Vida útil

La vida útil d'un objecte és la duració estimada durant la qual pot complir correctament la funció per la qual va ser creat.

Però la vida útil d'una persona com tu és més complicada de valorar, és difícil mesurar la teva utilitat si no saps per a què vas ser creat, quina és la teva funció i si l'has complerta correctament.

Quan s'arriba a una edat en què tens més passat que futur, és inevitable en una societat tan materialista com la que t'envolta, una reflexió sobre la utilitat de la teva existència.

Hauràs estat útil si has complert a la vida laboral segons esperaven, si has estat una peça perfecta a l'engranatge de la productivitat...

O l'important és si has assolit els objectius que són els tradicionals en la teva societat, casar-te, tenir fills, ser un bon pare o mare i un ciutadà model...

S'acaba la teva vida útil quan et jubilen de la feina, si deixes de ser fèrtil, quan no se't pot treure cap benefici mesurable?

O tot això no té res a veure i la teva vida continuarà sent útil mentre serveixis als altres, tinguis qui estimar i qui t'estimi, i encara et quedi il·lusió.

A diferència dels articles de consum, obres d'enginyeria, aparells... és mal de fer saber quina és la durada de la teva vida útil i si ja estàs amortitzat.

Però no passis gaire pena per aquesta qüestió, el món està ple d'inútils feliços.

 

N'hi ha que estan pitjor

No hi ha res que et faci més ràbia que trobar-te als mitjans de comunicació persones que diuen que són felices amb la seva vida laboral. Sol tractar-se normalment d'artistes o de gent amb feines creatives i lliberals.

"Faig el que més m'agrada, i a més a més em paguen", declaren amb un somriure de satisfacció.

Els observes amb una enveja gens sana i penses que són pocs els privilegiats que per sort o mèrits propis gaudeixen d'aquesta situació.

La majoria dels mortals, des de sempre, i sobretot en aquests temps miserables en tants sentits, s'han hagut de conformar amb una feina no excessivament desagradable i un sou mínim que els arribi a fi de mes.

És cert que hi ha ocupacions que et sembla que faries quasi de franc, dedicacions que compensarien una situació econòmica catastròfica, i remuneracions que trobes que et farien oblidar que la teva feina és un fàstic, però no creus que cap d'aquests sigui el teu cas, ni ara ni en el futur.

Així que, mentre no puguis dir "em paguen per fer el que més m'agrada" o "m'ho paguen tan bé que m'agrada el que faig", no et queda més remei que tractar de buscar l'equilibri entre una activitat que almanco no t'amargui la vida i un sou que et permeti subsistir dignament.

"Ni m'agrada tant, ni me paguen prou... però encara n'hi ha que estan pitjor", et dius, no del tot convençut, i et demanes quants en deu haver feliços que tu i tants altres penseu així. 

Viure emprenyat

Et lleves del llit i flastomes perquè encara tens son. Tropisses amb l'estora i t'indignes. Veus núvols grisos per la finestra i t'emprenyes com una mona. I a més a més, s'ha acabat el cafè normal i l'hauràs de prendre descafeïnat.

El teu nivell de cabreig ja està arribant a cotes insuportables i encara no són les nou del matí.

I així passes els dies, empipat per qüestions de feina, enfurismat per raons familiars, fastiguejat per problemes mecànics, ofès per relacions socials, irritat per motius econòmics, barallat amb el món...

A l'edat que tens ja hauries de saber que indignar-te quasi mai no duu aumont.

Emprenyar-te per assumptes que no pots controlar és inútil, no està al teu abast la solució.

Estar molest per coses que tenen remei tampoc no és la manera d'aclarir-ho, posa't d'una vegada a resoldre-les.

Només t'hauries d'indignar per les qüestions que de veritat paguin la pena, i si et cabreges, actua convençut i amb totes les conseqüències, resol el problema d'una vegada, que no torni tot després a ser igual.

Si no, serà l'energia més desaprofitada de la teva vida.

Com un mico boig

Al bosc hi ha un mico a dalt d'un arbre. Al poc temps salta a una altra branca.

Sembla que està satisfet i allà es queda. Però poc després troba que li falta alguna cosa i prova a l'arbre del costat.

Durant un moment reposa tranquil fins que deixa d'agradar-li. I es llança a una altra branca. Buscant el lloc perfecte, sense trobar-lo.

La ment del mico boig et porta a una recerca constant i eterna de situacions ideals on trobar el benestar, com si tenir una nova parella, trobar una nova feina o canviar de ciutat pogués ser la solució a la teva insatisfacció.

