dimarts, 29 de novembre de 2016

De baixa intensitat

Un element exposat a la intempèrie poques vegades deu el seu estat a fenòmens brutals i sobtats com un llamp o un terratrèmol. Habitualment són la pluja, el vent i els canvis de temperatura les accions que poc a poc i constantment han anat modelant la seva apariència.

A tothom commou un esdeveniment luctuós, d’aquells que destaquen els mitjans o que escampa la veu del carrer. Ningú no queda indiferent davant actes dramàtics, fets violents que suposen un transtorn important per qui els rep.

Però la majoria d’agressions que ens erosionen són subtils, particulars, quasi imperceptibles. Les patim dones, fillets i homes a casa nostra, a la feina o a l’escola, un poc cada dia, dosificat.

També les rebem del govern de torn, que moltes vegades ens trepitja o ens ignora, però només un poquet

Com que sempre tot es fa tan suau i progressivament, no és notícia ni motiu de rebel·lió, gairebé ni ho notam.

Posiblement ens fan més mal aquests fenòmens de baixa intensitat que els estridents, potents i notoris.

Els que són evidents i ostensibles els podem veure venir, provar de resistir-nos o combatre'ls. Però els altres els duim a dins i els toleram, i ens acabam acostumant a existir amb aquestes petites i constants erosions que no ens maten però tampoc no ens deixen viure.



dimarts, 15 de novembre de 2016

Vida pròpia

Qui no ha escoltat alguna o moltes vegades -o ho ha expressat un mateix- la queixa de no tenir vida pròpia? Per causa de la feina, la família, obligacions que han aparegut a la seva existència, de sobte o poc a poc, quasibé sense adonar-se’n, limitacions de temps o d’espai mental que han determinat en aquesta persona la sensació que dedica una gran part de la seva vida a dur a terme coses per força, perquè s’han de fer, i en canvi per allò que de veritat voldria fer no troba temps ni l’ocasió.

Qui no ha tingut en algun moment la impressió que està una bona part del temps solucionant problemes puntuals, realitzant tasques supèrflues i dedicant molts dels seus esforços a qüestions secundàries? Mentre allò important, allò que considera que paga la pena, es va quedant a la cua, sempre per demà, per aquell dia del futur perfecte quan hi hagi temps per tot.

Qui no voldria en alguna ocasió sortir d’aquesta roda, d’aquest cercle constant que et duu d’una comesa a una altra sense un instant de reflexió? Fugir de la sensació d’estar en mans de circumstàncies no voluntàries ni controlables.

Què és, però, la vida pròpia si no açò? Allò que t’ha tocat més allò que tu has triat. Dos elements essencials que s’han de saber combinar.

Açò sí, hauríem de procurar que tenir cura dia a dia de les coses urgents no ens faci posposar eternament les importants.




dimarts, 1 de novembre de 2016

Un ca, o un canari... o un cactus

A vegades et preguntes fins a quin punt algunes persones són conscients del que tenen entre mans. Et sembla que molta gent no hauria de ser tan atrevida, tan eixelebrada com per assumir responsabilitats a les que no pot fer front. Haurien de reflexionar un poc sobre els seus límits i actuar en conseqüència.

Les coses van bé si cadascú es fa càrrec del que considera que està capacitat. S’ha de tenir en compte el temps que un està disposat a dedicar, la voluntat de sacrifici, la capacitat de donar afecte, d'invertir uns doblers, de renunciar a certes activitats per poder atendre en condicions allò de què et fas responsable.

I segons el nivell d’implicació i de les variables anteriorment citades, un es pot involucrar en la cura, per exemple, d’un ca, que necessita una dedicació mínima imprescindible però que dóna moltes satisfaccions.

Qui no estigui disposat a tant, potser estaria bé que tingués un canari. Allà cantant dins la gàbia, un poc d’aigua, menjar i poca cosa més a canvi de companyia.

I si no, una planta, tan agraïda només regant-la un poc de tant en tant.

No sembla tan difícil tenir ànsia d'algun ésser viu que t'acompanyi l'existència si hi ha un equilibri entre les necessitats que requereix per una banda i les atencions que li pots donar per l’altra.

Ara bé, les coses es compliquen quan algú a qui no li confiaries, per exemple, ni la supervivència d'un cactus et diu que li faria il·lusió tenir, per exemple, un fill.

Per això el món va com va, i no va pitjor per pura casualitat.



dimecres, 19 d’octubre de 2016

Llengües felices

Tu vas néixer com tothom allà on et va tocar i, entre xuclades de llet, carícies i canvis de bolquer, et van inocular una llengua, un codi de signes fonètics i gràfics que et marcarà per sempre.

Has pensat mai que l’idioma que has mamat va determinant -o ja ha configurat- moltes de les teves característiques tant o més que la genètica que duus incorporada?

Perquè les peculiaritats de la llengua que et toqui modelaran el teu cervell, el teu pensament, no pots concebre allò que no té nom. La teva parla és l’estri bàsic per entendre els altres i un mateix.

I existeixen idiomes senzills i complicats, llengües amb poc lèxic i ortografia bàsica, altres tan complexes que es plantegen simplificar signes i normes per afavorir la comunicació.

Basta amb poques paraules per expressar-ho tot? Tenen menys complicacions els que empren llengües més limitades, o pateixen les carències?

És més fàcil la comunicació com més rica i sofisticada sigui una parla? O l’essencial es perd en circumloquis i metàfores?

L’evolució dels pobles i les persones està condicionada per l’idioma que rallen? i, la qüestió que més t’amoïna, estan més satisfets a una comunitat que una altra segons la seva parla?, estan més contents, es duen millor? En definitiva, hi ha llengües que afavoreixen la felicitat?



dimarts, 4 d’octubre de 2016

Paraules buides

Disfruta de la vida, siguis tu mateix, frases que et diuen ben convençudes persones que coneixes, encara que no sempre et sembli que els funcioni aquest convenciment. 

Ets jove mentre t'hi sentis, el que no et mata et fa més fort, les petites coses són les importants, frases precioses que la gent escolta i repeteix automàticament, però no veus que la felicitat sigui el que més abundi al teu voltant.

Confia en les teves possibilitats, ets millor del que penses, pots ser l'amo del teu futur, el secret de la felicitat és... polides paraules que circulen i es reprodueixen a les xarxes socials, però a tu et sembla que existeixen tants de factors incontrolables...

Tal vegada, pel que es veu, hi ha molta gent que pensa que basta amb creure's aquestes sentències perquè els funcioni la vida, potser necessiten autoenganyar-se i troben que repetint frases d'aquestes com un mantra faran millor la seva existència.
A tu et sembla que s'ha d'actuar més i decidir per un mateix, dependre menys del que han dit o escrit altres, i que allò que transita per internet o que figura als llibres d'autoajuda i que repetim com un lloro no són més que paraules buides si no ens encarregam d'omplir-les de significat.

dimecres, 21 de setembre de 2016

El centre del món

Mentre et centris en tu mateix i no surtis gaire de la teva closca, tu ets la mesura de totes les coses. La teva manera de ser i d'analitzar la resta del món és la correcta, actues en conseqüència davant les situacions que se't presenten i tot el que penses i fas consideres que és normal, com toca.

Però per poc que tresquis i et relacionis amb altres humans, si ets mínimament observador i sensible, és inevitable que descobreixis models diferents al teu i apareguin les comparacions.

Trobes millors persones que tu i ja no et consideres tan bo. Et creies molt intel·ligent, però veus individus que et superen bastant. Et pensaves una persona activa i amb empenta, però ara ja no ho tens tan clar… N'hi ha de més divertits, guapos, forts, gent que s'ho munta molt més bé que tu...

Sort que també en veus molts de més ases, avorrits, mesquinets, gent desorientada que no n'endevina una en la vida, perdedors absoluts, tristos i desgraciats... i açò de vegades et puja un poc la moral.

Normal, perquè quan tens relacions amb altres éssers i t'importen, ets conscient dels teus valors i les teves mancances.

Clar que vols ser tu mateix i no viure pendent de com són i actuen els altres, no pots estar sempre en competició i amargat per no arribar al seu nivell, o feliç per haver-ne trobat de pitjors.

Però potser no estaria malament aturar-se de tant en tant, mirar al voltant, comparar i aprendre, perquè creure's el centre del món, a part de ser molt lleig, no pot dur més que problemes.



dimecres, 7 de setembre de 2016

Fotuts però entretinguts

Sembla que ens interessa especialment allò que té un vessant extremadament sentimental, morbós, escabrós.

L'espectacle, la truculència i el xafarderum dominen la ment de la gent de forma tal que sembla impossible que quedi espai o temps per a res més.

La cultura importa a pocs i la política i economia encara a menys... tal vegada era aquest l'objectiu, tenir-nos entretinguts?...

Els governants, bancs i grans empreses fan i desfan, mentre els ciutadans, clients i treballadors, és a dir, els que els mantenim, esteim la mar de distrets i moltíssim de preocupats pels afers sentimentals de persones que no coneixem, pels resultats esportius de clubs que ni saben que existim i per catàstrofes i drames que ni ens afecten directament ni els podem solucionar.

I si un dia despertessim tots alhora del letarg a què ens tenen sotmesos... què passaria?

Ah, res, això ja ho van fer una colla d'insensats el maig del 68 i molt més properament uns arreplegats que semblaven molt indignats.

I de tot allò què queda? Poc, només els quatre incombustibles de sempre que continuen piulant, la resta a casa, a consumir tragèdia, morbo, esport i notícies del cor...

Cadascú obté el que s'ha cercat. No remuguis si no fas res per canviar el que no funciona, si te pica te rasques. O mira vídeos de moixets.