dijous, 8 de febrer de 2018

Ara som amics, ara ja no

Creus que no ets persona de sentiments extrems, la gent et cau bé o no tant, però ni odies ni idolatres ningú.

Amb persones congenies i et sents atret, les tens en compte i les fas cas, t’agrada la seva presència i fer coses junts. Altres no tenen amb tu tant en comú i potser no els pares gaire atenció. Però procures ser correcte i amable dins de les teves possibilitats amb tothom, encara que de vegades siguis massa sincer.


Proves d’entendre les mostres d’afecte efusives que trobes exagerades, et costa respectar les actituds de clar rebuig a algú que no ens acaba de fer el pes, però sobretot no entens que els dos estats es produeixin pràticament a la vegada i en poc temps.


T’indignen aquelles persones que consideren algú el millor amic, company, confident o col·lega un temps i de sobte resulta que és el pitjor element del món i no el poden veure, que el tracten avui com un compare i demà giren la cara en trobar-lo pel carrer.


Aquest comportaments et provoquen tristor i sobretot ràbia pel que tenen d’injustos.


De tota manera, l’efusió exagerada i el rebuig excessiu no t’haurien d’estranyar ni amoïnar ja que els extrems es toquen. Són conseqüències d’una manera de ser de gent per la que no paga la pena preocupar-se gaire.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El mínim esforç

La cussa que comparteix casa amb tu és petita i té les potes curtes. Quan la treus al carrer, normalment davalla l’escala poc a poc, escaló ...