Però, clar, enlloc no trobes el que busques perquè la felicitat depèn de la teva manera de pensar, de com interpretes cada situació per la que passes.

Vagis on vagis, en veure que allà no obtens el benestar que cerques, tries una nova ubicació, però sempre busques en el lloc equivocat.

Si oblides que la felicitat resideix en el teu interior cercaràs compulsivament gratificacions externes.

Entrar en aquest joc no t'ajudarà perquè, llavors, segur que et dominarà la ment del mico boig. Aquell primat que es mou frenètic pels arbres, cercant la branca on estar absolutament còmode. I que no la troba mai.

 

Horror vacui

Sembla ser que hauries de fer net. Fer un repàs de tot allò que tens per ca teva i decidir què et quedes i què llences.

Però se't fa tan difícil. Mires al teu voltant i totes aquelles coses que la gent creu que són trastos per a tu són quasibé éssers vius.

Què és útil i què no, com ho pots saber? Qui t'assegura que no ho necessitaràs qualque dia?

Com et pots desprendre d'allò que per als altres són fems i per a tu petits tresors? Com és que no ho entenen?

Els objectes que guardes des de fa tant de temps són una extensió de tu i molts van pertànyer a persones estimades que ja no hi són. Com els podries regalar o tirar sense que fos una falta de respecte cap a elles?

Ja saps que no pots convidar ningú a la teva casa de tan atapeïda com està. Costa travessar el passadís sense tropissar amb alguna caixa, és complicat trobar res a prestatges o calaixos perquè vessen plens de tot.

Recordes el que passava quan encara venien amics, es trobaven incòmodes, et miraven alarmats i els senties comentar fluixet no sé què de síndrome, de transtorn...

I per açò vius tot sol i no et visita mai ningú, t'és igual si sempre ha de ser així i no t'importa gens si pensen que estàs malalt, amb aquesta casa tan plena i caòtica... El que faci falta per tal de no haver-te d'enfrontar al buit que t'horroritza.

I si t'ho paguen?

Hi ha tasques que et semblen fastigoses, comeses que penses que no faries mai, que et superen, que t’estimaries més morir que fer-les.

Potser sí, però hi ha un espai intermig de feines que d’entrada no creus que fossis capaç de realitzar però que molta gent fa sense pensar-s’ho gaire. Esporàdicament o com a professió...

Què canvia? Que són activitats pagades. Quan cobres per fer-ho ja no és el mateix...

Accions que no faries per raons ètiques, morals, per fàstic, per higiene o per vessa, per massa esforç físic, per excessiva dedicació mental... i si t'ho paguen?

Netejar vàters, tenir cura de malalts, enganar la bona gent, torturar ancians, matar nens...
  
Tot barata si cobres una bona quantitat per fer-ho. Les coses es veuen d’un altre color. Allò tan horrible ja no ho és tant i la línia que separa el bé del mal es torna relativa.

És cert que tothom té el seu preu? T’has plantejat quin seria el teu límit?

Què estaries disposat a fer tu per doblers?

I per moooolts de doblers?

 

La vida dels altres

Et conten que a aquella persona li ha passat tal cosa, que una parella ha trencat, que en Pepet ha fet no sé què... i tu comences a badallar i la ment se te'n va per universos paral·lels i no t'assabentes de res del que et diuen.

I és que mai no t'han interessat gaire els assumptes de la gent. Trobes que ja en tens prou amb la teva vida com per anar ficant el nas en la dels altres.

No ets gens xafarder, curiós sí, però no tafaner. Potser fins i tot ho ets massa poc.

Perquè quan et saluden pel carrer mai no saps qui són. "Sí, l'al·lota que vam veure l'altre dia, la que fa feina a la botiga d'aquí devora. Aquella que havia estat tants anys amb en Xec i que el va deixar fa poc per en Bep. T'ho vaig explicar!", remuga qui t'acompanya.

I tu no recordes res, es veu que no t'interessa gens el que faci la resta de la humanitat, llevat naturalment dels més propers.

Penses que tal vegada açò no és bo, a moltes professions és imprescindible un cert interès pel que succeeix al altres. Periodistes, historiadors, investigadors en general necessiten d'un esperit curiós i un poc xafarder.

Però per què tenen alguns aquesta obsessió malsana pel que fan i els passa als que els envolten, o, encara pitjor, a la gent famosa que ni tan sols han vist mai en persona? Fins al punt de parar més atenció als afers d'estranys que a la seva vida i circumstàncies?

És un misteri inabastable.