dimecres, 19 d’abril de 2017

Animalades i bestieses

Diuen que el grau d’evolució d’una societat se sap observant la manera com tracta els seus animals, especialment els de companyia. I pel que es veu, per aquesta part del món, pel que respecta als nostres amics els cans sobretot, el grau d’evolució dels humans és com a poc discutible. La proliferació de cans a les ciutats, la moda de tenir gairebé tothom gos encara que no es pugui, en un pis esquifit sense espai ni temps per dedicar-li no pot dur més que desgràcies.

Tot ve de l’aberració d’agafar una criatura dissenyada per l’home per realitzar funcions específiques -caçar, guardar ramats, lluitar amb altres animals, encalçar humans que fugen...- i transformar-la d’un dia per l’altre en un ésser que ens faci companyia, que el puguem dur per tot, que llueixi i jugui amb els nens, sense tenir per res en compte els seus instints i necessitats.

Les conseqüències són evidents. L’orina canina que envaeix parets i sòls per tots els carrers, la pudor que desprèn i que cap autoritat  no controla. Les baralles entre cans sense fermar, lladrucs, mossos a fillets i majors, les baralles entre els amos de cans sense fermar... i les caques. Tot açò provocant lògicament incomoditats especialment als centres de les nostres "superpoblades" ciutats.




Sembla que el més natural fóra que les espècies superiors utilitzessin les inferiors per al seu profit. Per açò és estrany veure un individu de l'espècie dominant al planeta recollint pel carrer els excrements d’un representant d’una d'inferior, portant-lo com un nadó o parlant-li com un fillet petit. I dedicant-li uns diners i temps en veterinari, perruqueria o altres atencions que molts no emprarien ni per als seus parents humans més propers.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L’obstinada línia corba

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. I en general la manera més eficaç d’enfrontar-se a les situacions adverses ac...