Ara que han passat les enèsimes eleccions i ja entreveim el final de l’any, tal vegada sigui un bon moment per plantejar-se un tema fonamental per a tota persona com és la felicitat.
Deien l’altre dia a un programa de televisió que els països nòrdics -Finlàndia el primer, seguit de Dinamarca i Noruega- són els que es declaren més feliços, i deien també que són, paradoxalment, uns dels països que paguen els impostos més elevats.
Però, clar, allà no tenen, o almanco no hi ha casos comprovats i condemnats de corrupció a les institucions governamentals, i consideren que obtenen prou i de més beneficis com a contraprestació a les taxes pagades. En sanitat, educació, habitatge, infraestructures com carreteres, prestacions com atur... si un sap garantits certs serveis bàsics té una sensació de seguretat que ajuda a ser ‘feliç’.
Deia un entrevistat que allà era difícil ser molt ric, però també ser molt pobre, cosa que fa que visquin sense excessives preocupacions. També declarava que es tenia la sensació de facilitat per aconseguir el que hom es proposa, professional i personalment.
Evidentment existeixen més factors, personals, psicològics, que determinen la satisfacció individual i col·lectiva d’un poble. Però està clar que sense un substrat adequat, un medi de cultiu que ho propicïi, és pràcticament impossible un grau elevat de felicitat. Ens el procurarà el govern que ara es formi? És el que li hauríem d’exigir.
