dimecres, 19 d’abril de 2017

Animalades i bestieses

Diuen que el grau d’evolució d’una societat se sap observant la manera com tracta els seus animals, especialment els de companyia. I pel que es veu, per aquesta part del món, pel que respecta als nostres amics els cans sobretot, el grau d’evolució dels humans és com a poc discutible. La proliferació de cans a les ciutats, la moda de tenir gairebé tothom gos encara que no es pugui, en un pis esquifit sense espai ni temps per dedicar-li no pot dur més que desgràcies.

Tot ve de l’aberració d’agafar una criatura dissenyada per l’home per realitzar funcions específiques -caçar, guardar ramats, lluitar amb altres animals, encalçar humans que fugen..- i transformar-la d’un dia per l’altre en un ésser que ens faci companyia, que el puguem dur per tot, que llueixi i jugui amb els nens, sense tenir per res en compte els seus instints i necessitats.

Les conseqüències són evidents. L’orina canina que envaeix parets i sòls per tots els carrers, la pudor que desprèn i que cap autoritat  no controla. Les baralles entre cans sense fermar, lladrucs, mossos a fillets i majors, les baralles entre els amos de cans sense fermar... i les caques. Tot açò provocant lògicament incomoditats als centres de les nostres "supepoblades" ciutats.

Sembla que el més natural fóra que les espècies superiors utilitzessin les inferiors per al seu profit. Per açò és estrany veure un individu de l'espècie dominant al planeta recollint pel carrer els excrements d’un representant d’una espècie inferior, portant-lo com un nadó o parlant-li com un fillet petit. I dedicant uns diners i temps en veterinari, perruqueria o altres atencions que molts no emprarien ni per als seus parents humans més propers.




dimecres, 5 d’abril de 2017

Vells amb marxa

O la salut de la gent gran és massa bona o la vida laboral és massa curta... o ambdues coses. Perquè s’han observat darrerament abundants casos de persones que han superat àmpliament l’edat de jubilació i estan més en forma que molta gent que just passa dels cinquanta anys.

Venerables ancians que tot el dia roden pertot, que no s’acaben la marxa i encalcen jovenetes, encara que normalment amb poc èxit i bastant patetisme. Àvies ballant tota la nit rocanrol com si tinguessin vint anys. Pensionistes que fan més feina -i de vegades, segurament, nosa- des que es van retirar que abans quan no els tocava més remei que treballar.

En fi... que tal vegada no és tan mala idea augmentar l’edat de jubilació, fins que un pugui, segons l’estat mental i la forma física de cadascú, perquè per estar tot el dia de marxa, viatjant, amb una energia que no se l’acaben, i cobrant de l’Administració, què voleu que us digui, ja podrien continuar treballant, i així altres persones que no tenen edat per retirar-se però una catastròfica forma física, cansament existencial o potser poc entusiasme vital podrien ser declarades pensionistes per mèrits propis, no per haver arribat a determinats anys.

Que treballin els vells marxosos que tresquen arreu com a jovenets i així els madurets que ja estan cansats podran tenir la seva merescuda recompensa.



dimecres, 8 de març de 2017

Controla el fillet

Has de controlar el fillet, que no faci endemeses i que no molesti els altres, que no et domini i que faci cas al que li dius. No pots tenir un nen assilvestrat que vagi a la seva.

El fillet que duus sempre a dins es manifesta si abaixes la guàrdia. I el tractes de reprimir perquè trobes inadequat actuar com ell vol la majoria d'ocasions.

Hi ha coses que no canvien per temps que passi. Maneres de fer, de dir les coses, manifestacions que consideres impròpies de la teva edat però que per poc que et descuidis afloren perquè formen part del teu jo més profund.

Els anys, l’educació, l’experiència i maduresa, les trompades que t’has fotut i les bufetades que has rebut, els teus interessos actuals en aparentar ser una persona seriosa i fiable fan que tenguis el teu infant controlat en la majoria de circumstàncies.

Però quan manco t’ho esperes o et convé, surt el punyetero nen i et fa quedar com un pedaç brut.

En canvi, de vegades disfrutes tant veient-lo actuar, tan innocent, curiós, franc i espontani, que t'emociones fins al punt de voler tornar a ser sempre així.

El secret rau en saber quan controlar-lo i quan deixar-lo lliure... cosa bastant complicada.


dijous, 23 de febrer de 2017

Polítics impresentables

Un polític, sobretot si té un càrrec important, representatiu, ha de dur uniforme de polític.  

Ha d’estar presentable i punt. Tant se val el que faci. Si és honest o un pocavergonya que roba, si treballa i s’esforça pel poble que l’ha votat o maquina intrigues.

Fins ara t’han pres el pèl i els doblers polítics impecablement vestits i no t’has queixat gaire.

Perquè la imatge és el que val. Impressionen els homes amb coll i corbata i  les dones amb vestidets de marca i ben pentinades, fan goig.

La litúrgia de la política necessita de la forma. Cerimònia, rituals i vestimentes, perquè sàpigues que són posseïdors d’unes capacitats que tu no pots ni albirar.

Poden anar amb els cabells tenyits de taronja, pero no gaire llargs, poden destil·lar odi i escupir misogínia, pero ben vestits...

Si no, t’ho imagines?, podria ser president del Parlament un tipus vestit de qualsevol manera, grenyut i hipiós... sense estudis i potser amb una feina manual. Quina vergona... si aquest no deu ni saber el que vol dir prevaricar.

De polítics impresentables pels seus actes en coneixes prou, imputats, acusats i condemnats, però aquests no et fan ni la meitat de fàstic que els que no se saben vestir decentment.



dijous, 9 de febrer de 2017

Global / local

Moren dues-centes persones en un atemptat a un país d’orient mitjà i no aixeques ni una cella. Se’t mor el ca i és una tragèdia que pateixes amargament amb un dolor que et dura mesos.

Et fa mal una cama i és el drama més important de la història de la humanitat, encara que cada dia desapareixin milers de persones al planeta per malalties, fam i guerres...

Allò que t’és proper t’afecta i el que és llunyà ho veus a través d’un filtre que et deixa viure sense excessives preocupacions.

Normal, et dius, açò li passa a tothom i és natural, com més a prop, més ho sents; instint de conservació.

Voldries que no fos així, però les desgràcies dels altres, properes i llunyanes, l’únic que et provoquen és participar de tant en tant en qualque acció simbòlica, unes belles paraules, alguna petita contribució econòmica... Gestos més o manco sincers per quedar bé amb els altres i amb la teva consciència.

I et dol haver de mentir i dir que et sap greu tal esdeveniment luctuós, quin drama més gros... Mentre penses en les minúcies que de veritat t’importen.

Allò de pensa globalment, actua localment ho trobes una frase preciosa però et sembla que sol passar més bé el contrari.

De vegades actues globalment, creus que és la teva obligació, que has de col·laborar amb tasques d’ajuda a les víctimes de les catàstrofes i les injustícies que existeixen per tot el món, però en el que penses realment i t’interessa de veritat és el que és local, allò que et succeeix a tu i als teus.




dimarts, 24 de gener de 2017

A contracorrent

Saps que allà no es pot fumar i és llavors quan més ganes en tens, i mires si hi ha un racó on no et vegi ningú.

Aparques el cotxe on està prohibit. Mai no et poses d’entrada el cinturó de seguretat, fins que no veus un policia o t’ho exigeix qui va amb tu.

Duus el ca amollat pel carrer i per les platges i el camp, per tot allà on no es pot.

Entres per la porta de sortida, vas quan tothom ve...

T’agrada anar a la contra. Basta que alguna cosa estigui vetada perquè t’agafi un desig irresistible de fer-ho.

Si la majoria diu blanc, tu negre. Si tothom sí, tu no...

Tens des de sempre unes ganes irrefrenables de conduir en sentit contrari, d’anar contra direcció. Amb el cotxe, en la vida, en les normes i conviccions, en la forma de ser i de pensar de la major part dels que t’envolten.

Per què ho fas? De vegades pot ser que actuïs així per necessitat, per pressa o per comoditat, però no me diguis que en moltes ocasions no ho fas només per gust.

Per la satisfacció d’anar a contracorrent, per sentir-te diferent? Per estar per damunt de les lleis que sotmeten els tristos mortals, per creure’t així amo de la teva vida?

O no? O sí? No, no contestis. Total, ja sé la resposta, sempre el contrari del que es podria esperar.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Dates assenyalades

Tu, que no fas cap tipus de propòsit de futur un tres de maig, per exemple, no entens per què ho hauries de fer el dia un de gener.

Tu que no sols dir-li res mai a aquell conegut que et trobes de tant en tant, només una mínima salutació, no saps per què pels dies de Nadal li has de fer més cas, preocupar-te per la seva salut, feina o família i fer-li una abraçada.

Ni trobes adient vestir-te diferent als altres dies perquè sí, ni fer un menjar especial, ni fer regals o rebre felicitacions.

No has entès mai açò de les dates assenyalades. Et sembla que hi ha poca sinceritat en el que es fa i molta postura i hipocresia.

Desitjar un feliç any a gent que no t’importa gens, ser millor i més comprensiu uns dies determinats amb els que tens al teu voltant tot l’any... actituds que no pots comprendre i molt menys imitar.

O ets bona persona i sols tenir bons sentiments cap als altres, o ets un malparit i no t’importa ningú. Continua actuant en conseqüència aquests dies, amb la teva amabilitat o la teva mala bava.

Pero no et vegis obligat a deixar de ser tu perquè toca, en aquestes dates assenyalades. Perquè açò no és més que falsetat i voler quedar bé.

I durant la resta de l’any no podràs continuar sempre dissimulant i en algun moment es revelarà el teu autèntic tarannà.

Siguis valent i arrisca’t a ser tu, també en aquestes dates assenyalades.