tag:blogger.com,1999:blog-70100089703091190122024-03-20T10:03:11.308-07:00Horror vacuiManel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.comBlogger199125tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-53841741400607819762024-03-19T13:44:00.000-07:002024-03-20T10:02:39.850-07:00Els dissabtes, el cartó<div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Els dilluns, els envasos lleugers, els dimarts, la matèria orgànica… Quan has de fer munts dels diferents productes que rebutges -plàstics, cartons, vidres- a casa dins bosses o capses, perquè només hi ha uns pocs dies a la setmana per llençar-los, t’adones de la quantitat de material que empram, per a res, i tiram als fems. <br /><br />Diuen que no és més net qui més es renta sinó qui manco s’embruta. Idò, el mateix es podria dir en aquest assumpte. No hauríem de reciclar tant si no empréssim tants d’envasos i embolcalls no reutilitzables. <br /><br />Quant al nou sistema de recollida selectiva, no tens una opinió gaire clara sobre si serà millor que el que hi havia, les dades que donen els promotors per justificar-ho és que augmenta molt (d’un 17 a un 80 per cent, més o manco) l’eficàcia del reciclatge. Evidentment, suposa més feina per al ciutadà, maldecaps i la sensació d’estar vigilat en tot moment. Però potser si no fóssim tan despreocupats no faria falta aquest control. <br /><br />La veritat és que no importa tant la forma com el grau d’educació i conscienciació de la gent a l’hora de col·laborar en el reciclatge de residus i, com en tot, és la persona qui fa bé o malament les coses. Voldries saber quants d’aquests que es queixen ara amb el nou sistema, ho feien tantíssim de bé a la manera antiga… <br /><br />Si avui és dimecres, toca <i>la resta</i>… i si un és un porc, ho és amb contenidors, sense, amb poals i amb tota la pesca.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></div>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-45545327105410040662024-02-13T16:53:00.000-08:002024-02-14T12:26:38.753-08:00Quan tornis a néixer<div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Quan tornis a néixer faràs regates en un veler, aniràs a jugar a golf en un descapotable, gaudiràs la major part del temps de festes privades i a la feina només hi seràs colque estona per firmar quatre papers i veure quants de milers d’euros has guanyat aquell mes. Viatjaràs molt i després per descansar de tantes emocions viuràs a una casa grossa amb un bon jardí i piscina (o no, depèn de la teva futura consciència ecològica). Una gran vida social, prestigi, estatus. Família nombrosa amb totes les necessitats, comoditats i luxes coberts. I quan tot acabi, hauràs tingut una vida plena i meravellosa. És a dir, bastant diferent a aquesta. <br /><br />O potser les coses tornaran a ser com ara, i novament, amb la teva falta d’esperit empresarial i la teva al·lèrgia a les complicacions, et deixaràs endur pel vent que bufi en cada moment i no arribaràs a tenir una existència tan fabulosa. Dependrà tant de tu com de les circumstàncies i sobretot de la posició de sortida, econòmica i social, que t'hagi tocat. Poques vegades s’aconsegueix arribar a dalt partint de baix de tot. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">I
dependrà molt també del que facis a l’època decisiva en què pots dirigir la teva
vida una mica: ni massa jove -quan manen els pares, mestres, les
influències d’amics i mitjans-, ni massa gran, quan el rumb ja no és
gens bo de canviar. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"><br /><span>Però per si no tornes a néixer -no ho veus gaire clar- o per si et reencarnes en algun ésser no humà, en aquesta vida procures fer tot el que pots i no deixar res per al demà. <br /></span></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></div>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-62209321721779693622024-01-31T08:56:00.000-08:002024-02-01T08:26:47.615-08:00La fauna de Menorca. Animals de companyia<p><span style="font-size: large;">Els carrers de Menorca estan plens de gent passejant cans petits. És mal de fer trobar-ne de més de dos pams d’alçada. Modes. Serà aquest l’animal de companyia més abundant a les llars illenques? Ho sembla. <br /><br />Tenim també moixos, colque conill, i el típic canari o periquito engabiat, cosa que no saps si la nova llei permet. Cans, moixos i petites aus semblen formar la principal fauna que habita les cases de l’Illa. <br /><br />Bé, açò és el que mos pensam, perquè allò que hi ha abundantment i per tot són insectes, com les paneres, aquesta mena d’escarabats que apareixen de sobte, a les cuines sobretot, per netes que estiguin, i que sobreviuen a fumigacions i fins i tot, diuen, a atacs nuclears. També hi ha altres animals migrants, que venen a casa mitjançant els nens, com els polls o cucs intestinals; o amb els cans, com les puces o paparres. <br /><br />Alguna teranyina mos recorda que les aranyes mos fan companyia, junt amb mosques, moscards, colque borinot, sargantana o dragó. </span></p><p><span style="font-size: large;">Enyores (darrerament enyores moltes coses, es veu que et fas vell...) les fileres de formigues que es formaven en deixar algun aliment al seu abast, formigues i mosquits que ja no veus amb tanta freqüència, serà pel canvi climàtic? <br /><br />Però allò que més abunda amb diferència són els virus, bacteris, microbis... microorganismes que tant provoquen plagues, pandèmies i malalties vàries com ens protegeixen el cos i són fonamentals en la producció d’aliments com el pa, el vi o el iogurt. Aquests són els nostres veritables i més íntims animals de companyia.