Els Estats Units tenen molts estats. Quaranta-vuit junts al continent. Un a dalt a l’esquerra: Alaska. Un altre, a la punyeta del Pacífic: Hawaii. I un bastant més enfora, al llunyà est: Israel.
No forma part de la Unió, però es comporta en molts aspectes com si ho fos.
Els colons europeus van arribar a terres americanes habitades per nadius. S’hi van establir. Per les bones o per la força, van anar expandint-se i apropiant-se de territoris que abans eren dels indígenes.
Van tancar els indis en reserves. Quan va fer falta, van eliminar tribus senceres. Un procés molt semblant a un genocidi.
Per açò als Estats Units, aquesta manera d’actuar que caracteritza des de fa ja un temps Israel no els sorprèn. És la que han seguit ells des del primer dia que els colons van posar els peus al continent americà. No van ser els únics. Espanyols, portuguesos i altres europeus també ho van fer. Però al nord, l’extermini va ser més exhaustiu i més efectiu.
Allà va ser més fàcil que no ara a Palestina. Els indis només tenien arcs i fletxes contra les armes de foc dels invasors. Avui, els resistents palestins —o terroristes, segons qui en parli— disposen d’armes modernes i estratègies ben planificades.
Aquests indis del Llunyà Est ho posen més difícil. I els dirigents israelians només veuen una sortida: la «solució final», és a dir, l’extermini de tota oposició als seus plans.
Per açò molts occidentals no entenen per què l’ONU els renya o per què part de l’opinió pública s’hi oposa. Si és, al capdavall, el que han fet sempre els europeus a les seves colònies. I molts encara ho fan, potser no tan obertament, però amb el mateix objectiu.
El gran Israel: el 51è estat dels EUA. El Far East.
