb totes les conseqüències, resol el problema d'una vegada, que no torni tot després a ser igual.

Si no, serà l'energia més desaprofitada de la teva vida.

Com un mico boig

Al bosc hi ha un mico a dalt d'un arbre. Al poc temps salta a una altra branca.

Sembla que està satisfet i allà es queda. Però poc després troba que li falta alguna cosa i prova a l'arbre del costat.

Durant un moment reposa tranquil fins que deixa d'agradar-li. I es llança a una altra branca. Buscant el lloc perfecte, sense trobar-lo.

La ment del mico boig et porta a una recerca constant i eterna de situacions ideals on trobar el benestar, com si tenir una nova parella, trobar una nova feina o canviar de ciutat pogués ser la solució a la teva insatisfacció.

Però, clar, enlloc no trobes el que busques perquè la felicitat depèn de la teva manera de pensar, de com interpretes cada situació per la que passes.

Vagis on vagis, en veure que allà no obtens el benestar que cerques, tries una nova ubicació, però sempre busques en el lloc equivocat.

Si oblides que la felicitat resideix en el teu interior cercaràs compulsivament gratificacions externes.

Entrar en aquest joc no t'ajudarà perquè, llavors, segur que et dominarà la ment del mico boig. Aquell primat que es mou frenètic pels arbres, cercant la branca on estar absolutament còmode. I que no la troba mai.

 

Horror vacui

Sembla ser que hauries de fer net. Fer un repàs de tot allò que tens per ca teva i decidir què et quedes i què llences.

Però se't fa tan difícil. Mires al teu voltant i totes aquelles coses que la gent creu que són trastos per a tu són quasibé éssers vius.

Què és útil i què no, com ho pots saber? Qui t'assegura que no ho necessitaràs qualque dia?

Com et pots desprendre d'allò que per als altres són fems i per a tu petits tresors? Com és que no ho entenen?

Els objectes que guardes des de fa tant de temps són una extensió de tu i molts van pertànyer a persones estimades que ja no hi són. Com els podries regalar o tirar sense que fos una falta de respecte cap a elles?

Ja saps que no pots convidar ningú a la teva casa de tan atapeïda com està. Costa travessar el passadís sense tropissar amb alguna caixa, és complicat trobar res a prestatges o calaixos perquè vessen plens de tot.

Recordes el que passava quan encara venien amics, es trobaven incòmodes, et miraven alarmats i els senties comentar fluixet no sé què de síndrome, de transtorn...

I per açò vius tot sol i no et visita mai ningú, t'és igual si sempre ha de ser així i no t'importa gens si pensen que estàs malalt, amb aquesta casa tan plena i caòtica... El que faci falta per tal de no haver-te d'enfrontar al buit que t'horroritza.

I si t'ho paguen?

Hi ha tasques que et semblen fastigoses, comeses que penses que no faries mai, que et superen, que t’estimaries més morir que fer-les.

Potser sí, però hi ha un espai intermig de feines que d’entrada no creus que fossis capaç de realitzar però que molta gent fa sense pensar-s’ho gaire. Esporàdicament o com a professió...

Què canvia? Que són activitats pagades. Quan cobres per fer-ho ja no és el mateix...

Accions que no faries per raons ètiques, morals, per fàstic, per higiene o per vessa, per massa esforç físic, per excessiva dedicació mental... i si t'ho paguen?

Netejar vàters, tenir cura de malalts, enganar la bona gent, torturar ancians, matar nens...
  
Tot barata si cobres una bona quantitat per fer-ho. Les coses es veuen d’un altre color. Allò tan horrible ja no ho és tant i la línia que separa el bé del mal es torna relativa.

És cert que tothom té el seu preu? T’has plantejat quin seria el teu límit?

Què estaries disposat a fer tu per doblers?

I per moooolts de doblers?

 

La vida dels altres

Et conten que a aquella persona li ha passat tal cosa, que una parella ha trencat, que en Pepet ha fet no sé què... i tu comences a badallar i la ment se te'n va per universos paral·lels i no t'assabentes de res del que et diuen.

