dimecres, 15 de novembre de 2017

Després de Puigdemont

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de turistes a Macarella que no hi caben, de futbol, de gihadisme, del temps, de si hi haurà o no esclata-sangs, d’Urdangarin i Diego Torres, Bárcenas, de la carretera general, rotondes i carrils centrals, des Migjorn i el seu batle resistent a l’erosió, d’accidents, incendis i robatoris, de premis i fòrums, de l’atur, de la pròxima temporada turística, de Menorca talaiòtica, dels IGA, d’advocats estafadors, dels nostres herois locals en múltiples disciplines esportives, que es veu que són de lo milloret…

També hi havia qui parlava de dret a decidir i d’independència dels països catalans, però amb una il·lusió i irresponsabilitat envejable, con d’un somni, amb tranquil·litat.

Però va arribar un il·lumitat amb el seu procés i se va acabar tot açò. Als bars, la feina, reunions amb amics, el discurs és monotemàtic. Puigdemont i el procés -no tant el de Catalunya sinó el seu- acapara tota discussió i comentaris.

Acabarà algun dia aquest malson, aquest no viure, i hi haurà una era després de Puigdemont? Ho esperes, ho necessites.

No seràs tu qui el jutgi. Com es sol dir, la història ja s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc. Tu l’únic que vols és que acabi prest aquest estat de crispació permanent.


dimecres, 1 de novembre de 2017

Dies bons, dies dolents

Hi ha dies que passen llampants on xales i voldries que no acabassin mai, dies que gaudeixes del començament a la fi, on tot t’acompanya i acull.

Hi ha dies que sembla que no transcorren de feixucs que són, que els passes arrossegant el teu jo entre tristors i problemes que t’aclaparen, que no acaben mentre tu te vas desintegrant poc a poc.

Hi ha moments en què voldries ser mort i enterrat, que res no t’importa i trobes que continuar així no paga la pena.

Hi ha estones en què voldries que la vida no s’acabés mai, per gaudir dels moments extraordinaris que et dóna l’existència.

Hi ha de tot en el rodar pel món d’un ésser humà. Plaers, divertiments, moments en què et sents ple de força i felicitat, i que no vols abandonar, i hi ha també cops molt forts que et feren, tristors i misèries que t’enfonsen.

Motius per riure, per plorar, per cridar i per fer disbarats, i també per passar de tot i no fer res.

I així estem tots, suportant els moments amargs i gaudint dels dolços, i fent equilibris perquè la balança no es decanti massa vegades cap al costat més obscur.

Perquè volem que al final ens mati la mort i no la vida.


dimecres, 18 d’octubre de 2017

Reis i baralles

Als jocs amb cartes, una de les peces importants sol ser el rei. Hi ha quatre reis a la baralla espanyola, un de cada coll, amb els seus símbols i característiques.

A la societat també hi sol haver baralles, d’una altra casta, i de vegades també hi intervé algun rei.

A tu et sembla que si un sobirà hagués de fer de mediador en un conflicte, basant-nos en les cartes, t’agradaria que fos el rei de copes, solucionant tranquil·lament els problemes entorn d'una taula, de bon rotllo, amb una copeta.

També el rei d’oros seria un bon intercessor, sempre que proposés alguna oferta econòmica interessant.

Ara, els que trobes que no serien gaire adequats per negociar conflictes són el rei de bastos i el d’espases, sobretot si arriba el rei d’espases i es posa a defensar el seu col·lega dels bastos…

De tota manera hi ha molts jocs on intervenen combinacions de diferents figures, i a qui no li agradi el rei, sempre pot proposar una partida de truc, on, almanco a Menorca, no apareix ni fa falta cap figura de sobirà…

Però alerta amb l’amo… o amb madona…


dimecres, 4 d’octubre de 2017

La bondat i la por

Tu creus que ets una bona persona, que actues d’acord amb les normes establertes i que tractes de fer el màxim de bé dins de les teves possibilitats.

Trobes que tu, com moltes altres persones -la majoria-, ets bo per naturalesa. Penses que és normal i no veus per què hauries de fer les coses d’altra manera.

Però potser açò de la bondat té més a veure amb la por al càstig, o al que pensaran els altres, que no amb el ser conscient del dany que podries provocar al proïsme.

­Actuaríem igual si sabéssim segur que ningú no ens veu, que mai no se sabrà res de les nostres accions, que no tendran conseqüències punitives per a noltros?

Què és exactament l’ètica i la moral? Una reminiscència del pecat, infern i justícia divina amb què t’atemoreixen i amenacen ja des de petit, i que molts també conserven de grans? O el concepte de bo i dolent és inherent a l’ésser humà?

Som bons de naixement i és l’entorn que ens corromp? O som dolents i ens han de dirigir, atemorir i castigar perquè siguem bons?

Pel que sembla, els governs no tenen gaire fe en la natural bondat humana, vista la quantitat de recursos emprats en redactar lleis, controlar, vigilar i escarmentar la gent que no les compleix. Aquí i a la Xina popular.


dimecres, 20 de setembre de 2017

Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratolins que canvien dents per regals, reis màgics i papàs noels que tot ho veuen i entren a casa per qualsevol banda.

No saps si és una bona manera que tenen els pares i la societat de començar a introduir-nos en aquest món, però és la que s'utilitza i per alguna cosa deu ser, ja que, a pesar de tot, la majoria normalment arribem a ser adults més o menys condrets i mínimament realistes i competents.

A la humanitat, pobles i civilitzacions els passa quelcom semblant. Comencen atribuint a déus i màgia la majoria de fenòmens i situacions que defugen del seu control, fins que amb el temps la ciència va trobant una explicació lògica i totalment terrenal per a cada cas. I se n'adonen que cada acció provoca una reacció i que cada manifestació té una causa concreta.

Aquest procés no es dóna de manera uniforme per tot ni en tothom, perquè veiem cada dia exemples de fets que no es corresponen a una mentalitat lògica i cartesiana, sinó que es basen en raons que ultrapassen la realitat i que connecten amb el món màgic i fantasiós, propi de la infantesa.

Quan veus com van les coses i com justifiquen alguns líders polítics importants les seves accions, quins arguments empren alguns sobre unitats indivisibles o drets soberanistes, i el que és pitjor, com defensen els autors les massacres comeses a tants indrets, penses que n'hi ha molts que encara estan en l'etapa infantil de creure que hi ha conillets que parlen.




dimecres, 6 de setembre de 2017

El perquè de les coses... teves

Tu vas néixer a un lloc determinat, en un hàbitat precís amb unes característiques concretes. D’aquest entorn i dels teus progenitors vas heretar fòbies i fílies, i a partir d’aquí tens unes preferències en diferents matèries, i allò que penses i fas et sembla correcte perquè sí, perquè és el que has vist sempre.

Però hi ha moments en què et planteges el perquè de tot allò que has triat en la teva vida, no saps si més o manco lliurement.

El motiu de les decisions que prens cada dia, la feina que tens, l’estil de vida que dus...

Per què ets d’un equip de futbol o un altre, per què t’agrada pescar i no cercar caragols...

El motiu pel qual tens unes idees polítiques, per què ets de dretes o esquerres, votes aquest o aquell, o no votes...

En definitiva, t’agrada conèixer el motiu que et porta a optar per una cosa i no per una altra. Saber per què ets com ets i no d’una altra manera, quin percentatge de la tria correspon al teu lliure albir i quant a l’herència i el medi.

I per això de tant en tant reflexiones i mires de trobar els perquès de les teves coses, més que res per si et demanen el motiu, no contestar un "perquè sí" que, per més que sigui la resposta més sincera, et faria quedar com un idiota.


dimecres, 23 d’agost de 2017

S’imposa la uniformitat

Et sembla -no saps si és una realitat o una sensació només teva- que tots els cotxes d’avui en dia tenen el mateix disseny. La majoria de turismes, o crossovers, sobretot de perfil, no presenten cap diferència apreciable i no sabries dir de quina marca és cadascun.

No distingeixes -potser és un problema teu- un tema de reguetón d’un autor o d’un altre, hi ha cantants que te sembla que sempre fan la mateixa cançó... i triomfen.

Els telèfons mòbils els trobes tots iguals. I açò que fa poc temps podies triar models amb prestacions i estètica bastant diferents.

Quant a l’apariència, s’han estandaritzat la majoria de talls de cabell, sobretot en els homes, tothom curtet i molts ben rapats.

Fins i tot en el vestir, llevat de les opcions extremes, domina la uniformitat, estil casual o esport amb poques estridències.

A tots els restaurants et sembla que presenten amb poques variants la mateixa oferta, plats tradicionals amb moderna interpretació i també nova -i bastant més alta- tarifa de preus.

En tot trobes a faltar la riquesa que aporta la diversitat.

Es tracta de falta d’imaginació en alguns casos, poca inversió econòmica en altres?

Ja va bé així? Si funciona, per què gastar temps i doblers en experimentar, energia en pensar?

I et preguntes si aquests aspectes més superficials no seran el reflex del que passa en la política, economia, ciència, medicina, cultura...



Després de Puigdemont

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de tur...