Les claus de l'èxit

Per triomfar a la vida, oblida’t de mostrar-te com ets, autèntic, honest i conseqüent. Oblida prejudicis i remordiments i llança’t sense complexos al món de la farsa, l’aparença i la hipocresia.

Per trobar feina, aconseguir parella, prosperar en política, guarda la canya d’un sol ham i agafa els palangres, deixa la fluixa i empra un bou.

Si vols arribar a ser qualcú, aparca l’orgull i el sentit del ridícul, no et mostris vulnerable, supera l’empatia i oblida els fracassos. No admetis ni una errada, no et disculpis. Demà torna a començar com el primer dia.

I si queden pel camí víctimes del teu èxit, amics decebuts, col·legues dolguts... és el seu problema; estaven destinats a ser uns perdedors. No reculis mai, ni per agafar arrencada. Empentes, colzades, travetes, mentides i traïcions: tot val. La vida no és potser una competició? Idò...

No tenguis ètica ni moral. Que mai no puguin dir allò de «era una persona de profundes conviccions». Quina vergonya! Aquests no faran mai res. 

No tenguis massa estimació per ningú, no et deixarà prosperar. Tu ets l’únic important i la resta, instruments que has de manejar per al teu profit.

I si et recriminen per la teva manera de ser, pensa que només és enveja.

Ja sé que no és bo de fer aplicar aquestes mesures, sobretot si ets de natural bona persona, però estic segur que amb treball, perseverància i disciplina ho aconseguiràs. 

Mutatis mutandis

Canvies si el cos t'ho demana, quan trobes que ho has de fer i que l'energia invertida compensa les variacions. Canvies i et transformes, et sents incòmode, aliè al teu món, però a la llarga et trobes millor.

De fet, encara que creguis que et mantens igual, subtilment et transformes, i si no ho fessis, t'exposaries a múltiples problemes d'adaptació en un món que es transmuta constantment. Qui no coneix qualcú que fa el major dels ridículs allà on va creient que és autèntic mantenint-se igual que fa trenta anys?

Tothom canvia durant la seva vida més d'un cop de feina, de ciutat, de casa, de parella. De pentinat, de companyia telefònica, de partit polític, munta congressos extraordinaris, dimiteix, no es presenta a pròximes primàries, abdica. Canvia d'advocat, de tendències culturals, d'hàbits gastronòmics o sexuals...

Així com és important mantenir una certa estabilitat, també és necessari variar.

Encara que traumàtics, els canvis són higiènics i suposen neteja de velles tradicions enquistades, rutines automatitzades i l'oportunitat de desfer-se'n de tot el que acumulam i no ens satisfà.

Ens adaptam a la rutina d'una manera excepcional, la necessitam i mos ajuda a l'equilibri mental.

Però una alteració de tant en tant ens estimula i ens fa sentir vius...  Canviant, com diu el clàssic, allò que s'ha de canviar.

Prova de baratar de tant en tant de feina, de ciutat, de casa, d'aspecte, de parella, de sexe...

Sapiens sapiens

Llegeixes filosofia, beus, xerres de ciència, fas acudits racistes, te’n penedeixes. Escoltes música i porqueria, t’enamores, t’intoxiques, fas acudits masclistes, te’n penedeixes.

Ho absorbeixes tot com una esponja, vomites el que no pots assimilar.

Estimes, plores, odies, rius. Ho vols tot i no et satisfà res. Perds allò que tenies i llavors és quan més ho valores.

Treballes sense ganes i gaudeixes amb minúcies. Et baralles per trivialitats i adores coses absurdes.

Proves coses noves i guardes vicis vells. Et creus un déu i plores com un infant. Dius coses que no creus i després et desdius. Ofens la bona gent. Voldries canviar fragments del teu passat. Saps que no pots i vius amb aquest delit.

I de vegades voles per damunt de les teves possibilitats i acabes per terra amb el nas romput i l’estimació destrossada.

Ets humà. Un animal amb aires de grandesa. Un cervell desproporcionat encaixat dins d’un cos amb les seves limitacions. Una ment capaç d’imaginar més enllà del possible. Una fàbrica d’il·lusions per consolar les tragèdies quotidianes i els drames universals.

Sublimes i duus a una categoria superior els instints més bàsics, els adornes i disfresses de sofisticació.

Podries ser d’una altra manera? Ho podries suportar?

Ets humà, el rei de la creació. El món és un gran magatzem ple d’eines i materials al teu servei.

Això, si més no, és el que et van fer creure...

Son pare escopit

Ell va per la vida de suficient i sobrat, amb un excés de personalitat i satisfet de si mateix, sembla que es coneix, s’admira i està orgullós de ser com és, però és clavadet a son pare. 

Els mateixos ulls, la mateixa figura, gestos, expressions, manera de xerrar i la mateixa piga davall de l’orella esquerra.

Ella es creu única i original, amb idees pròpies i amb una manera de ser personal, però l’altre dia quan la vaig veure després de tant de temps em semblava estar davant sa mare fa trenta anys.

Les mateixes opinions, igual to de veu, pentinat, vestit i bellesa.

I segur que cada dia que passa s’assemblen més.

Milions d’anys d’evolució, arribar a la reproducció sexual, combinant adeenes, gens, culminar en l’espècie humana... per acabar sent un clon del seu ancestre.

