De vegades vas a un concert de rock i et porta a un món alternatiu, de rebel·lia, romàntic, antisistema, un món ideal imaginat sobretot per joves amb temps, llibertat i poca consciència del futur que els espera. Un món al qual tu ja fa anys que no hi pertanys.
També hi ha personatges admirables que continuen ja de grans amb aquest esperit adolescent, rockers senils amb un temperament jove, peter pans de seixanta i molts anys lluitant per la revolució…
I tu, ja adult d’edat i d’esperit, quan sents manifestacions d’aquest món inconformista i ingenu, t’agafa una nostàlgia que de vegades et remou les entranyes i t’incita a dur endavant allò que proposa. Retorna aquella espurna de quan tu eres jove i també tenies ideals.
Però dura poc, responsable com ets o t’han fet, només vius aquestes experiències com a públic, com a divertiment. Quan s’acaba l’actuació tornes a casa, la família, la feina, els deures domèstics i la rutina. De vegades, després de sentir algun tema de rock que sempre t’ha emocionat, un trosset de tu -controlat i ensinstrat, cap perill- et transmet una mínima i inofensiva picor a l’ànima (una espècie de minisíndrome d’abstinència que no havies sentit des de feia molts anys) que et fa pensar… i jo ho fes?, si fos capaç de fer-ho, després de tants anys de pensar-ho?
Bajanades. Demà matí, a la feina, després aclarir papers i passar pel banc, i dijous al notari. I a pensar en la familia, la hipoteca, l’existència perfecta dels adults madurs que ho tenen tot perfectament controlat i viuen com sempre s’ha fet, de tota la vida… Total, només és rock’n’roll…
dimecres, 12 de juny del 2019
dimecres, 15 de maig del 2019
Empastillats (química per a tot)
El caràcter, l’estat d’ànim i tarannà de cadascú és el que és, i podria semblar que no té remei, i que ens hem de conformar amb la nostra forma de ser, i també hem de suportar el pessimista, o el depressiu, o aquell que no calla per res, perquè, clar, “són així”.
Però resulta que avui en dia hi ha química per a tot, i a tal problema, tal solució.
Per exemple, tenim fórmules per al trastorn obsessiu compulsiu, per al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, per al trastorn explosiu intermitent (agressió, irritabilitat, autolesió), per als trastorns del son, per a l’ansietat, per a la depressió, per al trastorn bipolar...
Tenim estimulants, antipsicòtics, estabilitzadors de l’humor i antiespasmòdics, antihistamínics, antidepressius i agonistes de melatonina...
I podríem continuar una bona estona més.
Està clar que no sembla recomanable medicar-se sense control ni anar tot el dia empastillats, deu ser millor mantenir el caràcter i el temperament original, perquè tot té contraindicacions i efectes secundaris.
Però hi ha algunes persones tan desagradables, agressives, maleducades, individus barallats amb ells mateixos i amb el món, que resulten tan tòxics per als qui tenen al seu voltant, que és molt millor que no revelin la seva personalitat autèntica i que passin el dia medicats, per així estar ells tranquils i, sobretot, per a la salut de la resta dels mortals.
Però resulta que avui en dia hi ha química per a tot, i a tal problema, tal solució.
Per exemple, tenim fórmules per al trastorn obsessiu compulsiu, per al trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, per al trastorn explosiu intermitent (agressió, irritabilitat, autolesió), per als trastorns del son, per a l’ansietat, per a la depressió, per al trastorn bipolar...
Tenim estimulants, antipsicòtics, estabilitzadors de l’humor i antiespasmòdics, antihistamínics, antidepressius i agonistes de melatonina...
I podríem continuar una bona estona més.
Està clar que no sembla recomanable medicar-se sense control ni anar tot el dia empastillats, deu ser millor mantenir el caràcter i el temperament original, perquè tot té contraindicacions i efectes secundaris.
Però hi ha algunes persones tan desagradables, agressives, maleducades, individus barallats amb ells mateixos i amb el món, que resulten tan tòxics per als qui tenen al seu voltant, que és molt millor que no revelin la seva personalitat autèntica i que passin el dia medicats, per així estar ells tranquils i, sobretot, per a la salut de la resta dels mortals.
dimecres, 1 de maig del 2019
O bíceps o neurones
Sembla ser que fa molts molts anys, la nostra espècie -Sapiens sapiens- va aconseguir un enorme cervell a base d’experimentar una no menor atròfia dels seus músculs. Un cervell que pesa el 2-3 per cent del pes corporal total però que consumeix el 25 per cent de l’energia.
