Amb la suor del teu front

Fa un temps, bastant, la feina era una altra cosa… Consistia en estendre la mà des de la cabana i agafar una taronja, una pinya, un coco… obrir-los i menjar-se’ls.

Hi havia un temps que treballar era encalçar un pollastre, tòrcer-li el cap, plomar-lo i torrar-lo. La feina era rentar-se al riu, adobar quatre desperfectes a la cova o la petita llar de fang i palla i, de tant en tant, fer el possible per reproduir-se. Quan el treball consistia en això, el treball era la vida.

Però avui la feina és una activitat, per a la majoria, a part de la vida. Vius i estones has de deixar la teva vida per anar a fer feina. Treballar per poder viure, dues coses diferents. En pocs casos hi ha algun afortunat que la seva vida i la seva feina coincideixen, però en general els treballadors protesten, exigeixen drets, augments de sou, jornades més curtes, es creen sindicats, patronals… Tot perquè el treball és considerat una maledicció, que ens roba temps de la nostra vida. Com més hores treballam, manco hores vivim. Per açò volem fer poca feina, cobrar molt i tenir més temps per a noltros.

Quan mos vam especialitzar -jo faré sabates, tu sembraràs melons-, quan vam voler augmentar la productivitat natural de cada persona a base de ser expert en alguna tasca, vam tornar més eficients a base de perdre hores de llibertat i despreocupació.

Tal vegada en més d'una ocasió arribes a casa després de la jornada laboral tan esgotat que te fa vessa fins i tot pelar una taronja... i pensar que pelar una taronja era potser l’única feina que feia en tot el dia un dels teus avantpassats...

Quatre anys és poc

Quatre anys no han bastat per preveure tots els escenaris possibles per acordar un pacte a alguns municipis, es veu que quatre anys és poc temps per a algunes formacions per tal de valorar totes les combinacions probables de regidors a un ajuntament i la postura a prendre depenent del nombre d’escollits de cada banda. 

Una batlia, unes quantes tinències d’alcalde, algunes dedicacions exclusives, les àrees a repartir, qui serà el caixer batle a les festes o qui figurarà al proper lliurament de claus de pisos de l’Ibavi... Sembla ser que quatre anys no basten per tenir-ho programat i els darrers dies abans de la possessió de càrrecs i constitució d’ajuntaments hi ha d’haver reunions fins a les tantes de la nit, anades i vingudes de la seu d’un partit a la de l'altre, semidesmentits i mitges afirmacions, i sorpreses de darrer moment, desencontres, qualque emprenyada, envits, farols i decisions contra natura.

Tot perquè es veu que no han tingut prou temps amb un quadrienni per decidir què farien arribat el moment. Si en aquest lapse no poden tenir el possibles acords boni embastats, quants anys no necessitaran per trobar solucions als problemes del municipi, preveure entrebancs i pensar com arranjar-los? Tasques bastant més complexes i alhora més transcendents per a la població que el repartiment de cadires i càrrecs.

El nivell de la mar

Una notícia publicada aquests dies mos informa que el nivell de la mar va pujant. Ho sabíem, però sembla que la cosa va en augment. No és per ara alarmant, ja que es diu que l’augment va ser a un ritme d’1,6 mil·límetres/any fins al 1993 i de 2,8 mil·límetres/any entre el 1993 i el 2019. És a dir, que no mos trobarem casetes de platges ni apartaments als ports plens d’aigua, algues i pops, almanco en els propers mil anys, quan hauria augmentat a aquest ritme uns tres metres.

Els científics troben que l’ascens es deu a l’escalfament de les aigües, que produeix la seva expansió, i sobretot a l’augment de la massa d’aigua, presumiblement originat per la fusió dels gels de Groenlàndia i l’Antàrtida. «Aquesta pujada del mar tindrà efectes greus, com el retrocés de la línia de costa i pèrdua de platges»,  indiquen.

Desapareixeran les casetes de vorera, aquestes i altres edificacions que l’administració considera il·legals/al·legals, també construccions abominables a la costa que fan mal d’ulls i destrossen el paisatge, i Los Bucaneros ja no serà un maldecap per a ningú. I altres edificacions, ara terra endins, dependran de Costes, que decidirà el seu dret a existir… potser ca sa tia, l’ajuntament d’algun poble,
un institut de secundària, tal vegada el saló de ca teva...

Seria interessant -i trist també- veure aquests fenòmens i les seves conseqüències. Però no els contemplarem i esperem que tampoc les generacions venideres. Tant de bo la natura no es comporti com preveuen aquests estudis i els habitants del futur trobin la manera de no accelerar, prevenir o evitar aquesta catàstrofe.

 

No ho feim millor perquè no volem

Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de primera necessitat, de l'habitatge, dels combustibles -especialment en temps de pandèmies i guerres, amb gent passant-ho malament i amb manco poder adquisitiu- és una decisió d'unes persones determinades. Algú s'aprofita de la situació per mantenir o augmentar els beneficis a costa d'agreujar les desgràcies de la majoria, sense cap remordiment.

«Si no ho faig jo, ho farà un altre», o «si pugen el blat, jo apujaré el pa». Lògic, però pervers. Si ningú no comencés la pujada quan sap que té estoc d'algun producte que tindrà molta demanda, si fos més important ajudar els altres en temps de crisi que millorar els seus propis beneficis...

No ho feim perquè no volem, només pensam en noltros, els més propers, i prou. Tot és predicar i bones paraules des de plataformes polítiques, des de púlpits i oenegès, però ni s’ha fet, ni es fa, ni sembla que es tengui intenció de fer mai.