I és que mai no t'han interessat gaire els assumptes de la gent. Trobes que ja en tens prou amb la teva vida com per anar ficant el nas en la dels altres.

No ets gens xafarder, curiós sí, però no tafaner. Potser fins i tot ho ets massa poc.

Perquè quan et saluden pel carrer mai no saps qui són. "Sí, l'al·lota que vam veure l'altre dia, la que fa feina a la botiga d'aquí devora. Aquella que havia estat tants anys amb en Xec i que el va deixar fa poc per en Bep. T'ho vaig explicar!", remuga qui t'acompanya.

I tu no recordes res, es veu que no t'interessa gens el que faci la resta de la humanitat, llevat naturalment dels més propers.

Penses que tal vegada açò no és bo, a moltes professions és imprescindible un cert interès pel que succeeix al altres. Periodistes, historiadors, investigadors en general necessiten d'un esperit curiós i un poc xafarder.

Però per què tenen alguns aquesta obsessió malsana pel que fan i els passa als que els envolten, o, encara pitjor, a la gent famosa que ni tan sols han vist mai en persona? Fins al punt de parar més atenció als afers d'estranys que a la seva vida i circumstàncies?

És un misteri inabastable.

Massa sa? No, gràcies

La gent sana hauria de ser el teu model, mirall i exemple, però, no saps per què, no t'acaben de fer... si són massa sans et solen provocar un cert rebuig.

Trobes que deuen ser gent avorrida. Previsible, tòpica, superficial, super políticament correcta, repel·lentment neta i aclarida.

La gent massa sana et sembla fastigosament hipereducada, massa asèptica, utòpica, idealista, fantasiosa, reprimida, obsesiva, hipòcrita, ressentida i un punt massa diplomàtica.

Gent sana de què... de cos, només en l'aspecte físic i de les formes? Per què no de ment, d'intel·lecte?

Trobes bo córrer deu quilòmetres diaris i no llegir ni un llibre a l'any?

Fer una dieta macrobiòtica i no interessar-se per l'actualitat ni mirar els titulars dels diaris?

Gaudir d'un cos perfecte amb un cervell atrofiat?

L'equilibri diuen que és el millor estat, la proporció justa de tot, d'açò i d'allò...

Però la tendència sol ser anar cap a algun extrem, és freqüent i natural.

Per açò, quan consideres que algú ultrapassa certs límits del que seria normal en la cura del cos, aspecte i maneres, t'agafen tots els mals.

Supòs que alguna cosa deu tenir a veure en tot açò que el metge et digués l'altre dia que havia arribat l'hora de cuidar-te un poc més i abandonar certs hàbits poc sans.

Davall de la pell

Allò que veus és només l'embolcall de les coses, però és a partir d'ell que et fas una idea de la realitat. Estàs habituat a valorar el teu entorn per com se't presenta pels ulls.

I creus que aquest és el tot, que amb açò n'hi ha prou per tenir una visió completa del que t'envolta.

Per açò tens tanta cura de la teva apariència, i procures anar pentinat i vestit amb roba neta, encara que duguis els calçotets bruts i els calcetins foradats, i et poses molta colònia per fer bona olor encara que no t'hagis dutxat en dies.

Per açò tens la necessitat de semblar ric encara que siguis pobre, intel·ligent encara que no entenguis res, aparentar que ets jove a pesar de la teva edat, feliç encara que siguis un desgraciat.

Però davall de la pell és on s'amaguen les peces fonamentals que fan que siguis qui ets, que no es veuen però formen la major part del teu organisme.

Davall de la pell s'acumulen frases que no has dit, actes que no has realitzat, sentiments que has retingut. 

Sota la pell habita la veritat i tard o prest guaita, es mostra i et desmunta totes les teves fantasies irreals i els artificis amb què has pogut enganar els altres i fins i tot a tu mateix.

No et sap greu ser jutjat habitualment pel teu exterior sense que ningú no sospiti el món ignot que s'amaga davall de la teva pell?