La pregunta seria: els que dediquen la majoria del temps i esforços a cultivar el seu cos, a activitats físiques i descuiden la part intel·lectual de la persona, ho fan a base de l’atròfia de les seves neurones? Es pot tenir cura de les dues coses a la vegada?
Segurament, pero solem tenir la imatge de l’esportista catxes, molt bo en el seu terreny però que per les seves declaracions i apariència sembla no tenir gaire formació -ni informació- sobre altres aspectes de la vida. I per altra banda trobam l’intel·lectiual arquetip -o gras o massa prim- que descuida la forma física del seu cos i la salut.
“Mens sana in corpore sano”, contestarien molts en relació a aquest tema (encara que la sentència original del poeta llatí Juvenal no tengui el mateix sentit), és a dir, que seria convenient un equilibri entre l’atenció al cos i a la ment.
Sembla que fa moltíssims d’anys l’home va experimentar un augment brutal del seu cervell, que va fer que siguem ara a dalt de la cadena alimentària i que dominem la resta de la natura.
Ho vam aconseguir a base d’inconvenients, com néixer subdesenvolupats i dedicar molt temps a arribar a ser un individu competent, o dificultats a l’hora del part.
Va pagar la pena tota aquesta traumàtica revolució? No se sap, to és relatiu…
Segons Yuval Noah Harari, historiador d’actualitat pels seus llibres de divulgació, com “Sapiens”, la rapidesa en arribar a ser l’espècie dominant (uns 100.000 anys) fa que siguem com a dictadors d’una república bananera, com a nou rics, i que moltes guerres o catàstrofes ecològiques siguin conseqüència d’aquest canvi massa ràpid.
Potser, al cap i a la fi, hauria estat més bo per al planeta haver-nos quedat per la selva africana anant d’arbre en arbre amb un cervellet esquifit i uns magnífics bíceps.
La pregunta seria: els que dediquen la majoria del temps i esforços a cultivar el seu cos, a activitats físiques i descuiden la part intel·lectual de la persona, ho fan a base de l’atròfia de les seves neurones? Es pot tenir cura de les dues coses a la vegada?
Segurament, pero solem tenir la imatge de l’esportista catxes, molt bo en el seu terreny però que per les seves declaracions i apariència sembla no tenir gaire formació -ni informació- sobre altres aspectes de la vida. I per altra banda trobam l’intel·lectiual arquetip -o gras o massa prim- que descuida la forma física del seu cos i la salut.
“Mens sana in corpore sano”, contestarien molts en relació a aquest tema (encara que la sentència original del poeta llatí Juvenal no tengui el mateix sentit), és a dir, que seria convenient un equilibri entre l’atenció al cos i a la ment.
Sembla que fa moltíssims d’anys l’home va experimentar un augment brutal del seu cervell, que va fer que siguem ara a dalt de la cadena alimentària i que dominem la resta de la natura.
Ho vam aconseguir a base d’inconvenients, com néixer subdesenvolupats i dedicar molt temps a arribar a ser un individu competent, o dificultats a l’hora del part.
Va pagar la pena tota aquesta traumàtica revolució? No se sap, to és relatiu…
Segons Yuval Noah Harari, historiador d’actualitat pels seus llibres de divulgació, com “Sapiens”, la rapidesa en arribar a ser l’espècie dominant (uns 100.000 anys) fa que siguem com a dictadors d’una república bananera, com a nou rics, i que moltes guerres o catàstrofes ecològiques siguin conseqüència d’aquest canvi massa ràpid.
Potser, al cap i a la fi, hauria estat més bo per al planeta haver-nos quedat per la selva africana anant d’arbre en arbre amb un cervellet esquifit i uns magnífics bíceps.
dimarts, 2 d’abril del 2019
IRPF, o pagues o cobres
Arriba el temps de presentar la declaració de la renda, i tothom vol un resultat negatiu al final d’aquell galimaties de fulls plens de dades, conceptes i caselles numerades.
I si no et convenç la resolució, escrutes tots els apartats fil per randa tractant de trobar on pots incloure alguna nova dada que et desgravi.
Però qui està eufòric perquè li ha sortit negativa, que pensi que és perquè havia donat de més. I qui renega amargat perquè ha de pagar, són doblers que ha gaudit un temps sense que fossin seus.
Està clar que hi gent que amaga ingressos, que introdueix falsetats… Com més tens, més fàcil és que te despistis i oblidis declarar alguns guanys. Però alerta si no pagues, que és bastant bo de fer que t’enxampin i cobris.
De tota manera, els impostos són necessaris per poder gaudir dels serveis que proporciona un estat, per poder disposar d’infraestructures bàsiques i combatre les injustícies socials, perquè siguem tots un poquet més iguals i tinguem les mateixes oportunitats.
Enhorabona si et surt negativa, mala sort si has de pagar… però en general només es tracta d’equilibrar entre el que has aportat i allò que devies.
No sé voltros, però a jo em fan més enveja que llàstima aquells que diuen que paguen una fortuna a Hisenda. Imagineu quina deu ser la seva base imposable...
I si no et convenç la resolució, escrutes tots els apartats fil per randa tractant de trobar on pots incloure alguna nova dada que et desgravi.
Però qui està eufòric perquè li ha sortit negativa, que pensi que és perquè havia donat de més. I qui renega amargat perquè ha de pagar, són doblers que ha gaudit un temps sense que fossin seus.
Està clar que hi gent que amaga ingressos, que introdueix falsetats… Com més tens, més fàcil és que te despistis i oblidis declarar alguns guanys. Però alerta si no pagues, que és bastant bo de fer que t’enxampin i cobris.
De tota manera, els impostos són necessaris per poder gaudir dels serveis que proporciona un estat, per poder disposar d’infraestructures bàsiques i combatre les injustícies socials, perquè siguem tots un poquet més iguals i tinguem les mateixes oportunitats.
Enhorabona si et surt negativa, mala sort si has de pagar… però en general només es tracta d’equilibrar entre el que has aportat i allò que devies.
No sé voltros, però a jo em fan més enveja que llàstima aquells que diuen que paguen una fortuna a Hisenda. Imagineu quina deu ser la seva base imposable...
dimecres, 20 de març del 2019
Aprendre i no aturar
Podria semblar que aprendre és una activitat que solem fer de petits i de joves, quan anam a l’escola i començam a descobrir l’entorn.
Neixem com un llibre en blanc i hem de mester un aprenentatge per entendre el món on ens movem i poder-nos desenvolupar en ell.
Feim uns estudis, aprenem i ja està, a passar la resta del temps dedicats a altres coses, treballar, la família, les diversions… Com si les matèries apreses els primers anys fossin prou bagatge per a la resta del nostro viatge vital.
Però no hauríem de deixar d’aprendre mai, és convenient i sobretot gratificant.
Quan viatjam, llegim, veim cinema, quan ens van succeint esdeveniments, bons i sobretot dramàtics, tot açò ens forma si posam prou atenció amb l’afany d’obtenir de tot experiència i nous coneixements.
Aprendre i no aturar-se d’aprendre mai, per tenir una millor existència.
Quan assimiles una nova cosa ja no ets el mateix d’abans, es modela la teva ment i la forma de veure la realitat, el passat, d’afrontar el futur.
Aprendre és bo, t’ajuda a trobar-te més bé, conèixer el món i a tu mateix, és un al·licient per seguir vivint.
Però tot açò té poc valor si no et fa millor persona, més generós i comprensiu, i si no et serveix per poder ajudar més els altres.
Neixem com un llibre en blanc i hem de mester un aprenentatge per entendre el món on ens movem i poder-nos desenvolupar en ell.
Feim uns estudis, aprenem i ja està, a passar la resta del temps dedicats a altres coses, treballar, la família, les diversions… Com si les matèries apreses els primers anys fossin prou bagatge per a la resta del nostro viatge vital.
Però no hauríem de deixar d’aprendre mai, és convenient i sobretot gratificant.
Quan viatjam, llegim, veim cinema, quan ens van succeint esdeveniments, bons i sobretot dramàtics, tot açò ens forma si posam prou atenció amb l’afany d’obtenir de tot experiència i nous coneixements.
Aprendre i no aturar-se d’aprendre mai, per tenir una millor existència.
Quan assimiles una nova cosa ja no ets el mateix d’abans, es modela la teva ment i la forma de veure la realitat, el passat, d’afrontar el futur.
Aprendre és bo, t’ajuda a trobar-te més bé, conèixer el món i a tu mateix, és un al·licient per seguir vivint.
Però tot açò té poc valor si no et fa millor persona, més generós i comprensiu, i si no et serveix per poder ajudar més els altres.
dimecres, 6 de març del 2019
Treballar cansa
Lavorare stanca, va escriure el poeta Cesare Pavese, i anys més tard va i es mata. Qui sap si va tenir res a veure el seu cansament.
Que treballar cansa és un fet, però no està ben vist. Anuncis de vitamines i suplements ens prometen mantenir-nos tot el dia en plena forma i vessant energia.
El pas del temps ens marca amb arrugues i la carn es torna flàccida… Però es veu que hi ha productes que en un no-res fan desaparèixer el rastre de l’edat dels nostres rostres. No sigui que una persona -posem per cas- de 70 anys aparenti tenir 70 anys, la qual cosa seria una vulgaritat i una ofensa al bon gust.
Rebaixar pes és mal de fer i necessita voluntat, menjar manco, moure’s més… Però sembla que el panxut ho és perquè vol, ja que existeixen un munt de fórmules i dietes que en quatre dies et lleven de damunt quantitat de quilos.
Treballar cansa i s’ha de descansar, no n’hi ha altra. No existeixen superherois sempre a tope ni fan cap falta. La vida passa i deixa marques en tot el que és viu, com és natural. I qui vulgui emmagrir no té altre remei que esforçar-se. Qui no pot o no vol, que es relaxi.
La nostra societat ens vol tots hiperactius, joves i prims, però el models que difon i els anuncis de falsos productes miracle l’únic que aconsegueixen és més frustració per qui té l’ocurrència d’emprar-los.
Siau qui sou, va dir un altre poeta, Miquel Costa i Llobera. Em sembla que no ho deia per res a veure amb aquest tema, però feu-li cas.
Que treballar cansa és un fet, però no està ben vist. Anuncis de vitamines i suplements ens prometen mantenir-nos tot el dia en plena forma i vessant energia.
El pas del temps ens marca amb arrugues i la carn es torna flàccida… Però es veu que hi ha productes que en un no-res fan desaparèixer el rastre de l’edat dels nostres rostres. No sigui que una persona -posem per cas- de 70 anys aparenti tenir 70 anys, la qual cosa seria una vulgaritat i una ofensa al bon gust.
Rebaixar pes és mal de fer i necessita voluntat, menjar manco, moure’s més… Però sembla que el panxut ho és perquè vol, ja que existeixen un munt de fórmules i dietes que en quatre dies et lleven de damunt quantitat de quilos.
Treballar cansa i s’ha de descansar, no n’hi ha altra. No existeixen superherois sempre a tope ni fan cap falta. La vida passa i deixa marques en tot el que és viu, com és natural. I qui vulgui emmagrir no té altre remei que esforçar-se. Qui no pot o no vol, que es relaxi.
La nostra societat ens vol tots hiperactius, joves i prims, però el models que difon i els anuncis de falsos productes miracle l’únic que aconsegueixen és més frustració per qui té l’ocurrència d’emprar-los.
Siau qui sou, va dir un altre poeta, Miquel Costa i Llobera. Em sembla que no ho deia per res a veure amb aquest tema, però feu-li cas.
dimecres, 6 de febrer del 2019
El preu de les coses (i II)
Si has optat, per naixença o tria personal, viure a un lloc com Menorca, amb tots els avantatges que té (perquè en deu tenir, no? supòs que per açò ets aquí), hauries d’estar disposat a assumir també els desavantatges: insularitat, transport poc i car, escassesa en certs productes i preus elevats en altres.
Qui decideix viure a un lloc allunyat i perdut, per gaudir de la tranquil·litat, no pretendrà que li facin una autopista per dur-lo a la ciutat més propera ni que li subvencionin un helicòpter. Sap que haurà que circular per un camí infernal i trigar temps en desplaçar-se. I que tot ho tindrà enfora.
Les coses tenen un preu, és normal tractar d’obtenir-ho tot el més barat possible, però ens hem anat acostumat tant a tenir-ho tot de franc, música, informació, pel·lícules, llibres... legalment o no, que ara ens fa ràbia pagar per les coses. Però no podem pretendre que ens ho regalin tot.
I el que no viatja gaire? L’interessa que s'emprin ingents quantitats de diners en ajuts en transport? No preferiria descomptes per al cinema, teatre, esports, el supermercat, o que li subvencionessin qualsevol de les seves aficions, o la reforma de ca seva? O la gasolina del seu vehicle?
Viatjar per necessitat és una cosa i fer-ho per plaer, una altra. Potser estaria bé discriminar cada cas.
Molta gent viu en precari aquí mateix, manquen inversions en serveis bàsics. És bastant vergonyós l'estat de l'illa en molts altres aspectes, Comencem pel més urgent i després ja es veurà la resta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)