Quan no hi havia presses ni cotxos ni estrès, l'existència transcorria a un altre ritme. Tot era més senzill. Sense els telèfons que interrompen converses i pensaments... Sense la televisió que ens roba el temps i les idees.
Hi havia temps per conversar, la gent sortia afora i s'asseia a la vorera i contemplava, xerrava, mirava els altres. Compartien tertúlies i sopars.
Quan no existien menjats preparats, congeladors ni forns microones, cuinar era un art, un procés que duia un esforç i que era valorat.
El correu tardava dies o setmanes, però rebre una carta era un fet que s'esperava amb il·lusió, i escriure-la suposava una responsabilitat.
Quan no existia internet per obtenir una informació havies d'anar a la biblioteca i consultar llibres durant dies, però trobar el que cercaves era prou recompensa.
No hi havia semàfors ni rotondes, ordinadors, whatsapps, google o wikipedia...
No existien rentaplats, aigua corrent, dutxes, jacuzzis, cuines de butà o elèctriques.
No hi havia aire condicionat ni spotify, la gent cantava cançons populars amb tan sols una guiterra.
Quan no hi havia res d'açò potser la gent era més feliç...
Però és que quan no existia res d'açò, tu tampoc no existies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada