dimarts, 9 de gener de 2018

Només faig la meva feina

Molta gent, tal vegada la majoria, fa feina perquè no té altre remei. I d’aquesta gent, molta fa el que no li agrada per doblers, per obligació o per no morir-se de gana. Té una feina i procura fer-la bé.

Però hi ha alguns oficis que consisteixen en incomodar la gent, treure el pitjor de l’ésser humà, posar en evidència les seves debilitats i misèries, o fins i tot martiritzar i destrossar amb ganes els altres.

I quantes vegades no hem sentit aquests professionals -es veu que molt zelosos del seu treball- justificar els seus abusos i molèsties dient “perdona, però jo només faig la meva feina”, com si aquesta fórmula els eximís de tota responsabilitat.

La majoria d’aquestes tasques es fan per vocació, i si a algú no li agraden les conseqüències de les seves accions, pot canviar simplement d’ocupació. Si moral o èticament no està d’acord amb allò que se li encomana, que no ho faci. I si li entusiasma o excita la seva dedicació, que ho reconegui i ja està; hi ha gent per a tot. O que expliqui que si no ho fa l’acomiaden…

El que és lamentable és que davant reprovacions per una conducta, una persona, que com tothom hauria de ser conseqüent amb els seus actes, només pugui donar l’excusa, com si fos el seu destí, la seva missió a la terra, que ho fa perquè és la seva feina.


dimarts, 12 de desembre de 2017

Comprar un cotxe... o no

Tens un cotxe molt antic. I a part dels inconvenients que et provoca la teva vella carraca -encara assumibles amb inversions, paciència i resignació-, existeixen també les ganes, la il·lusió de posseir un vehicle amb noves prestacions, comoditats i serveis que ni tan sols saps que existeixen.

Comprar un cotxe, modern, lluent i guapo, per gaudir i per lluir... i per pagar-lo també. 


Segons com sigui la teva situació econòmica, pots recórrer al raconet, o finançar-lo al concessionari, pots demanar un préstec al banc -allò sí que és un confessionari, ho volen saber tot, nòmina, declaració de l’IRPF, els teus pecats fiscals i monetaris-, o demanar diners a algú proper que te’ls deixi sense interessos, encara que estigui molt interessat en recuperar la inversió.


Pots comprar el cotxe que vols o el que et convé, que no sol ser el mateix, i segurament acabaràs comprant el vehicle que més li agradi a qui tens al teu costat.

Uns et diuen que el compris nou, per disfrutar d’allò únicament emprat per tu... aquella olor de pell... Altres que de segona mà, més barat i igual d’efectiu. 


Que sigui gros, petit; de tres cilindres, no, de quatre; japonès, alemany, una cosa barata de l’Est... lleuger, compacte, esportiu, familiar... diesel, de gasolina, elèctric...


Quilòmetre 0, nou de trinca, de tres o quatre anys, dels de lloguer... pagat al comptat, a terminis...


Hauries de comprar un cotxe i no saps ni per on començar. 


Tan sols esperes que la teva vella carraca passi la propera ITV i continuï funcionant una mica més...



dimarts, 28 de novembre de 2017

Amb la bici

Anar amb bicicleta és un plaer, sentir el vent i les olors a la cara, fer exercici, sense renou, no contaminant i gaudint del paisatge a un ritme tranquil, interactuant sense estridències amb el medi, decidint on  vols anar... És una activitat que es pot fer tot sol, amb amics, participant tota la família.

Anar amb la bici també implica un risc, i una responsabilitat, s’ha d’anar pel carril-bici si n’hi ha, dur casc, roba adequada i llums a la nit, indicar amb prou intensitat els girs que pretens fer i respectar escrupolosament les normes.

A la carretera sobretot, suposa estar en inferioritat de condicions, ser el més feble i, per molt que tenguis raó moltes vegades, seràs el més castigat en cas d’un accident.

Per tant, encara que creguis que tens tot el dret a circular, ets tu qui ha de ser prudent, preveure moviments dels omnipresents automòbils i dels omnipotents camions, anticipar-te a possibles perills, encara que no els provoquis tu.

I segur que també hi ha qui et crida i insulta «tu, ciclista, babau, al carril-bici, lleva d'enmig, que aquí fas nosa!».

En altres aspectes de la vida també t’agrada i trobes que et convé anar per sistema amb la cara descoberta, exposat als elements, transitar senzillament sense gaires proteccions perquè és com se sent i gaudeix millor tot. Però allà on no estàs resguardat és on hi ha més risc, quan circules nu d’artificis i cuirasses i et mostres tal com ets és quan te la jugues.

