Qui no ha escoltat alguna o moltes vegades -o ho ha expressat un mateix- la queixa de no tenir vida pròpia? Per causa de la feina, la família, obligacions que han aparegut a la seva existència, de sobte o poc a poc, quasibé sense adonar-se’n, limitacions de temps o d’espai mental que han determinat en aquesta persona la sensació que dedica una gran part de la seva vida a dur a terme coses per força, perquè s’han de fer, i en canvi per allò que de veritat voldria fer no troba temps ni l’ocasió.
Qui no ha tingut en algun moment la impressió que està una bona part del temps solucionant problemes puntuals, realitzant tasques supèrflues i dedicant molts dels seus esforços a qüestions secundàries? Mentre allò important, allò que considera que paga la pena, es va quedant a la cua, sempre per demà, per aquell dia del futur perfecte quan hi hagi temps per tot.
Qui no voldria en alguna ocasió sortir d’aquesta roda, d’aquest cercle constant que et duu d’una comesa a una altra sense un instant de reflexió? Fugir de la sensació d’estar en mans de circumstàncies no voluntàries ni controlables.
Què és, però, la vida pròpia si no açò? Allò que t’ha tocat més allò que tu has triat. Dos elements essencials que s’han de saber combinar.
Açò sí, hauríem de procurar que tenir cura dia a dia de les coses urgents no ens faci posposar eternament les importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada