dimecres, 19 d’abril de 2017

Animalades i bestieses

Diuen que el grau d’evolució d’una societat se sap observant la manera com tracta els seus animals, especialment els de companyia. I pel que es veu, per aquesta part del món, pel que respecta als nostres amics els cans sobretot, el grau d’evolució dels humans és com a poc discutible. La proliferació de cans a les ciutats, la moda de tenir gairebé tothom gos encara que no es pugui, en un pis esquifit sense espai ni temps per dedicar-li no pot dur més que desgràcies.

Tot ve de l’aberració d’agafar una criatura dissenyada per l’home per realitzar funcions específiques -caçar, guardar ramats, lluitar amb altres animals, encalçar humans que fugen...- i transformar-la d’un dia per l’altre en un ésser que ens faci companyia, que el puguem dur per tot, que llueixi i jugui amb els nens, sense tenir per res en compte els seus instints i necessitats.

Les conseqüències són evidents. L’orina canina que envaeix parets i sòls per tots els carrers, la pudor que desprèn i que cap autoritat  no controla. Les baralles entre cans sense fermar, lladrucs, mossos a fillets i majors, les baralles entre els amos de cans sense fermar... i les caques. Tot açò provocant lògicament incomoditats especialment als centres de les nostres "superpoblades" ciutats.


Sembla que el més natural fóra que les espècies superiors utilitzessin les inferiors per al seu profit. Per açò és estrany veure un individu de l'espècie dominant al planeta recollint pel carrer els excrements d’un representant d’una d'inferior, portant-lo com un nadó o parlant-li com un fillet petit. I dedicant-li uns diners i temps en veterinari, perruqueria o altres atencions que molts no emprarien ni per als seus parents humans més propers.



dimecres, 5 d’abril de 2017

Vells amb marxa

O la salut de la gent gran és massa bona o la vida laboral és massa curta... o ambdues coses. Perquè s’han observat darrerament abundants casos de persones que han superat àmpliament l’edat de jubilació i estan més en forma que molta gent que just passa dels cinquanta anys.

Venerables ancians que tot el dia roden pertot, que no s’acaben la marxa i encalcen jovenetes, encara que normalment amb poc èxit i bastant patetisme. Àvies ballant tota la nit rocanrol com si tinguessin vint anys. Pensionistes que fan més feina -i de vegades, segurament, nosa- des que es van retirar que abans quan no els tocava més remei que treballar.

En fi... que tal vegada no sigui tan mala idea augmentar l’edat de jubilació, fins que un pugui, segons l’estat mental i la forma física de cadascú, perquè per estar tot el dia de marxa, viatjant, amb una energia que no se l’acaben, i cobrant de l’Administració, què voleu que us digui, ja podrien continuar treballant, i així altres persones que no tenen edat per retirar-se però sí una catastròfica forma física, cansament existencial o potser poc entusiasme vital podrien ser declarades pensionistes per mèrits propis, no per haver arribat a determinats anys.

Que treballin els vells marxosos que tresquen arreu com a jovenets i així els madurets que ja estan cansats podrien tenir la seva merescuda recompensa.



Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratetes que canvien dents per regals, reis...