</span></p><p><span style="font-size: large;"><br /></span><br /> </p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-28370843021797434792024-01-18T08:11:00.000-08:002024-02-01T13:51:31.941-08:00La flora de Menorca<p><span style="font-size: large;">Arbres a la voravia, quasi a la calçada, tan inclinats cap a fora que fas enrere amb el cotxo i te carregues el mirall retrovisor de la porta. Arbres que sembla que són allà per fer porqueria, deixen al terra i damunt vehicles una sunya mala de llevar. Taques fosques produïdes per llavors o déu sap què, que just seria que ho fes net qui va tenir la idea de sembrar-los. <br /><br />Hi ha també unes arrels que destrossen paviments i aixequen el terra, i que, paradoxalment, proliferen a zones més o manco <i>residencials</i>… No es fan estudis previs sobre si les arrels s’estendran, si al sòl hi ha prou fondària de terra? <br /><br />Taronges podrides esclafades, que han caigut d’arbres estratègicament col·locats per on passeja la gent o aparquen vehicles. Herbes als trencs dels paviments, a les vores de les calçades, i fins i tot a algunes teulades... i en canvi pasteretes i zones verdes sense cap planta viva. <br /><br />Cream espais amb vegetació i després no els mantenim. No és imprescindible tenir molt de verd a l’interior de les poblacions a una illa en què camines un quart d’hora en qualsevol direcció i arribes al camp o a <i>sa marina</i>, però si ho fas, fes-ho bé. <br /><br />De tota manera, no som una excepció. A Àmsterdam, per exemple, a la tan civilitzada Europa del Nord, veus la majoria de zones sense res sembrat, creix allò que pot, selecció natural, campi qui pugui… No saps si ho fan per deixadesa, per respecte a la natura, o perquè tenen altres coses més importants a fer. <br /><br />Un altre dia xerrarem de la fauna de Menorca.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-51938167985633494172024-01-03T02:38:00.000-08:002024-01-04T13:47:33.997-08:00Any nou, que surtin els gegants!<div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Fa no-res que hem començat un nou any. Açò diuen, perquè tu no has vist gaire diferència entre el dia que anomenen de cap d’any i el dia següent. Podria començar en qualsevol altra data i seria boni igual. Com succeeix a Xina, per exemple. <br /><br />El recorregut del nostre planeta al voltant del sol dura 365 dies i 1/4, allò que anomenam any, i la resta són convencions, i moltes conviccions, com les dates de festes, religioses la majoria, hereves d’antigues celebracions, solsticis, inicis d’estacions o temporades de sembra, collita, pluges o fenòmens astronòmics. <br /><br />Com que la qüestió és tenir dies lliures i motius per celebrar coses, no posam gaires pegues a les festes, siguin d'origen religiós, d’orgull nacional, social o paranormal, tant és. <br /><br />I rallant de festes, t’has estranyat que per cap d’any no surti colque gegant a passejar pels carrers de les poblacions, almanco a Maó, que és per on més pastures, on a cada celebració hi ha desfilades dels macroéssers que han proliferat a les últimes dècades, de tota casta i proveniència. <br /><br />O sí ha sortit el gegant de l’any nou? Seria l’únic que faltaria, ja que en tenim a quasi totes les jornades amb colque cosa a celebrar. Avui és el dia de la paparra mediterrània? Idò que surtin els gegants a ballar pel carrer. I de ser personatges amb vestits tradicionals de fa segles, s’ha passat a reproduccions d’allò més variat. Prest tindrem gegants representant les minories socials, ètniques, de tot gènere i condició… <br /><br />En fi, que enyores quan a la teva infantesa el gegants -només dos- i un grapat de capgrossos sortien a desfilar per la Mare de Déu de Gràcia i prou. Te semblava un espectacle formidable i únic. Clar que al paleolític superior tu també eres més jove i impressionable, però allò escàs es valora més que allò que abunda i fins i tot embafa… <br /><br />Però bé, ja que es veu que estem en època de desitjar coses, desitges que tothom, tu, els teus i els altres també, tenguin una bona existència cada dia -tant se val si és a començament, meitat o final de l’any, trienni, lustre- a la vida en general. I quan l’ocasió ho meresqui, que surtin els gegants!</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></div>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-86244275557095633202023-12-21T02:12:00.000-08:002023-12-21T04:55:31.723-08:00Vida de qualitat<p><span style="font-size: large;">Sempre has sentit a dir que els dies (feiners) s’haurien de dividir en tres parts, vuit hores de feina, vuit de descans o son, i vuit d’oci o assumptes particulars. Els temps de treball i de descans solen coincidir amb aquesta durada, però les vuit hores d'oci inclouen habitualment feines domèstiques, transport, compres per a casa, cura de fills, o de pares, i altres obligacions quotidianes per al bon funcionament d’una existència mínimament aclarida i organitzada. I quin temps queda per al que t’agrada i relaxa, que et fa desconnectar dels teus deures? Depèn de les teves circumstàncies personals, si tens parella, ajuda en el manteniment de la llar, si tens fills, mascota. I si la feina que tens te dona satisfaccions més enllà de la pecuniària. <br /><br />Si lleves el temps que passes en tasques de la llar, transport, dur el ca al veterinari, anar al súper, posar gasolina, anar a metges i mecànics, i tantes <i>cosetes </i>més, la teva vida pròpia i feliç es redueix a unes poques hores diàries. <br /><br />I la qualitat de vida depèn d’aquests moments de satisfacció. Tenir una casa gran, un cotxe luxós o molts doblers al banc no és res si no ho pots gaudir. El luxe més gros és el temps. Començar la feina a les vuit i poder sortir de casa a les set quaranta. Estar trenta minuts per arribar a la platja, quedar per sopar i ser-hi en un quart d’hora… I açò aquí és possible, sempre que reservis temps per fer-ho.</span></p><p><span style="font-size: large;">Però tot és relatiu. Si no, com explicar les grans ciutats plenes de gent que passa gran part de les hores del dia al metro, bus, tren o en cotxe anant i venint?</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-11608139603780836772023-12-05T16:07:00.000-08:002023-12-05T16:12:16.758-08:00La tele i els pressupostos<p><span style="font-size: large;">La televisió mos transmet molts de valors. A sèries i pel·lis surten herois que fan bandera de la sinceritat, la valentia, l’honestedat, la lleialtat, que sempre guanyen als dolents perquè representen allò més bo de l’esser humà... deixen comoditats per arriscar-se i aconseguir els seus ideals, ajuden els necessitats, diuen la veritat, s’enfronten als poderosos malvats i estan al costat dels més febles, defensant sempre la justícia. Són els que vencen al final i tothom els admira. <br /><br />Açò és el que passa a les produccions de ficció, perquè a la vida real sembla que no funciona exactament així la cosa. A la mateixa pantalla podem veure els noticiaris, on mos informen de com va per aquí i a d’altres bandes la situació, política, econòmica, bèl·lica... i aquests valors i virtuts dels herois de cine sembla que no tindrien èxit ni gaires possibilitats de sobreviure al món que mos presenten els telediaris. <br /><br />Per exemple als pactes necessaris per formar governs, o acords per aprovar els pressupostos. Que per cert es paguen amb doblers meus i teus, dels impostos directes o indirectes, i que s’haurien de gestionar de la millor manera possible pensant en els governats. Però sembla que són més que res moneda de canvi, per interessos personals i de partit, que serveix per intercanviar favors entre formacions i estranyes aliances. <br /><br />I tot açò és pel bé de la comunitat i els seus moradors?<i> Bono</i>..., a alguna sèrie que emeten per la tele tal vegada sí.</span></p><p><span style="font-size: large;"><br /></span><br /> </p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-62863924756424346192023-11-07T11:21:00.001-08:002023-11-07T11:44:49.251-08:00Sense complexos<p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Quan veus les obsessions que tenen alguns pel seu aspecte, per la seva apariència o pel que opinen els altres d’ells, penses que tens sort de ser una persona sense gaires complexos, i no perquè consideris que estàs molt ben fet, o te creguis perfecte física i mentalment, sinó perquè penses que cadascú és com és, que no es pot fer res per evitar les teves singularitats i que les teves virtuts no són mèrit teu, ni són culpa teva ni del teu llinatge les imperfeccions.<br /><br />Tens aspectes a polir, defectes del teu caràcter a millorar, i un físic bastant lluny de la perfecció. Però trobes que no tens grans obsessions per algun apèndix massa gros o massa petit, per ser alt o baix, gras o prim, guapo o lleig; ni per ser simpàtic, introvertit, intel·ligent, avorrit, xistós, o tot el contrari... Ets com has sortit, i punt.<br /><br />Una sèrie de factors s’han reunit per fer-te així. Ni tan sols els teus avantpassats són responsables, ni tenen la culpa ni el mèrit de la teva bellesa o de la teva antipatia. L’atzar, la casualitat t’han format i te van modelant. O, si hi ha colque entitat superior creadora, deu ser ella la responsable de virtuts… i defectes.<br /><br />I no estàs acomplexat perquè tens dos principis que creus fermament: que les coses són com són i no com voldries que fossin, i que els esdeveniments no són importants per ells mateixos sinó en la mesura que t’afecten, o permets que t’afectin.<br /><br />Canvies allò que pots i te conformes amb el que és inevitable. Amb calma i bona voluntat. I sense complexos.</span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-4025547032726716802023-10-25T08:31:00.003-07:002023-10-25T08:32:43.895-07:00Problemes on no n’hi havia<p><span style="font-size: large;">La quantitat de residus que generam a les nostres societats és impressionant. Embolcalls de productes, bosses de la compra i envasos de menjar pertot, la majoria de plàstic, ofereixen avantatges com la conservació dels aliments i la facilitat de transport, però també provoquen problemes greus quan arriba el moment de recollir-los i reciclar-los. Problemes que no existien no fa gaire. </span><span style="font-size: large;"><br /><br />A algun país del primer món que respectam -tal vegada massa- per les seves comodidats i nivell de vida, com els Estats Units, es posa de moda -ja fa temps- envasar qualsevol producte, fins i tot en porcions individuals, i adoptam per força aquell model, segurament còmode per al consumidor, però catastròfic per al medi ambient. <br /><br />Feia falta? No. Aquí sempre s’havien tornat el envasos, s’havia comprar llet i altres productes a granel duent el contenidor de casa i al cap de l’hortet de la majoria de cases hi havia un femer on amuntegar els residus orgànics, i a moltes galliner. <br /><br />Que és còmode per als rics i vessuts tot envasat en petites dosis? Idò que paguin un bon recàrrec per al seu reciclatge. Perquè amb tot plastificat, tenim un desafiament amb els envoltoris, entre d’altres residus que generam en abundància. <br /><br />I ara, la recollida porta a porta -per acabar de complicar les coses- serà la manera de reciclar eficaçment? Ja se veurà… De totes maneres, com a molt serà la solució a un problema que noltros mateixos mos hem creat sense cap necessitat.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-89635145107536908912023-09-27T09:09:00.005-07:002023-09-27T09:11:06.539-07:00Una fina retxa<p><span style="font-size: large;">Una persona surt de la seu de Creu Roja, te sona, la tens vista. Continues el camí. La imatge te torna a la ment i te demanes si deu ser del voluntariat, si deu tenir algun càrrec o si hi deu haver anat per colque tràmit… Però també te planteges si podria ser allà per demanar colque ajuda, personal o per a un altre. Ara no saps com pot acabar ningú, la inseguretat s'ha instal·lat a les nostres vides. Abans passaven penúries econòmiques sempre els mateixos, que no milloraven mai gaire, però la classe mitjana, i els treballadors amb un mínim de recursos, no acostumaven a veure’s amb necessitats, almanco d’un dia per l’altre. Tens la sensació que ara és més bo de fer acabar en una situació desesperada i que és més prima la línia que separa el benestar de la pobresa. <br /><br />Hauríem d’exigir un mínim d’estabilitat i dignitat per a tots, però també saber viure feliçment sense un consum extremat i continu. A unes imatges, gent a Brasil amb pocs recursos -es nota- es refresquen dins una espècie de safareig, tothom somriu i molts ballen. A una foto d’un poble que noltros consideraríem miserable, a Índia, adults riuen i fillets juguen alegres. Tal vegada felicitat i riquesa material no són tan directament proporcionals. <br /><br />En fi, que tot és relatiu, sobretot allò que cadascú considera necessari per a la seva felicitat. Avui ets ric i demà tal vegada pobre, ara desgraciat i després potser feliç, o tot a la vegada, o res de tot açò, i aquests diferents estats i situacions estan separats només per una prima línia.