Hi ha prou recursos i és possible. Falta voluntat. Uns no ho fan perquè no els interessa, no podrien enriquir-se mitjançant les penúries d’altres… i la resta no ho fa per un motiu encara més repugnant, perquè els hi és indiferent tot allò que no els afecti directament.

Només mos importa allò que mos fa sentir malament. Si mos preocupés qui viu a l’altra punta del món tant com els nostres fills, la Terra en general tant com la nostra llar, els animals d’una jungla llunyana tant com el nostro ca. Si estiméssim els altres tant com a noltros mateixos -frase tan pronunciada com poc practicada-, no hi hauria problema que no es pogués resoldre.

Però surten els instints primaris de supervivència i només esteim per noltros. Mai no hi haurà solució per a la fam i pobresa, ni feina per a tots, ni un planeta més net ni tot allò que mos faria millors, perquè no volem.

 

Viure en el metavers

Fins fa poc creies que açò d’internet, xerxes socials, videojocs, pantalletes, ciberespai, realitat virtual -ara metavers- i altres coses així, mos havien impactat i havien creat múltiples addictes a la nostra generació per la novetat que suposava, perquè mos havia enganxat a una edat determinada propensa a les dependències, perquè en pocs anys havíem experimentat canvis brutals que ens havien captivat (a alguns més que a d’altres, com en tot).

Pensaves que es tractava de l’impacte que produeix sobretot en els joves una novetat poderosament enlluernadora amb un seductor desplegament d’imatges i sons, i que les generacions posteriors, que ja neixerien amb aquests noves tecnologies com a cosa normal, no patirien aquesta obsessió, sinó que seria un aspecte més de la seva vida, com és per a noltros el telèfon, la televisió o el cotxo.

Idò, es veu que no, que cada vegada hi ha més addictes a la pantalla i que no disminueix la dependència, patologia, o el que sigui. A diari surten als mitjans testimonis de pares i declaracions d’especialistes sobre els conflictes que generen en les llars i ambients educatius l’addicció, i les conseqüències que pot generar l’abús i depèndencia digital dels joves.

Sembla que no passarà com amb altres innovacions tecnològiques, que han arribat a un ús ‘normal’ amb el temps. I així com hi ha persones que no han sabut mai què era la pau, que van néixer, viure i morir estant sempre en guerra, si no es posa remei n'hi haurà d'altres que passaran per la vida sense conèixer pràcticament més realitat que el metavers.

 

Una vaca o una pila?

 Mos escandalitzam per uns fets i en canvi n’acceptam o ignoram altres tant o més greus. 

Criticam el que mos toca de prop, que veim injust perquè mos ho posen davant dels ulls, la invasió d’Ucraïna, per exemple, i no deim ni piu quan les agressions -que hi ha hagut sempre i per part    també de països amics amb el nostre beneplàcit- són enfora, no estan tan presents als mitjans o, sobretot, no afecten la nostra vida quotidiana, especialment la butxaca.

Matèria orgànica (un panet, pells de taronja...) escampada per en terra a un parc o a un camí mos incomoda, «està molt brut, són uns porcs», quan aquestes restes fan més nosa visual que no mal real, se les mengen altres animals, es descomposen… En canvi la majoria participam i col·laboram en processos que són molt més nocius… comprar i renovar constantment aparells electrònics, viatjar amb una freqüència mai no vista anteriorment, sobretot en avió, com si fos una passejada… 

Mos queixam del fum d’un cotxo diesel, i  en canvi alabam els vehicles elèctrics, igual de contaminants si l’energia prové de combustibles fòssils.

Mos indignam i escandalitzam per trobar restes de vaques o cabres mortes pel camp, un fet certament deplorable, però provocam efectes més greus amb accions que feim inconscientment, com per exemple tirar les piles gastades als fems.

Embruta bastant una pila. I si és de mercuri pot arribar a contaminar 600 mil litres d’aigua, i mira que és petita, devora una vaca. 

Mos impressiona l’apariència, però l’important és la conseqüència.

 

Un porc al primer pis

Les lleis vigents a l’actualitat, i l’acabada d’aprovar, de benestar animal, en concret, m’han fet recordar com anava el tema a la meva infantesa. Ja vam veure com es matava el gall dindi per Nadal a ca nostra. També record com a zones costaneres s’amollava un ànec a la mar prop de la vorera i el que l’agafava se’l quedava… el que fessin després amb ell era cosa seva.

Però un fet sorprenent, i que va trascendir més enllà del particular, va ser quan als meus pares se’ls va ocórrer fer porquejades. Cosa normal, direu, a no ser perquè el porc que teníem i engreixàvem era a una soll a una zona on alternaven encara els horts amb les edificacions, i les matances s’havien de fer a una caseta que hi havia a un patiet darrere del pis on vivíem, que era a una primera planta.

Mon pare, jo i uns quants més vam anar a cercar el porc, i amb una corda al coll el vam conduir cap al pis, a uns cinc-cents metres de distància. L’animal coneixia bé mon pare, que era el que li duia menjar cada dia, i el seguia com un canet. Els vianants que contemplaven l’escena no podien estar més sorpresos. El porc, ben decidit, a un bon pas per la vorera, travessant carrers i pujant per l’escala al primer pis. Després enfilant el passadís, menjador i cuina, i sortint per darrere cap a la caseta.

El que va passar després ja es pot imaginar i no fa falta descriure-ho. La qüestió és que hi va haver sobrassades i botifarrons per a noltros, familiars i amics. Sense escorxador, veterinari ni cap control sanitari, sense permisos ni certificats. No vull ni pensar, si fos avui, quantes lleis no hauríem infringit.