Però et sents tan bé quan notes el vent a la cara -encara que sigui fred i et faci mal-, lliure i sense afegits, només tu enfront al món, a la teva bolla... que et sembla que compensa els possibles perills que pugui implicar aquest comportament arriscat d'anar pel món com si anessis amb bici.



dimecres, 15 de novembre de 2017

Puigdemont i el dinosaure

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de turistes a Macarella que no hi caben, de futbol, de gihadisme, del temps, de si hi haurà o no esclata-sangs, d’Urdangarin i Diego Torres, Bárcenas, de la carretera general, rotondes i carrils centrals, des Migjorn i el seu batle resistent a l’erosió, d’accidents, incendis i robatoris, de premis i fòrums, de l’atur, de la pròxima temporada turística, de Menorca talaiòtica, dels IGA, d’advocats estafadors, dels nostres herois locals en múltiples disciplines esportives, que es veu que són de lo milloret…

També hi havia qui parlava de dret a decidir i d’independència dels països catalans, però amb una il·lusió i irresponsabilitat envejable, con d’un somni, amb tranquil·litat.

Però va arribar un il·lumitat amb el seu procés i se va acabar tot açò. Als bars, la feina, reunions amb amics, el discurs és monotemàtic. Puigdemont i el procés -no tant el de Catalunya sinó el seu- acapara tota discussió i comentaris.

Acabarà algun dia aquest malson, aquest no viure, i hi haurà una era després de Puigdemont? Ho esperes, ho necessites.

No seràs tu qui el jutgi. Com es sol dir, la història ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc. Tu l’únic que vols és que en despertar, el dinosaure no continuï allà.


dimecres, 1 de novembre de 2017

Dies bons, dies dolents

Hi ha dies que passen llampants on xales i voldries que no acabassin mai, dies que gaudeixes del començament a la fi, on tot t’acompanya i acull.

Hi ha dies que sembla que no transcorren de feixucs que són, que els passes arrossegant el teu jo entre tristors i problemes que t’aclaparen, que no acaben mentre tu te vas desintegrant poc a poc.

Hi ha moments en què voldries ser mort i enterrat, que res no t’importa i trobes que continuar així no paga la pena.

Hi ha estones en què voldries que la vida no s’acabés mai, per gaudir dels moments extraordinaris que et dóna l’existència.

Hi ha de tot en el rodar pel món d’un ésser humà. Plaers, divertiments, moments en què et sents ple de força i felicitat, i que no vols abandonar, i hi ha també cops molt forts que et feren, tristors i misèries que t’enfonsen.

Motius per riure, per plorar, per cridar i per fer disbarats, i també per passar de tot i no fer res.

I així estem tots, suportant els moments amargs i gaudint dels dolços, i fent equilibris perquè la balança no es decanti massa vegades cap al costat més obscur.

Perquè volem que al final ens mati la mort i no la vida.


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Reis i baralles

Als jocs amb cartes, una de les peces importants sol ser el rei. Hi ha quatre reis a la baralla espanyola, un de cada coll, amb els seus símbols i característiques.

A la societat també hi sol haver baralles, d’una altra casta, i de vegades també hi intervé algun rei.

A tu et sembla que si un sobirà hagués de fer de mediador en un conflicte, basant-nos en les cartes, t’agradaria que fos el rei de copes, solucionant tranquil·lament els problemes entorn d'una taula, de bon rotllo, amb una copeta.

També el rei d’oros seria un bon intercessor, sempre que proposés alguna oferta econòmica interessant.

Ara, els que trobes que no serien gaire adequats per negociar conflictes són el rei de bastos i el d’espases, sobretot si arriba el rei d’espases i es posa a defensar el seu col·lega dels bastos…

De tota manera hi ha molts jocs on intervenen combinacions de diferents figures, i a qui no li agradi el rei, sempre pot proposar una partida de truc, on, almanco a Menorca, no apareix ni fa falta cap figura de sobirà…

Però alerta amb l’amo… o amb madona…


dimecres, 4 d’octubre de 2017

La bondat i la por

Tu creus que ets una bona persona, que actues d’acord amb les normes establertes i que tractes de fer el màxim de bé dins de les teves possibilitats.

Trobes que tu, com moltes altres persones -la majoria-, ets bo per naturalesa. Penses que és normal i no veus per què hauries de fer les coses d’altra manera.

Però potser açò de la bondat té més a veure amb la por al càstig, o al que pensaran els altres, que no amb el ser conscient del dany que podries provocar al proïsme.

­Actuaríem igual si sabéssim segur que ningú no ens veu, que mai no se sabrà res de les nostres accions, que no tendran conseqüències punitives per a noltros?

Què és exactament l’ètica i la moral? Una reminiscència del pecat, infern i justícia divina amb què t’atemoreixen i amenacen ja des de petit, i que molts també conserven de grans? O el concepte de bo i dolent és inherent a l’ésser humà?

Som bons de naixement i és l’entorn que ens corromp? O som dolents i ens han de dirigir, atemorir i castigar perquè siguem bons?

Pel que sembla, els governs no tenen gaire fe en la natural bondat humana, vista la quantitat de recursos emprats en redactar lleis, controlar, vigilar i escarmentar la gent que no les compleix. Aquí i a la Xina popular.


Només faig la meva feina

Molta gent, tal vegada la majoria, fa feina perquè no té altre remei. I d’aquesta gent, molta fa el que no li agrada per doblers, per oblig...