Massa crítica

Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos distingeix en positiu, no volem renunciar a cap avantatge de viure a un paratge tan privilegiat, però també volem tot el dels altres. Ho volem tot… tal vegada feim poca feina i massa crítica.

Per cert, massa crítica és allò que mos falta i que causa la majoria de les mancances. En sociologia, és ‘una quantitat mínima de persones necessàries perquè un fenomen concret tingui lloc’. O també ‘el nombre crític de personal necessari per afectar la política i fer un canvi com un cos influent’.

És el mínim perquè una manifestació sigui notícia, per tenir prou serveis, bons i barats, oferta cultural, equips esportius a categories superiors, instal·lacions, prou hospitals i professionals sanitaris, policies i bombers... per tenir prou representants polítics perquè se mos tengui en compte, perquè se mantenguin negocis tot l’any, per ser competitius i perquè puguem gaudir d’ofertes a preus ajustats, transports públics nombrosos i barats...

I si fóssim molts més? Ja estaria aclarit? Aquest estiu ha crescut un poquet la població flotant (res comparat amb altres zones de la mateixa superfície) i ja hem sentit xerrar d’aglomeració, massificació, sobreocupació, col·lapse, invasió... Per tenir tot allò que veim a altres llocs, envejam i exigim -de vegades amb poca reflexió prèvia i arguments puerils (jo també, jo també en vull)-, fa falta arribar a la massa crítica.

I ara, ja podeu criticar, ja...

 

Ho saps o ho creus?

Ja de ben petit t’arriben informacions de totes bandes, per exemple t’aconsellen no atracar-te al foc, perquè crema i te faràs mal. Tu tal vegada t’ho creus i ho respectes, però és boni segur que un dia poses un dit damunt una flama i sents que, efectivament, crema i fa mal. A partir de llavors, ho saps. 

Però com en aquest món no ho pots experimentar tot personalment, has de delegar, i per açò la majoria de coses que coneixes no les vius en primera persona, sinó que t’arriben d’altres, oralment, per escrit, a l’escola, a ca teva, al parc infantil, a ca s’àvia o per televisió. 

A partir d’aquí obtens informació, en un volum i a una velocitat espatarrant durant tota la vida, dades i interpretacions sobre el món a través, entre d’altres, de científics, psicòlegs, capellans, periodistes, advocats, coaches, polítics...

I de tot aquest caramull de coneixements, dades, conviccions, has de triar allò que te creus o no, allò que pots donar per cert i dir que ho saps, per molt que no ho hagis viscut, i diferenciar-ho d'allò que creus tu personalment, subjectivament, però que no has de tractar ni pots afirmar com una realitat absoluta. Cadascú té els seu criteri i passa pel seu sedàs les suposades veritats que li tracten de vendre abans d’acceptar-les.

Algunes decisions preses a partir del que admetis com a cert poden ser vitals per a la teva existència, altres no tindran conseqüències greus, però paga la pena, en aquesta època d'informació excessiva i descontrolada, vigilar i qüestionar-se totes les afirmacions que te vas trobant mentre vius, per molt que t’ho digui el cunyat que en sap de tot i molt.