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-62921935186422051022023-09-12T13:27:00.004-07:002023-09-19T11:55:07.746-07:00Més ases que un banc <span style="font-size: large;">Una coa de persones espera l’autobús de les 15.30 hores a l’andana correspondent a l’estació de Maó. Arriba el vehicle i canvia el cartell que anuncia el destí per un altre diferent. Els passatgers de la fila s’inquieten, demanen informació al conductor, a un altre, el taulell de l’estació està tancat. Ningú no atén els passatgers, a cap lloc avisen de res. Diuen que el pròxim serà a les 18.30 hores. La gent s’indigna -un poquet-, un telefona per saber què passa i li contesten que el responsable no hi és…<br /><br />La coa es desfà. Una dona crida el seu marit perquè la dugui al destí, un altre agafa un taxi, altres esperen tres hores… Remugant remugant, cadascú cerca una solució, el cas no transcendeix, no arriba cap escrit a la premsa, ni cap queixa al director insular corresponent, ni molt manco cap denúncia va als tribunals. No hi ha revoltes ni cremen res.<br /><br />La fruita de la majoria de comerços no és comestible, és verda, insípida, i les verdures fan plorera, i tot cada vegada més car, però la gent ho compra i calla. «Ho és flac tot», és el màxim que diuen fluixet.<br /><br />El nivell dels programes de televisió que tenen més audiència és pèssim, i de la música que més es consumeix… millor ni rallar-ne. I el mateix passa amb tantes coses que la llista no acabaria mai.<br /><br />Tot mos ho enviam, ho acceptam i callam, cada vegada mos conformam amb manco i pagam més.<br /><br />Un poquet més d’exigència i dignitat no aniria malament. De vegades, de tan bona gent com som, semblam ases.<br /></span><br /> Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-72862931429774681742023-08-22T16:17:00.007-07:002023-08-23T08:21:13.939-07:00Sí que mos representa<p><br /><span style="font-size: large;">M'agradi o no, vulgui o no vulgui, me senti més o manco identificat i a gust en la comunitat on habit i que figura al DNI i passaport, les autoritats d’aquest país, nació o estat me representen, i m’ofèn i avergonyeix si colcuna actua de manera poc adient faltant al respecte i demostrant poca educació en públic, sobretot quan aquests ambaixadors nostros són observats en un acte d’abast internacional transmès a tot el món. Allà, al senyor o senyora en qui hem delegat tots noltros li exigesc que es comporti i sigui un digne model del que som, o aspiram a ser. <br /><br />No me serveix, davant l’actitud poc adequada d’un personatge que assumeix un càrrec públic, polític, artístic o esportiu, dir allò de «a jo no me representa»... Desgraciadament, per cafre, cretí o neandertal que sigui el seu comportament, sí que mos representa i mostra la nostra forma de ser davant la resta del món. <br /><br />Pens que quan un individu exerceix una funció oficial, afegeix una nova pell damunt la seva personal, i tot ha de canviar, començant per com se l’anomena públicament; ja no hauria de ser <em>en Txiqui</em>, <em>na Susi</em> o <em>en Dolfo</em>, per ser el senyor José María, la senyora Susana... i si fa falta il·lustríssima o excel·lentíssim se li posa, perquè ha passat de persona particular a ser un símbol que representa una comunitat. <br /><br />De vegades es compleix allò que esperes dels teus representants i de vegades et deceben... I ara per acabar-ho d’adobar, a la final d’un mundial arriba un d’aquests mandataris i esdevé el paradigma de tot allò que no ha de fer un representant d’una comunitat important com és el cas del futbol espanyol. <br /><br />Es veu que aquest senyor ja apuntava maneres quant a la forma paleolítica de comportar-se des que va arribar al càrrec de president de la federació nacional. I ara, tocant-se l’entrecuix en públic i besant en la boca una jugadora, s’ha llicenciat en inconveniència i poc sebre estar. <br /><br />Que se’n vagi, que mos representa a tots, mos avergonyeix i no mos el mereixem.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-49785936114435350812023-08-01T15:42:00.006-07:002023-08-02T02:22:13.296-07:00La por que mos acompanya<p><span style="font-size: large;">Les pors mos acompanyen en el transcurs de la vida. En algun moment -o en molts-, mos trobam acovardats i no gosam fer colque cosa per temor a les seves conseqüències. Hi ha qui és poruc per naturalesa i tot l’espanta i tem sempre pel que pot succeir, un altre és molt agosarat, li fot pes dret i li sembla que no li pot passar mai res. N'hi ha de prudents, insensats, covards o massa valents. La qüestió seria trobar l’equilibri i preocupar-se només per allò que s’ho mereix.</span></p>
<p><span style="font-size: large;">I quina seria la manera de saber el que mos hauria d’aporuguir, pel que hauríem de passar pena i anar alerta? No tenim altre sistema, si no volem recórrer a mètodes sobrenaturals, que l’estadística. Els percentatges són l’única informació fidel per saber si compensa tenir por. Pot estar justificat el temor a tenir un accident de cotxo, naufragar, que te caigui damunt un piano de coa, ser atropellat, tenir una malaltia greu, que t’atraquin pel carrer, que t’assassinin…? Mirau les estadístiques i decidiu.</span></p>
<div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Hi ha coses que espanten a molts i en canvi suposen un risc baixíssim</span><span style="font-size: large;">: que te fulmini un llamp (una possibilitat entre tres milions) o un accident aeri (0,006 morts per cada mil milions de quilòmetres recorreguts).</span></div>
<p><span style="font-size: large;">Però els temors tenen poc de racionals i mos supera la superstició, el patir per patir, el pessimisme innat. Quantes coses que faríem... però tenim por.</span></p><p> </p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-2103758829551786832023-07-04T12:03:00.007-07:002023-07-04T16:14:41.859-07:00Amb la suor del teu front<span style="font-size: large;">Fa un temps, bastant, la feina era una altra cosa… Consistia en estendre la mà des de la cabana i agafar una taronja, una pinya, un coco… obrir-los i menjar-se’ls. <br /><br />Hi havia un temps que treballar era encalçar un pollastre, tòrcer-li el cap, plomar-lo i torrar-lo. La feina era rentar-se al riu, adobar quatre desperfectes a la cova o la petita llar de fang i palla i, de tant en tant, fer el possible per reproduir-se. Quan el treball consistia en això, el treball era la vida. <br /><br />Però avui la feina és una activitat, per a la majoria, a part de <i>la vida</i>. Vius i estones has de deixar la teva vida per anar a fer feina. <i>Treballar</i> per poder <i>viure</i>, dues coses diferents. En pocs casos hi ha algun afortunat que la seva vida i la seva feina coincideixen, però en general els treballadors protesten, exigeixen drets, augments de sou, jornades més curtes, es creen sindicats, patronals… Tot perquè el treball és considerat una maledicció, que ens roba temps de la nostra vida. Com més hores treballam, manco hores vivim. Per açò volem fer poca feina, cobrar molt i tenir més temps per a noltros. <br /><br />Quan mos vam especialitzar -jo faré sabates, tu sembraràs melons-, quan vam voler augmentar la productivitat natural de cada persona a base de ser expert en alguna tasca, vam tornar més eficients a base de perdre hores de llibertat i despreocupació. <br /><br />Tal vegada en més d'una ocasió arribes a casa després de la jornada laboral tan esgotat que te fa vessa fins i tot pelar una taronja... i pensar que pelar una taronja era potser l’única feina que feia en tot el dia un dels teus avantpassats...<br /></span><br /> Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-20068382872955120032023-06-20T12:07:00.010-07:002023-06-21T01:11:30.717-07:00Quatre anys és poc<p><span style="font-size: large;">Quatre anys no han bastat per preveure tots els escenaris possibles per acordar un pacte a alguns municipis, es veu que quatre anys és poc temps per a algunes formacions per tal de valorar totes les combinacions probables de regidors a un ajuntament i la postura a prendre depenent del nombre d’escollits de cada banda. </span></p><p><span style="font-size: large;">Una batlia, unes quantes tinències d’alcalde, algunes dedicacions exclusives, les àrees a repartir, qui serà el caixer batle a les festes o qui figurarà al proper lliurament de claus de pisos de l’Ibavi... Sembla ser que quatre anys no basten per tenir-ho programat i els darrers dies abans de la possessió de càrrecs i constitució d’ajuntaments hi ha d’haver reunions fins a les tantes de la nit, anades i vingudes de la seu d’un partit a la de l'altre, semidesmentits i mitges afirmacions, i sorpreses de darrer moment, desencontres, qualque emprenyada, envits, farols i decisions contra natura. <br /><br />Tot perquè es veu que no han tingut prou temps amb un quadrienni per decidir què farien arribat el moment. Si en aquest lapse no poden tenir el possibles acords boni embastats, quants anys no necessitaran per trobar solucions als problemes del municipi, preveure entrebancs i pensar com arranjar-los? Tasques bastant més complexes i alhora més transcendents per a la població que el </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">repartiment de cadires i càrrecs.</span></span></p><p><span style="font-size: large;"><br /></span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-77338633059894801032023-06-06T13:00:00.003-07:002023-06-07T08:51:45.847-07:00El nivell de la mar<p><span style="font-size: large;">Una notícia publicada aquests dies mos informa que el nivell de la mar va pujant. Ho sabíem, però sembla que la cosa va en augment. No és per ara alarmant, ja que es diu que l’augment va ser a un ritme d’1,6 mil·límetres/any fins al 1993 i de 2,8 mil·límetres/any entre el 1993 i el 2019. És a dir, que no mos trobarem casetes de platges ni apartaments als ports plens d’aigua, algues i pops, almanco en els propers mil anys, quan hauria augmentat a aquest ritme uns tres metres. <br /><br />Els científics troben que l’ascens es deu a l’escalfament de les aigües, que produeix la seva expansió, i sobretot a l’augment de la massa d’aigua, presumiblement originat per la fusió dels gels de Groenlàndia i l’Antàrtida. «Aquesta pujada del mar tindrà efectes greus, com el retrocés de la línia de costa i pèrdua de platges», indiquen. <br /><br />Desapareixeran les casetes de vorera, aquestes i altres edificacions que l’administració considera il·legals/al·legals, també construccions abominables a la costa que fan mal d’ulls i destrossen el paisatge, i Los Bucaneros ja no serà un maldecap per a ningú. I altres edificacions, ara terra endins, dependran de Costes, que decidirà el seu dret a existir… potser ca sa tia, l’ajuntament d’algun poble, </span><br /><span style="font-size: large;">un institut de secundària, tal vegada el saló de ca teva...</span></p><p><span style="font-size: large;">Seria interessant -i trist també- veure aquests fenòmens i les seves conseqüències. Però no els contemplarem i esperem que tampoc les generacions venideres. Tant de bo la natura no es comporti com preveuen aquests estudis i els habitants del futur trobin la manera de no accelerar, prevenir o evitar aquesta catàstrofe.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-90327738319157835032023-04-25T14:11:00.012-07:002023-04-26T10:40:43.697-07:00No ho feim millor perquè no volem<p><span style="font-size: large;">Els preus no pugen tot sols, no es tracta d'un fenomen natural com que arribi un anticicló. L'augment del cost dels articles de primera necessitat, de l'habitatge, dels combustibles -especialment en temps de pandèmies i guerres, amb gent passant-ho malament i amb manco poder adquisitiu- és una decisió d'unes persones determinades. Algú s'aprofita de la situació per mantenir o augmentar els beneficis a costa d'agreujar les desgràcies de la majoria, sense cap remordiment.</span></p><span style="font-size: large;">
