Israel, el ‘Far East’

Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.

No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.

Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.

Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.

Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.

Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.

Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.

Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.

El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.

La teva pitjor versió

La millor versió teva no te la donarà un suplement vitamínic, ni assistir a les conferències d’un coach de superació personal, ni llegir llibres d’autoajuda. Tampoc estar tot el dia pendent de la tecnologia, que t’omple d’informació, la majoria inútil i supèrflua. Et corregeix, fa i pensa per tu. Fins i tot et diu què has de fer.

Aquestes crosses semblen ajudar-nos a moure’ns millor pel món, però en realitat ens debiliten. Sense tants artificis, eines electròniques i pantalles, seríem millors persones.

Es tracta de rendir més o de ser millors? Quina és la nostra millor versió? La que produeix més o la que coneix i entén l’entorn?

Sense mòbils, sense pantalles, possiblement seríem millors. Ho comprovarem amb la pròxima generació. I la culpa serà nostra. Seríem persones menys informades però més formades, amb menys recursos però més humans.

Fa un caramull de segles hi havia un romà que deia que només necessitava un jardí i una biblioteca per ser feliç. Què et fa falta a tu?

Si la nostra millor versió necessita estar sempre connectats a màquines i pantalles, fer feines amb intel·ligències que decideixen per nosaltres, prendre vitamines per rendir més que els altres, ansiolítics per dormir i estimulants per produir, anar al gimnàs per compensar el sedentarisme… potser no seria tan dolent mostrar una versió pitjor. L’honesta. La sincera. La real.

Tu encara hi ets a temps? I els teus fills? I els teus nets?

Tot per culpa dels il·legals

Últimament, el lloguer turístic il·legal ha estat molt present als mitjans, en moltes ocasions acusat de responsable de la massificació, de l’encariment de l’habitatge i fins i tot de la pèrdua de veïnat als centres urbans. Però, què vol dir exactament que sigui «il·legal»? Pot ser per manca de llicència, per no declarar els ingressos, per incomplir requisits tècnics o per situar-se en zones on no està permès. De fet, fins i tot un permís caducat pot convertir un lloguer en irregular. 

Aquesta situació no és tan diferent d’altres pràctiques del sector: hotels que no declaren totes les habitacions, propietaris amb llicència que amaguen ingressos o negocis que operen al marge de la normativa. En aquest sentit, la frontera entre legal i il·legal sol ser més difusa del que sembla. 

I, encara que el lloguer turístic influeix sens dubte en el mercat immobiliari, no és l’únic culpable. Les polítiques urbanístiques, el monocultiu turístic i la manca d’habitatge assequible també pesen. 

I el fet de ser il·legal no implica necessàriament menys qualitat: en molts casos, l’allotjament és pràcticament idèntic a un de legal, i la diferència només és de compliment de la normativa i d’obligacions fiscals.

En definitiva, els problemes urbans actuals tenen múltiples causes i són més complexos del que es vol fer veure. El lloguer turístic, ja sigui legal o il·legal, és una part del problema, però encalçar els propietaris d’una caseta per llogar-la dos mesos sense permís no crec que ens solucioni gaire cosa.

 

Cap a la pau absoluta

Si una persona no existís, no passaria res. Ho notarien a ca seva, segurament alguns del seu poble, i tal vegada al seu país o potser fins i tot al món sencer si hagués estat prou rellevant en algun àmbit com l’economia, la política o la cultura. Però, en essència, per a l’espècie humana no canviaria res. Som milions i milions de persones a la Terra i no modificaria el rumb col·lectiu de l’espècie. 

I si la humanitat sencera no existís, tampoc no tindria gaire importància. De fet, seria una benedicció per al planeta: es lliuraria d’un virus que destrueix ecosistemes, extingeix espècies, esgota recursos i provoca un canvi climàtic accelerat.

I si la Terra mateixa no existís? Tampoc no passaria res. No és més que un petit punt en la perifèria d’una galàxia com tantes altres. L’univers seguiria igual. Hi ha bilions de galàxies, cadascuna amb milions d’estrelles i planetes.

I si l’univers deixés d’existir? Tampoc no passaria res. El no-res no pateix, no recorda, no desitja. És la tranquil·litat absoluta. Allò que va sorgir un dia, per pura casualitat, d’un gran pet, no té importància, ni objectiu, ni significat. Si no hi hagués res, simplement no passaria res.

I potser aquí hi ha l’essència de moltes religions i espiritualismes: aspirar a dissoldre’s en aquest no-res, en un estat sense dolor ni desig, en un oceà de pau. El nirvana.

I potser aquest és l’objectiu dels dirigents mundials que mos han duit on som ara mateix. Tal vegada cerquen amb una darrera guerra mundial la pau absoluta.

El motor econòmic?

El turisme bat rècords a moltes destinacions, amb xifres històriques d’arribades i d’ocupació hotelera, i d’altres modalitats més o manco legals -aquí, en aquesta illeta ara tan de moda entre famosos de tota casta, ho sabem molt bé-. Però aquest creixement no sempre se tradueix en benestar per als residents. Al contrari: molts illencs veuen com l’augment de la demanda turística encareix el cost de la vida i agreuja la manca d’habitatge.

La conversió, legal o no, de cases i pisos en allotjaments turístics i la nova construcció limitada a residències de luxe retalla l’oferta per al lloguer de tot l’any i dispara els preus, fent que famílies locals hagin de marxar o destinar una part creixent dels seus ingressos a l’habitatge. 

Paral·lelament, els sous del sector solen ser baixos i precaris, cosa que genera una paradoxa: l’economia en general sembla prosperar, però la població autòctona cada vegada té més dificultats per viure amb dignitat.

El resultat és una fractura social evident: el rècord en turistes i ocupació hotelera no equival a un rècord en riquesa per als residents. Se xerra de «riquesa compartida» i de «motor econòmic», però el que realment comparteixen els veïns -a part de gentada, calor, pocs aparcaments i moscards- són factures cada vegada més altes i la impossibilitat de viure al seu propi barri.

«Aquí tots vivim del turisme», diuen els que en saben. Sí, un monocultiu que a la majoria cada dia mos fa més pobres... fins i tot quan se baten rècords de visitants. 

Tants articles als mitjans, tants fòrums, tants 'experts' en el tema que venen a dir-nos com hem de fer les coses, i així i tot... pot ser que hi hagi colque cosa que falli?

 

Elogi del xafarderum

Aquí, com per tot, sempre hi ha hagut qui se mor per saber què fa el veí, si na Maria ha tornat amb en Joan, si en Pere ja no té feina o si la filla d’en Biel s’ha fet un tatuatge nou. Alguns ho menyspreuen o ho veuen com una pèrdua de temps. 

Però anam a veure. Per què ha de ser més admirable saber quin motor du una moto japonesa o quants caixers senyor hi ha hagut que saber si la botiguera del cap de cantó ha deixat el marit? Per què una dada tècnica, històrica, futbolística o rockera val més que una humana? Hi ha coses que simplement mos agraden, mos fan sentir part del món. I el xafarderum és un lligam amb allò que mos envolta, una manera de viure intensament la realitat.

No és enveja ni mala llet (o no sempre), sinó una curiositat natural. El cap, la ment, s’omple del que tenim a mà, d’allò que mos agrada o mos fa servei. De fet, mirar què fan els altres és, també, una forma d’entendre’ns a noltros mateixos. 

A no ser que siguis un místic dels que practiquen la meditació i cerquen tenir el cap buit per arribar a la felicitat, la majoria de mortals omplim el nostre temps i el nostre cap amb petites històries que mos fan sentir més connectats amb el món que mos envolta. I aquest món no consisteix només en dades científiques, tecnològiques o sobre grans esdeveniments: també està format de vides, d’emocions i de relacions humanes. 

Perquè al cap i a la fi, xafardejar és estimar el nostre entorn. És no viure d’esquena als altres. És, fins i tot, una forma domèstica i senzilla -i molt nostra- de fer sociologia.

La mare del jutge

Ja sabem —i és de sentit comú— que no totes les persones pendents de judici poden romandre a la presó. El principi de presumpció d’innocència i el respecte als drets fonamentals ho exigeixen. Però també és evident que no totes les situacions són iguals. No és el mateix algú enxampat amb una bossa de marihuana, o que ha robat quatre coses en un supermercat, o estafat uns doblers, que una persona que ha conduït sota els efectes de les drogues i ha deixat una filleta en estat greu a la UCI de Son Espases. Tampoc és comparable amb qui ha participat en una baralla amb ganivets, posant en perill la integritat física d’altres persones.

Costa molt d’entendre que aquestes persones —que representen, presumptament, un perill real i immediat per a la seguretat d’altres— puguin caminar pel carrer amb tota llibertat, amb el risc evident de reincidir. En casos així, com a mínim, s’hauria d’aplicar un arrest domiciliari estricte o una mesura de presó preventiva per protegir la societat i evitar que es repeteixin fets greus.

Dos casos recents apareguts en mitjans de la nostra terra ho il·lustren clarament:

«Libertad provisional para el conductor que huyó tras atropellar a una niña en Cala en Bosc» (i que, a més, va donar positiu en drogues).

«Libertad provisional al acusado de apuñalamiento en Es Mercadal».

Ens demanam com és possible que en aquestes circumstàncies les mesures cautelars siguin tan febles. Quina l’ha de fer colcú perquè l’enviïn a presó preventiva i no l’amollin als cinc minuts de sortir del jutjat? Hauria de matar la mare del jutge? I encara així, sincerament, no sabem què decidirien.

No creis que les lleis, o almanco la seva aplicació, s’haurien de revisar? O interpretar-les d’una manera més coherent amb la realitat i el seny? Perquè casos com aquests no només generen una alarma social comprensible, sinó també una profunda (encara més) desconfiança en la justícia que, com a societat, no ens mereixem ni hauríem d’acceptar resignadament. Potser els que decideixen aquestes coses necessiten menys anys a la facultat de Dret i més sentit comú.