diumenge, 2 de febrer de 2014

Son pare escopit



Ell va per la vida de suficient i sobrat, amb un excés de personalitat i satisfet de si mateix, sembla que es coneix, s’admira i està orgullós de ser com és, però és clavadet a son pare. 


Els mateixos ulls, la mateixa figura, gestos, expressions, manera de xerrar i la mateixa piga davall de l’orella esquerra.



Ella es creu única i original, amb idees pròpies i amb una manera de ser personal, però l’altre dia quan la vaig veure després de tant de temps em semblava estar davant sa mare fa trenta anys.

Les mateixes opinions, igual to de veu, pentinat, vestit i bellesa.

I segur que cada dia que passa s’assemblen més.

Milions d’anys d’evolució, arribar a la reproducció sexual, combinant adeenes, gens, culminar en l’espècie humana... per acabar sent un clon del seu ancestre.

Açò ja ho feien els éssers unicel·lulars -l’ameba, per exemple, un protozous sense sistema nerviós-, duplicar-se exactament iguals, i ho feien amb una facilitat i una alegria...

I ara continuar amb el mateix, quin malbaratament de temps i energia.

Néixer, créixer, reproduir un ésser idèntic a tu i morir... Açò quin sentit té? A on duu?

Si Darwin aixequés el cap...

Ai, però, si ell i ella es junten i es produeix la mutació i tu, el resultat, no t’assembles als pares, si agafes nous rumbs... Es preguntaran d’on has sortit, si deus ser del butanero, et miraran de reüll pensant que ets una vergonya per a la família, tan senzills i bona gent com són a ca teva...

Malament si ets semblant, malament si ets diferent. Per tant, per bé o per mal, siau qui sou, que diu el poeta.



(C) Manel Gómez Olives 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratolins que canvien dents per regals, rei...