Xerrar i més xerrar de la DANA

No penses dedicar ni un segon més que aquests d’ara a comentar res de la DANA que ha sofert el País Valencià. 

Hi ha hagut una gota freda, pluges torrencials, inundacions, morts, desapareguts i molts danys materials. Te sap molt de greu. És una desgràcia que esgarrifa. Admires els voluntaris i les aportacions en doblers i productes. Tu mateix has fet una mínima contribució.

S’haurà de mirar si hi ha hagut responsabilitats polítiques i de diferents administracions i, sobretot, fer tot el possible per a la recuperació de la normalitat i procurar que no torni a passar res semblant enlloc. I punt.

A partir d’aquí, tot el que es digui ara sobra. L’oportunisme dels polítics per atacar-se mútuament, de les empreses i associacions per promocionar-se, d’articulistes desproveïts d’inventiva (com tu?) per omplir columnes a diaris, i de cunyats per donar les seves solucions miraculoses i tardanes que, ves per on, ningú no havia reparat. Sentir rallar contínuament a tothom dels danys de la DANA, les seves conseqüències i causes, fa oi i te causa indignació.

Ara és moment d’ajudar, si es vol o es pot, o almanco de callar i no molestar. Ja hi haurà temps per a la xerrameca, els remucs i les propostes a misses dites, tan típic en aquesta terra d’especialistes en tot i capdavanters en res. 

Hi ha gent per a tot

Hi ha qui surt en un vehicle a una via principal al seu ritme, perquè sí, tranquil·lament, i qui té preferència ha de frenar. I hi ha qui s’atura quan toca i espera.

Hi ha qui aparca al primer lloc que troba, on no es pot, fent nosa. I hi ha qui roda per carrers i places fins a un lloc permès, i passa deu minuts caminant a ca seva.

Hi ha qui posa l’intermitent i després frena i gira. Hi ha qui gira i després posa l’intermitent. Hi ha qui gira i punt.

Hi ha motos que t’avancen per la dreta, altres que te passen a 180 per hora amb línia contínua i a un revolt. I n'hi ha d'altres que respecten les normes.

Hi ha bicicletes -els patinets donarien per un parell d’articles...- que van per on els correspon. Hi ha bicicletes a tota velocitat pel carril bici que quasi s’emporten els caminants i altres que van a pas de tortuga pel mig de carrers o, pitjor, carreteres.

Per què? No ho saps. També hi ha vianants que et saluden en passar pel costat encara que no t’hagin vist mai. I coneguts amb els que et creues cada dia que giren la cara i no fan ni un mínim gest de cortesia.

I aquestes diferències per què, pel caràcter, per la forma de ser de l’individu? Per l’educació rebuda, per l’exemple vist a casa? Per l’hàbitat on s’ha desenvolupat l’espècimen? Pel PH del medi on ha crescut?

Però allò que més t’intriga és com és que hi ha qui quan li duen un bocata a un bar, l’obre, observa el seu interior i investiga tots els seus components. Després procedeix a mossegar-lo delicadament. I hi ha qui, quan arriba el panet, l’arreplega i li fot queixalada sense passar cap pena. 

Hi ha gent per a tot.

 

Fatxa! Roig separatista!

Un pot ser de dretes i no ser fatxa, o ser d’esquerres i també espanyolista, per exemple. Hi ha feixistes independentistes. I hi ha anticonstitucionalistes que en canviar la conjuntura s’han fet defensors a mort de la Constitució. Un comunista difícilment pot ser nacionalista, però de vegades sí, i les dretes i esquerres -en principi opcions de models econòmics i socials- agafen altres significats, i si no penses com ell ets un fatxa o si no estàs d’acord ets un roig separatista, comunista que es menja els fillets. 

La gent de dretes és majoritàriament demòcrata, i n’hi ha d’esquerres que desitgen una dictadura… del proletariat o de qui sigui. I al contrari, també. Es poden defensar col·lectius discriminats i alhora una economia liberal. Es pot voler un Estat amb fort control per fomentar la igualtat i estar a la vegada en contra de la immigració.

Les ideologies polítiques en moltes ocasions es mesclen i evolucionen segons els contextos històrics, socials i culturals. Les dretes i les esquerres són grans categories que engloben múltiples corrents. L’espanyolisme i l’independentisme sorgeixen de debats territorials i de sobirania, però també tenen arrels ideològiques i es poden trobar tant a la dreta com a l’esquerra.

Les visions són diverses i complexes, i per açò les aliances i les lluites conflueixen moltes vegades en eixos ideològics aparentment contradictoris.

Però si haguéssim de tenir tot açò en compte, de què xerraríem al bar o a cal barber?

 

Paraules d’amor

La majoria de cançons en tota la història s’han dedicat a l’amor. I una part important a un amor perdut o no correspost, o al seu revers, el desamor, la traïció, la tristor en acabar la relació; o, en menor quantitat, a la felicitat d’un moment dolç d’un idil·li. 

Normalment només sabem la versió de qui interpreta la cançó, que explica com de malament està perquè s’estima algú que no el correspon, o perquè ha perdut la persona que ho va ser tot. Poques vegades es pregunta per què no va funcionar o per què la persona estimada no li fa cas. 

