La majoria de cançons en tota la història s’han dedicat a l’amor. I una part important a un amor perdut o no correspost, o al seu revers, el desamor, la traïció, la tristor en acabar la relació; o, en menor quantitat, a la felicitat d’un moment dolç d’un idil·li.
Normalment només sabem la versió de qui interpreta la cançó, que explica com de malament està perquè s’estima algú que no el correspon, o perquè ha perdut la persona que ho va ser tot. Poques vegades es pregunta per què no va funcionar o per què la persona estimada no li fa cas.
És per dir-li «has provat d’expressar quelcom intel·ligent i interessant, a part de les xorrades cursis i dramàtiques que cantes? Has provat de canviar, d’entendre l’altre? Vas fer tot el que vas poder? Explica’ns per què trobes que t’ha deixat. Ho vàreu xerrar, vau consultar un terapeuta de parelles? Tal vegada éreu un o els dos tòxics, o incompatibles, potser esteu millor separats que junts»…
La literatura és una cosa i la vida real, una altra. Les cançons duen una forta càrrega sentimental per captar l’atenció, exageren i menteixen; si cantes que sou una parella feliç des de fa quaranta anys, no interessarà a ningú.
Però només és art, ficció, i no es pot prendre com a model de la realitat. Hi ha qui va per la vida pensant que les relacions sentimentals són com les conten a les cançons, o a les pel·lícules… I després topen amb la veritat i les coses no els solen sortir gaire bé.
En fi, que diuen que un dels símptomes que confirmen que estàs enamorat és que entens les cançons que parlen d’amor. No sé si és gaire bon senyal...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada