Menorca a les fosques

Ningú no vol una presó, un dipòsit de gas, un abocador de deixalles o una central elèctrica a prop de casa. Però quan hi ha problemes reals, potser no és mala cosa disposar de sistemes propis de generar energia.

Ara per ara l’Illa depèn en gran mesura de l’electricitat que li arriba des de fora, mitjançant un cable submarí que la connecta amb Mallorca. I si aquest cable falla?

Actualment, la generació elèctrica pròpia de Menorca només cobreix una petita part del consum total. L’estació de Maó –de combustibles fòssils– pot donar una resposta limitada, i el seu ús intensiu suposa una emissió elevada de contaminants que enfosquirien el cel de l’Illa amb una bona quantitat de fum.

O omplim l’Illa de molins de vent i plaques fotovoltaiques, o l’omplim de fum. I si no volem fums, els parcs eòlics i solars hauran de passar a formar part essencial del nostre paisatge. Agradi o no.

No podem estar sense els serveis que facilita l'electricitat, d’alguna manera l’haurem d’obtenir sense dependre sempre de l’exterior.

 

Un país no és una empresa

En un món on la majoria de la població forma part de les classes mitjanes i populars, una qüestió et sorprèn: per què tants voten perquè els governin multimilionaris? Si som més els modestos, per què de vegades acabem cedint el poder polític —i per tant, el poder sobre les nostres vides— a una minoria que acumula una riquesa inimaginable i viu en una realitat allunyada de la vida quotidiana de la gran majoria?

Una paradoxa desconcertant... És realment creïble pensar que els qui han aixecat imperis econòmics (Donald Trump, Elon Musk, Daniel Noboa i tants altres...) treballaran per distribuir la riquesa de forma més justa? Que promouran polítiques socials equitatives, o prendran decisions pensant en les necessitats dels qui viuen amb el salari mínim? Sembla que no sol ser així. Quan multimilionaris arriben al poder, acostumen a governar afavorint els seus interessos i els dels seus cercles privilegiats: retallades d’impostos a les grans fortunes, desregulació econòmica, privatització de serveis essencials i reducció de programes socials. Més que fomentar la prosperitat col·lectiva, el seu govern serveix per reforçar encara més els privilegis d’una elit econòmica que ja viu en una bombolla separada de la realitat més habitual.

Segurament passa que molta gent associa aquests emprenedors triomfadors amb eficiència, lideratge i èxit econòmic. Però administrar una empresa no és el mateix que governar un país. El primer cerca maximitzar beneficis; el segon hauria de cercar el benestar de la ciutadania, més enllà d’obtenir guanys a qualsevol preu.

Abans de votar, tal vegada s’hauria de pensar a qui beneficiaran realment les polítiques d’un candidat. És una qüestió de sentit comú. Perquè un país no és una empresa, i governar no hauria de ser un negoci.

Allò que sé dels vampirs

Els vampirs existeixen. Xuclen la teva energia i et deixen esgotat, sense que ni tan sols te n’adonis. Aquella amiga que sempre arriba tard, aquell conegut que t’atura per explicar-te històries eternes sense substància, o aquell familiar que et cerca només quan necessita colque cosa.

Hi ha el nosferatu que mai no arriba a hora. Et fa esperar faci fred o un bon sol, després que tu hagis deixat assumptes a mitges per ser-hi a temps. I quan arriba, no demana disculpes, sinó que ho justifica, «ja me coneixes, no tenc remei!».

Hi ha el vampir que t’atura en veure’t passar, tant se val si tens frissera, per explicar-te una anècdota que no t’aporta res o fer-te un interrogatori minuciós. Li falta el sentit de la brevetat, i tu, atrapat, somrius mentre busques una escapatòria.

Hi ha el dràcula que sempre vol de tu colque cosa, però dissenya uns plans poc definits, amb canvis constants fins a l’última hora. I ets tu qui s’ha d’adaptar a la seva falta de planificació.

I també hi ha criatures que només parlen de problemes i mai de solucions, vampirs emocionals que absorbeixen la teva energia amb la seva negativitat.

Els vampirs sempre existiran. Tu has de decidir si et xuclen l’energia i et roben el temps, o si els esquives amb elegància... o sense.