dimarts, 17 d’abril de 2018

La vessa, que ens pot

La vessa és un fenomen que ens marca en aquesta illa, com la tramuntana, la humitat o la introversió. Potser és una manera d’estalviar energies a un indret amb pocs recursos naturals.

La mandra ens domina i no som capaços de fer allò que havíem projectat… acabar una carretera, invertir en millores als nostres negocis -turístics o no-, decidir d’una vegada què, on, a qui i quan es pot llogar, dur doblers propis a un dinar de feina...

Sempre pensam en grans iniciatives i canvis, però, ai!, la vessa no ens deixa consumar els objectius.

La síndrome del vessut la duim des de jovenets. Ens la passen les mares amb la llet i els pares amb el passotisme manifest de la seva conducta. De petit ja escoltes «bo!, si encara queda temps…», «ja ho miraré passat festes», «quiet!, poc a poc, ja ho farem», «avui no, ja ho veurem demà», «tranquil, no passa res, eh, no t’esvalotis»…

Però, per altra banda, segur que aquesta mandra ha evitat enfrontaments, baralles i ves a saber si fins i tot tragèdies.

I gràcies a la vessa no tenim tota la costa formigonada, la desídia ha fet que molts llocs només siguin insuportables certa temporada, i segurament fa que la gent no sigui tan obsessiva com podria ser i no doni curs als actes passionals que té en ment, perquè a tots la vessa mos fot.

I després d’aquest esgotador discurs, me’n vaig a jeure una estona...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El mínim esforç

La cussa que comparteix casa amb tu és petita i té les potes curtes. Quan la treus al carrer, normalment davalla l’escala poc a poc, escaló ...