</span><p><span style="font-size: large;">«Si no ho faig jo, ho farà un altre», o «si pugen el blat, jo apujaré el pa». Lògic, però pervers. Si ningú no comencés la pujada quan sap que té estoc d'algun producte que tindrà molta demanda, si fos més important ajudar els altres en temps de crisi que millorar els seus propis beneficis...</span></p><span style="font-size: large;">
</span><p><span style="font-size: large;">No ho feim perquè no volem, només pensam en noltros, els més propers, i prou. Tot és predicar i bones paraules des de plataformes polítiques, des de púlpits i oenegès, però ni s’ha fet, ni es fa, ni sembla que es tengui intenció de fer mai.</span></p><span style="font-size: large;">
</span><p><span style="font-size: large;">Hi ha prou recursos i és possible. Falta voluntat. Uns no ho fan perquè no els interessa, no podrien enriquir-se mitjançant les penúries d’altres… i la resta no ho fa per un motiu encara més repugnant, perquè els hi és indiferent tot allò que no els afecti directament.</span></p><span style="font-size: large;">
</span><p><span style="font-size: large;">Només mos importa allò que mos fa sentir malament. Si mos preocupés qui viu a l’altra punta del món tant com els nostres fills, la Terra en general tant com la nostra llar, els animals d’una jungla llunyana tant com el nostro ca. Si estiméssim els altres tant com a noltros mateixos -frase tan pronunciada com poc practicada-, no hi hauria problema que no es pogués resoldre.</span></p><span style="font-size: large;">
</span><p><span style="font-size: large;">Però surten els instints primaris de supervivència i només esteim per noltros. Mai no hi haurà solució per a la fam i pobresa, ni feina per a tots, ni un planeta més net ni tot allò que mos faria millors, perquè no volem.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-31686504292839668142023-03-14T13:57:00.003-07:002023-03-15T04:19:30.537-07:00Viure en el metavers<p><span style="font-size: large;">Fins fa poc creies que açò d’internet, xerxes socials, videojocs, pantalletes, ciberespai, realitat virtual -ara metavers- i altres coses així, mos havien impactat i havien creat múltiples addictes a la nostra generació per la novetat que suposava, perquè mos havia enganxat a una edat determinada propensa a les dependències, perquè en pocs anys havíem experimentat canvis brutals que ens havien captivat (a alguns més que a d’altres, com en tot). <br /><br />Pensaves que es tractava de l’impacte que produeix sobretot en els joves una novetat poderosament enlluernadora amb un seductor desplegament d’imatges i sons, i que les generacions posteriors, que ja neixerien amb aquests noves tecnologies com a cosa normal, no patirien aquesta obsessió, sinó que seria un aspecte més de la seva vida, com és per a noltros el telèfon, la televisió o el cotxo. <br /><br />Idò, es veu que no, que cada vegada hi ha més addictes a la pantalla i que no disminueix la dependència, patologia, o el que sigui. A diari surten als mitjans testimonis de pares i declaracions d’especialistes sobre els conflictes que generen en les llars i ambients educatius l’addicció, i les conseqüències que pot generar l’abús i depèndencia digital dels joves. <br /><br />Sembla que no passarà com amb altres innovacions tecnològiques, que han arribat a un ús ‘normal’ amb el temps. I així com hi ha persones que no han sabut mai què era la pau, que van néixer, viure i morir estant sempre en guerra, si no es posa remei n'hi haurà d'altres que passaran per la vida sense conèixer pràcticament més realitat que el metavers.</span></p><p> </p><p class="western" style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><br />
</p>
<p class="western" style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><br /></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-6065742782085171332023-03-01T03:50:00.001-08:002023-03-01T09:36:41.386-08:00Una vaca o una pila?<p> <span style="font-size: large;">Mos escandalitzam per uns fets i en canvi n’acceptam o ignoram altres
tant o més greus. </span></p><p><span style="font-size: large;">Criticam el que mos toca de prop, que veim injust
perquè mos ho posen davant dels ulls, la invasió d’Ucraïna, per exemple,
i no deim ni piu quan les agressions -que hi ha hagut sempre i per
part també de països amics amb el nostre beneplàcit- són enfora, no
estan tan presents als mitjans o, sobretot, no afecten la nostra vida
quotidiana, especialment la butxaca.</span></p>
<p><span style="font-size: large;">Matèria orgànica (un panet, pells de taronja...) escampada
per en terra a un parc o a un camí mos incomoda, «està molt brut, són
uns porcs», quan aquestes restes fan més nosa visual que no mal
real, se les mengen altres animals, es descomposen… En canvi la majoria
participam i col·laboram en processos que són molt més nocius… comprar i
renovar constantment aparells electrònics, viatjar amb una freqüència
mai no vista anteriorment, sobretot en avió, com si fos una passejada… </span></p><p><span style="font-size: large;">Mos queixam del fum d’un cotxo diesel, i en canvi alabam els vehicles
elèctrics, igual de contaminants si l’energia prové de combustibles
fòssils.</span></p>
<p><span style="font-size: large;">Mos indignam i escandalitzam per trobar restes de vaques o cabres
mortes pel camp, un fet certament deplorable, però provocam efectes més
greus amb accions que feim inconscientment, com per exemple tirar les
piles gastades als fems.</span></p>
<p><span style="font-size: large;">Embruta bastant una pila. I si és de mercuri pot arribar a