És per dir-li «has provat d’expressar quelcom intel·ligent i interessant, a part de les xorrades cursis i dramàtiques que cantes? Has provat de canviar, d’entendre l’altre? Vas fer tot el que vas poder? Explica’ns per què trobes que t’ha deixat. Ho vàreu xerrar, vau consultar un terapeuta de parelles? Tal vegada éreu un o els dos tòxics, o incompatibles, potser esteu millor separats que junts»…

La literatura és una cosa i la vida real, una altra. Les cançons duen una forta càrrega sentimental per captar l’atenció, exageren i menteixen; si cantes que sou una parella feliç des de fa quaranta anys, no interessarà a ningú.

Però només és art, ficció, i no es pot prendre com a model de la realitat. Hi ha qui va per la vida pensant que les relacions sentimentals són com les conten a les cançons, o a les pel·lícules… I després topen amb la veritat i les coses no els solen sortir gaire bé.

En fi, que diuen que un dels símptomes que confirmen que estàs enamorat és que entens les cançons que parlen d’amor. No sé si és gaire bon senyal...

 

Autoajuda’t; si vols, pots

Veus xerxes socials plenes de frases emmarcades, amb imatges de postes de sol i música new age. «Tot passa per una raó», «si vols, pots», «pensa en positiu i tot millorarà», «el teu èxit només depèn de tu», «sigues la millor versió de tu mateix»… Escoltes comentaris, «quina raó que tenen!», «quines veritats més grans!». Bé, penses, clar que és veritat el que prediquen i tenen tota la raó, si només diuen obvietats, reflexions i conclusions a les que qualsevol pot arribar amb una mica de sentit comú, però molt superficials… Són una visió simple de la realitat, que no té en compte les circumstàncies personals que condicionen cadascú. 

L’optimisme és important però no cura ni soluciona problemes complexos amb molts factors i causes. Com diu la mateixa paraula autoajuda, creu-t’ho i troba com resoldre la teva situació, i si no tens èxit, és que no has fet prou (com si fos fàcil sense l’ajut d’un professional que conegui totes les teves peculiaritats i que et proposi una gestió personalitzada per arribar a aconseguir-ho).

I cada dia en trobes més, de sentències de «superació personal», i cada vegada en veus més, de gent, que les llegeix, comparteix i creu que basten per anar a millor.

Jo ho saps, idò, si tens problemes, autoajuda’t, «tu tens el poder de canviar la teva vida», i si no ho arranges, serà culpa teva, perquè «si vols, pots»... o no és tan senzill? 

 

Maig, juny, setembre...

Gener, febrer, març, abril, maig, juny, setembre, octubre, novembre, desembre... Així seria la successió dels mesos de l’any perfecta per a alguns, entre ells tu mateix. Sense aquests dos mesos en honor a emperadors romans -juliol i agost-, que són incòmodes per a republicans, antiimperialistes, defensors de les minories..., però sobretot per als al·lèrgics a la calor, a les multituds i a l’alteració durant massa setmanes dels d’ordres establerts en aquesta tranquil·la terra nostra des de sempre, o almanco des d’emprimer.

Llegies fa temps que abans el calendari anual tenia deu mesos, que també tenien altra quantitat de dies per mes i que juliol i agost van ser introduïts més endavant -primer amb altres noms i canviats llavors per homenatjar Juli Cèsar i Octavi August, líders romans-, i pensaves per què punyetes sel’s va ocórrer fer-ho, posar aquests dos mesos més calorosos i agobiants enmig de l’any per fer la guitza als que volen fresqueta i tranquil·litat. Devia ser cosa dels hotelers o els turoperadors d’aquells temps… 

 

Ja saps que res no canvia per posar diferents noms o maneres de mesurar i etiquetar els períodes de l’any, però així i tot somies de vegades que el Govern -tan preocupat com sembla ara pel problema de la massificació turística- es treu de la màniga un decret llei d’aquest que fan en un tres i no res quan els convé, i eliminen els mesos de juliol i agost del calendari, hala, i cap al BOIB… i tu ets per un moment un poc més feliç.

La dificultat de ser objectiu

Els éssers humans som, per naturalesa, subjectius. Les nostres percepcions i judicis estan influenciats per una sèrie de factors personals, com les experiències prèvies, les emocions, els valors i les creences.

Aquestes influències inconscients poden afectar la nostra capacitat per ser objectius, fins i tot quan tenim la determinació de ser-ho.

Aquesta subjectivitat és comprensible i fins i tot graciosa quan es tracta de fanatisme esportiu inofensiu, per un club i uns colors, que fan que el teu equip sempre ho faci bé, mai cap error sigui fall seu, i sempre perdi per culpa de l’àrbitre o conxorxes vàries. O dins la política, quan el joc democràtic està acceptat, i el teu partit és el de les més bones idees, intencions, accions i resultats, per molt que la meitat dels seus membres siguin a la presó per corrupció, prevaricació, o coses encara pitjors.

Ja no és tan divertit si el fanatisme té conseqüències més greus i perilloses, com passa de vegades quan s’arriba a extremismes, dins de la política o la religió, entre d’altres temes, que provoquen la manca de llibertats i drets, les dictadures de tot signe, la violència, el terrorisme, guerres i morts.

Tu prova de ser objectiu, és primordial perquè es manifestin dos elements tan bàsics per a l’harmonia a la comunitat com són la justícia i la veritat. Tracta de ser equidistant, empàtic, veure les coses des de fora, posar-te en el lloc de l’altre. No ho aconseguiràs, però per provar-ho que no quedi.