Açò ja ho feien els éssers unicel·lulars -l’ameba, per exemple, un protozous sense sistema nerviós-, duplicar-se exactament iguals, i ho feien amb una facilitat i una alegria...

I ara continuar amb el mateix, quin malbaratament de temps i energia.

Néixer, créixer, reproduir un ésser idèntic a tu i morir... Açò quin sentit té? A on duu?

Si Darwin aixequés el cap...

Ai, però, si ell i ella es junten i es produeix la mutació i tu, el resultat, no t’assembles als pares, si agafes nous rumbs... Es preguntaran d’on has sortit, si deus ser del butanero, et miraran de reüll pensant que ets una vergonya per a la família, tan senzills i bona gent com són a ca teva...

Malament si ets semblant, malament si ets diferent. Per tant, per bé o per mal, siau qui sou, que diu el poeta.

(C) Manel Gómez Olives 2013

Gras, barbut i pobre

Probablement la felicitat sigui allò a què tothom aspira i que ningú no aconsegueix.

Una meta que persegueixes i que quan hi arribes no és el que et pensaves.

És un estat d’ànim, un sentiment, una sensació, falta d’irrigació sanguínia al cervell?

Un cap de fibló d’hormones endògenes? La consciència d’estabilitat i maduresa, d’ésser el que vols ser, d’haver assolit els reptes que et vas crear? Es pot ser feliç més d’una estona?

No em demaneu respostes...

Però quan veig algun individu amb una bona panxeta, barba d’unes setmanes, el cabell una mica deixat i aspecte de no disposar d’un excés de possibles, em sembla reconèixer en ell l’arquetip de la felicitat.

Una persona que ha abandonat l’obligació d’anar cada matí contra la naturalesa del seu cos a cops de raor, que s’ha rebel·lat contra la tirania de l’aparença i de comptar calories i s’estima més gaudir d’unes bones menges, que dedica la major part del seu temps a activitats més interessants i satisfactòries que fer o cercar la manera de fer doblers.

Qualcú així deu estar molt a prop del nirvana.

Tal vegada el seu aspecte no serà el més atractiu, les dones no se li tiraran al damunt i ningú no l’encalçarà perquè sigui la imatge d’una gran marca, però crec entreveure en el seu rostre un somriure beatífic, talment aquelles figures xineses d’un buda assegut plàcidament... amb una panxa espectacular.


Manel Gómez Olives 2013

Rara avis

Quan obres la finestra al matí i et rep un bon sol, un cel clar i una bafarada d’aire calent, sents una irrefrenable tendència a arriar la persiana i tornar al llit. 

Arriba l’estiu i a tothom li agafa l’excitació, amb el sol i la calor se’ls desperta una inexplicable hiperactivitat.

Des del més petit a la dona d’una edat, tots surten al carrer exhibint la carn blanca; es veu que ara toca posar-se morè.

Sembla que per força tothom ha d’anar a la platja i trescar pel camp en bicicleta.

Com si fos obligatori fer el Camí de Cavalls o la volta a l’Illa, anar en caiac o fer senderisme.

I tu, que a l’hivern no és que siguis precisament un prodigi d’activitat, ara, amb la calor i la humitat, és quan menys ganes tens de moure’t.

Et diuen que véns a nedar? I contentes no, que fa massa calor, i no ho entenen i se n’enriuen, però tu ho tens molt clar.

Només vols estar a l’ombra i a la fresca fent qualque xubec fins que amb el fosquet arribi un poc d’oratge.

En estat d’hibernació en ple estiu... Ets la vergonya de la raça menorquina, i et preguntes si seràs l’únic exemplar de la teva espècie o si en deu haver més.

Quan arriba la tardor i obres la finestra al matí i et rep un sol rònec, un cel gris plujós i un aire fresquet, vas reviscolant i et tornen les ganes de sortir al carrer i passejar i tastar el món. Sempre amb moderació, clar.

Mira que ets raret. Hauries d’haver nascut nord enllà... i potser no només pel clima.

Scientia potentia est

Sempre has cercat en la raó, la lògica i el mètode científic el sistema per analitzar i interpretar la realitat.

Confies en la ciència i estàs orgullós de fer-ho, perquè té la facultat de reconèixer els seus errors i d’autocorregir-se si troba una explicació més adequada. Cosa que no passa en altres formes d’interpretació basades en la intuïció, la fe o les revelacions...

Saps que les disciplines científiques empíriques arriben a coneixements vàlids a través de l’observació, formulació d’hipòtesis, experimentació, extracció de conclusions i elaboració d’una teoria.

Tot recolzat pels pilars de la reproductibilitat i la falsabilitat.

Així de complex i així de senzill.

Aprens d’Einstein, Newton, Galileu, Hawking, Darwin, Curie, Pasteur, Arquimedes, Copèrnic, Mendel, Kepler, Fleming...

Recorres a la ciència quan t’envaeix un dubte, perquè et sembla que és allò que més respostes dóna a les preguntes, inquietuds i paradoxes que sempre t’han desassossegat.

Tot sembla encaixar, és meravellós: fórmules elegants que expliquen l’univers, el tot...

I per això et sorprèn que, entre observacions, hipòtesis, teories, principis, lleis, sistemes i conclusions, et sentis tantes vegades buit, perdut, tot sol, estrany i sense entendre res.


(c) Manel Gómez Olives 2013