contaminar 600 mil litres d’aigua, i mira que és petita, devora una vaca. </span></p><p><span style="font-size: large;">Mos impressiona l’apariència, però
l’important és la conseqüència.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-23766970156498456992023-02-14T12:37:00.005-08:002024-02-01T13:55:21.314-08:00Un porc al primer pis<p><span style="font-size: large;">Les lleis vigents a l’actualitat, i l’acabada d’aprovar, de benestar animal, en concret, m’han fet recordar com anava el tema a la meva infantesa. Ja vam veure com es matava el gall dindi per Nadal a ca nostra. També record com a zones costaneres s’amollava un ànec a la mar prop de la vorera i el que l’agafava se’l quedava… el que fessin després amb ell era cosa seva. <br /></span></p><span style="font-size: large;">Però un fet sorprenent, i que va trascendir més enllà del particular, va ser quan als meus pares se’ls va ocórrer fer porquejades. Cosa normal, direu, a no ser perquè el porc que teníem i engreixàvem era a una soll a una zona on alternaven encara els horts amb les edificacions, i les matances s’havien de fer a una caseta que hi havia a un patiet darrere del pis on vivíem, que era a una primera planta. <br /><br />Mon pare, jo i uns quants més vam anar a cercar el porc, i amb una corda al coll el vam conduir cap al pis, a uns cinc-cents metres de distància. L’animal coneixia bé mon pare, que era el que li duia menjar cada dia, i el seguia com un canet. Els vianants que contemplaven l’escena no podien estar més sorpresos. El porc, ben decidit, a un bon pas per la vorera, travessant carrers i pujant per l’escala al primer pis. Després enfilant el passadís, menjador i cuina, i sortint per darrere cap a la caseta. <br /><br />El que va passar després ja es pot imaginar i no fa falta descriure-ho. La qüestió és que hi va haver sobrassades i botifarrons per a noltros, familiars i amics. Sense escorxador, veterinari ni cap control sanitari, sense permisos ni certificats. No vull ni pensar, si fos avui, quantes lleis no hauríem infringit.</span><p><span style="font-size: large;"> </span>
</p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-51536669324982148192023-01-31T14:10:00.002-08:002023-01-31T14:12:11.405-08:00Passaport exprés<div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Tens el passaport caducat i engegues l’ordinador per cercar a la pàgina web corresponent una cita prèvia per renovar-lo. Alenes profundament pensant en el que t’espera. Fa pocs mesos hi havia queixes perquè estaven més de 50 dies en donar hora. T’ho mires a les quatre del capvespre d’un dilluns i veus que hi ha torns disponibles el matí següent a quasi qualsevol hora. Agafes per a les 12.18 hores. Arribes allà i estan uns 10 minuts per tramitar-ho tot. I surts ben feliç amb el document a la mà abans de les dotze i mitja… Tot en unes 20 hores. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"><br />Se suposa que han posat més personal i mitjans, quan han passat de 50 dies d’espera a ser un tràmit boni immediat. Ja no hi ha la gentada de l'estiu i el dispositiu funciona i és eficient.<br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"><br />Perquè el problema no és que s’hagi de demanar cita prèvia ni és que els funcionaris siguin lents, sinó que cada servei tengui el personal i mitjans necessaris, proporcionals a la seva demanda. I tot açò val doblers. Doblers públics que no només s’han de recaptar sinó que s’ha de decidir en què s’empren. I es poden invertir en mesures més o manco populistes o en inversions efectives, i no solen coincidir. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"><br />Apujar un percentatge igual a tots els pensionistes és positiu però fomenta encara més les desigualtats -augmenta més la paga a qui ja guanyava més-, igual que donar bonus, ajudes o transport gratis a tothom per igual, sense tenir en compte la situació de cada persona o família. </span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"><br />I tal vegada seria millor aquesta rapidesa de funcionament en el servei d’urgències o en la llista d’espera d’intervencions quirúrgiques… que no solen ser tan ‘exprés’.</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></div>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-80230974318256774752023-01-03T13:07:00.007-08:002023-01-03T15:52:48.768-08:00Política del paracetamol<p><span style="font-size: large;">«Doctor, fa dies que tenc molt de mal de cap». «A vam, prengui paracetamol cada vuit hores i ja veurem». «Tenc el braç inflat i adolorit». «Idò prengui paracetamol una setmana i després me diu com està». «Tenc un pes al pit i me costa respirar». «Prengui paracetamol». «Tenc una rampa des de l’esquena al genoll». «Prengui paracetamol i ja veurem més endavant». </span></p><p><span style="font-size: large;">La sanitat tracta la majoria dels casos els símptomes de les malalties i no tant les causes. Allò primer i més important és combatre els mals que pateix el pacient, però si no es cerca el motiu i s’elimina, els símptomes moltes vegades no desapareixeran. <br /><br />Les administracions, cada vegada més, fan cosa semblant. Apuja el petroli? Descomptes de benzina i transport públic gratuït. Apuja l’habitatge? Ajudes. Hi ha inflació? Davallam l’IVA. Ajudetes per comprar ordinadors, estudiar, treure’s el carnet de conduir, subvencions, paguetes... Caritat en tost de justícia. Mesures temporals a compte de l’erari públic que no solucionen cap problema perquè no eliminen els motius que els provoquen. <br /><br />La dona que acompanya l’homo que té un malàs a l’esquena i a qui li han receptat paracetamol, li demana al metge amb desconfiança: «Però troba que açò el curarà, doctor?». «Bé… no, però li llevarà un poc les molèsties i no li farà cap mal… Llavors ja veurem, si torna a estar malament, ja li farem proves…», contesta, sabent que hi haurà un altre metge de guàrdia quan torni desesperat aquell pobre homo.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><br />
</p>
Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-38408059569314162282022-12-20T11:47:00.008-08:002022-12-20T16:06:07.041-08:00Cabres i galls dindis<p><span style="font-size: large;">Es veu que sobren cabres a Menorca, i ara també sobraran galls dindis, ja que no es podran, almanco legalment, sacrificar. <br /><br />I es veu que les cabres se les pot matar d’un tret, però la defunció d’un gall dindi -de 400 exemplars- s’ha de fer segons les normatives de benestar i higiene. Les aus han de ser atordides prèviament i penjades sense fer-los mal als turmells... No van tenir tants miraments en autoritzar l’òbit de qualsevol manera dels remugants de Mongofra. No sembla aquesta forma violenta de morir acord a la normativa. <br /><br />Quan era petit matàvem el gall dindi a la cuina de casa, el dúiem d’algun <i>lloc</i> on l’amo mos el tenia reservat de feia mesos, dins una caixa de cartó ficada al cotxo que acabava plena d’excrements del pobre animal regirat. Li fermàvem les potes, jo li agafava les ales ben fort i mon pare li tallava el cap amb un guinavetot. Després s’àvia i mumare l’escaldaven per plomar-lo escampant una olor repulsiva per tota la casa. Però la mort de l’ocellot no mos resultava gaire traumàtica, ja que ensoldemà mos el menjàvem al forn amb patates sense cap remordiment. <br /><br />Des de l’any passat els animals, especialment les mascotes, són considerats per llei <i>éssers sentints</i>, és a dir, capaços d’experimentar dolor, ansietat, sofriment físic. I més prim que filaran encara a partir de la Llei de Benestar Animal que se suposa que s’aprovarà prest. Potser la solució seria amollar els 400 galls dindis uns dies per Mongofra, a veure si així abans de Nadal </span><span style="font-size: large;">ja els poden recollir per ficar al forn.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-38614652476368654262022-11-22T12:04:00.002-08:002022-11-22T15:11:01.679-08:00Massa crítica<p></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Aquí mos queixam molt, res mos sembla bé i sempre envejam coses de l’illa major o la península. Comparam i ploram. No renegam del que mos distingeix en positiu, no volem renunciar a cap avantatge de viure a un paratge tan privilegiat, però també volem tot el dels altres. Ho volem tot… tal vegada feim poca feina i massa crítica. </span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">Per cert, <i>massa crítica</i> és allò que mos falta i que causa la majoria de les mancances. En sociologia, és ‘una quantitat mínima de persones necessàries perquè un fenomen concret tingui lloc’. O també ‘el nombre crític de personal necessari per afectar la política i fer un canvi com un cos influent’. </span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">És el mínim perquè una manifestació sigui notícia, per tenir prou serveis, bons i barats, oferta cultural, equips esportius a categories superiors, instal·lacions, prou hospitals i professionals sanitaris, policies i bombers... per tenir prou representants polítics perquè se mos tengui en compte, perquè se mantenguin negocis tot l’any, per ser competitius i perquè puguem gaudir d’ofertes a preus ajustats, transports públics nombrosos i barats... </span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">I si fóssim molts més? Ja estaria aclarit? Aquest estiu ha crescut un poquet la població <i>flotant</i> (res comparat amb altres zones de la mateixa superfície) i ja hem sentit xerrar d’aglomeració, massificació, sobreocupació, col·lapse, invasió... Per tenir tot allò que veim a altres llocs, envejam i exigim -de vegades amb poca reflexió prèvia i arguments puerils (<i>jo també, jo també en vull</i>)-, fa falta arribar a la massa crítica. </span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;">I ara, ja podeu criticar, ja...</span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7010008970309119012.post-32230260294417578672022-11-08T13:30:00.011-08:002022-11-09T09:41:16.580-08:00Ho saps o ho creus?<p><span style="font-size: large;">Ja de ben petit t’arriben informacions de totes bandes, per exemple t’aconsellen no atracar-te al foc, perquè crema i te faràs mal. Tu tal vegada t’ho creus i ho respectes, però és boni segur que un dia poses un dit damunt una flama i sents que, efectivament, crema i fa mal. A partir de llavors, ho <i>saps</i>. </span></p><p><span style="font-size: large;">Però com en aquest món no ho pots experimentar tot personalment, has de <i>delegar</i>, i per açò la majoria de coses que coneixes no les vius en primera persona, sinó que t’arriben d’altres, oralment, per escrit, a l’escola, a ca teva, al parc infantil, a ca s’àvia o per televisió. </span></p><p><span style="font-size: large;">A partir d’aquí obtens informació, en un volum i a una velocitat espatarrant durant tota la vida, dades i interpretacions sobre <i>el món</i> a través, entre d’altres, de científics, psicòlegs, capellans, periodistes, advocats, coaches, polítics... </span></p><p><span style="font-size: large;">I de tot aquest caramull de coneixements, dades, conviccions, has de triar allò que te creus o no, allò que pots donar per cert i dir que ho saps, per molt que no ho hagis viscut, i diferenciar-ho d'allò que creus tu personalment, subjectivament, però que no has de tractar ni pots afirmar com una realitat absoluta. Cadascú té els seu criteri i passa pel seu sedàs les suposades veritats que li tracten de vendre abans d’acceptar-les. <br /></span></p><p><span style="font-size: large;">Algunes decisions preses a partir del que admetis com a cert poden ser
vitals per a la teva existència, altres no tindran conseqüències greus, però paga la pena, en aquesta època d'informació excessiva i descontrolada, vigilar i qüestionar-se totes les afirmacions que
te vas trobant mentre vius, per molt que t’ho digui el cunyat que en
sap de tot i molt.</span></p><p><span style="font-size: large;"> </span></p>Manel Gómez Oliveshttp://www.blogger.com/profile/04681352163631294128noreply@blogger.com0