dimecres, 26 de juliol de 2017

L’obstinada línia corba

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. I en general la manera més eficaç d’enfrontar-se a les situacions adverses acaba sent la més simple.

Però massa vegades el que en un principi és fàcil, no saps per què, es torna difícil, i allò considerat en teoria senzill esdevé complex.

Sembla tan bo de fer actuar de manera directa i pensar de forma espontània, lògica, reduir les qüestions a l’essència, dedicar-se només als assumptes bàsics...

Però es veu que tot s’ha d’anar embullant i al final te n’adones que has fet vint voltes per arribar al mateix lloc on hauries anat a parar directament, sense tants de maldecaps i amb més rapidesa.

Resumint, que et compliques l’existència, vulguis o no. De vegades no et fa falta ningú, et bastes tu tot sol, altres cops reps l’ajut inestimable de gent que t’envolta i que es veu que no té res més a fer que crear problemes on no n’hi havia, o en ocasions les circumstàncies acaben d’embolicar tot allò que és embolicable…

Per tant, arribes a la conclusió que, per molt que tu decideixis moure’t a poder ser en línia recta, la vida s’obstina en fer-te transitar per un camí tot ple de corbes.





dimarts, 11 de juliol de 2017

Un Joyca i una Harley

Si haguessis de tenir una moto -fa una eternitat vas tenir una 74 cc-, voldries que fos segura i tranquil·la, que et dugués on vols amb comoditat, guapa i elegant, per passejar i veure món poc a poc fent porrop pop pop porrop

Si haguessis de tenir una barca -vas poder gaudir-ne d’una fa segles-, la voldries petita, amb un motor interior senzill, que gastés poc i fiable per anar a passejar, nedar i llençar colque fluixa, tot fent xup xup xup.


Hi ha prou articles al mercat per a cada personalitat, necessitat i desitjos com per trobar cadascú el que més li salisfà.

Tu ets de mena pausada i quan observes la carretera i veus grups de gent en motocicletes rodant sense pressa t’emociones….

També tens certa enveja si ets a una cala o port i observes com tornen les barquetes quan es pon el sol.

En canvi no conceps manejar per exemple una moto Kawasaki Ninja H2R, i tampoc te faria el pes una llanxa amb un foraborda Honda BF 200.

Un llaütet amb un motor Joyca, d’aquells que es feien a Menorca, i una Harley tranquil·la -ja no hi ha gaires Sanglas en condicions- són els capricis que trobes que més encaixen amb la teva manera de ser i que, en el teu món virtual, t’agradaria tenir.



Coses que probablement mai no posseiràs, perquè quan et poses a pensar en els maldecaps i despeses que suposen, comparat amb l’ús que els hi donaries, la idea et dura mil·lèssimes de segon al cap…

dimecres, 28 de juny de 2017

Molt poc eficients


El cos humà necessita una quantitat d’elements per funcionar correctament, proteïnes, hidrats de carboni, vitamines, minerals, oligoelements, aigua, oxigen…

Però té un sistema digestiu i respiratori molt poc eficients que es basen en empassar-se gran volum de material per treure un benefici ínfim, i la resta és rebutjada i expel·lida.

La majoria del sistemes orgànics són poc eficaços quant a rendiment, la major part del que entra torna a sortir..., amb el que açò suposa d’inversió en sistemes per desfer-nos de tot allò que empram i després tiram.

Igualment sembla que per obtenir beneficis econòmics s’ha de vendre molt, tenir molt turisme, omplir de gent pobles i platges, hotels i carreteres… amb el que també suposa d’inversió en sistemes per desfer-nos de tot allò que empram i després tiram. Clavegueram, fems, depuradores, abocadors. Carreteres superdesdoblades. Vaixells, avions...

Allò que importa és tenir quantitat de clients, és igual la qualitat del producte, els preus regalats, perquè a base de moltíssimes vendes s’aconsegueix treure uns guanys raonables. Engolir molt, obtenir un mínim profit i deixar moltes restes, encara que perjudiquin tothom.

Potser les coses només poden ser així, o tal vegada és que els mecanismes que empram -els del nostre cos i dels altres sistemes- per obtenir beneficis no són gens eficients.

Uns no els podem canviar si no és a base d'evolució en milers o milions d'anys, els altres estan en mans de gent que es veu que té altres preocupacions...



dimecres, 31 de maig de 2017

La millor part de tu

Com que sempre has cregut que tot ho fas bé i passes tant de temps tancat en tu mateix, absort pels teus petits interessos i els teus minúsculs problemes, mai no te n’has adonat de quantes persones en tota la teva vida s’han preocupat per tu i t’han ajudat.

I, és clar, encara has tingut menys temps -i humilitat- per valorar-ho i agrair-ho.

Has confiat sempre tant en tu, et consideres tan capaç d’afrontar els reptes de la vida, tan intel·ligent i preparat per resoldre-ho tot tu tot sol, que no has estat mai conscient del suport que has rebut -alguns cops de forma quasi imperceptible- dels qui has tingut al teu costat. Parella, amics, parents, coneguts, desconeguts...

I ara, per una vegada i sense que serveixi de precedent, vols donar les gràcies als que t’han apreciat, tingut en compte i t’han estimat. I als que continuen fent-ho.

Perquè a diari tenen amb tu detalls sense els quals no series el mateix. Valoren les teves virtuts, obliden els teus defectes, preveuen les teves necessitats i toleren les teves manies.

Has rebut bons consells quan has estat desorientat, consol quan el dolor t’ha desfet, indulgència quan els has decebut, companyia en moments de profunda solitud… a canvi de res, només perquè són bona gent.

Ja sap tothom com t’agrada la crítica i la ironia, però també hi ha d’haver algun moment per als agraïments i per reconèixer tots aquells que han estat i són aquí quan fa falta i que han fet en bona manera que tu siguis el que ets. Que formen, en definitiva, part de la millor part de tu.


dimecres, 17 de maig de 2017

Per quedar bé

Per quedar bé has dit moltes vegades coses que no creies i has callat sovint el que pensaves. En moltes ocasions has deixat de fer allò que trobaves adient i massa cops has actuat com no volies.

Per agradar el altres has promès coses que sabies que no compliries, has rigut ocurrències que no t’han fet gens de gràcia. Has assentit a opinions amb les que no estaves de cap manera d’acord, tot sense ganes i només per quedar bé.

Per satisfer algú has assistit a infinitat d’actes que no t’interessaven, mil vegades has expressat simpatia a individus que et queien fatal, has aguantat converses -i monòlegs- amb personatges insuportables.

I és que al final, quan ho repasses bé, resulta que cada dia hi ha coses que dius i fas més per quedar bé que no perquè t’interessin de ver.

Per quedar bé portes dues hores pensant i escrivint aquestes paraules en tost de mirar el futbol que estan donant ara mateix per la tele i que és el que realment t’agradaria fer.

I fas veure que t’interessen els teus lectors i la seva opinió, i que és quan escrius i et comuniques que et sents realitzat i feliç...

I ara te n'adones, quan ja és massa tard, que si el que volies era quedar bé, el més intel·ligent hauria estat no haver publicat mai aquesta confessió.



dimecres, 3 de maig de 2017

La llei del mercat

Hi ha botigues que sembla que et convidin a entrar-hi, on et sents còmode i acollit, i n’hi ha on et sents oprimit just ésser-hi. 


Hi ha dependents que t’atabalen ja en arribar, on en tens tres al damunt que et volen assistir tant que et molesten, i n’hi ha que et deixen tranquil que vagis fent, mirant i provant. N’hi ha que et deixen tan tranquil que passen de tu fins i tot quan voldries que t’ajudassin. 

Hi ha restaurants i bars on entres i sembla que estorbis, i el cambrer representa que et fa un gran favor demanant-te què vols i servint-te. N’hi ha on et sents benvingut i saben mantenir l’equilibri entre la familiaritat i la discrecció.

Hi ha comerços on notes que s’alegren de tenir clients, que s’esforcen per atendre’t i que dediquen el temps que faci falta per satisfer-te. N’hi ha on sembla que facis nosa i el que volen és que compris el que sigui, te’n vagis prest i no els molestis més.

Hi ha locals que en veure’ls tens interès per d’anar-hi, per l’estètica, perquè trobes que et tractaran bé, per l’atmosfera positiva que transmeten. Hi ha establiments on només passar-hi per davant i observar-los ja te lleven les ganes de visitar-los.

Hi ha negocis que triomfen, guanyen diners i es mantenen. 

N’hi ha que fracassen, perden doblers i tanquen. I llavors ploren i es pregunten per què.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Animalades i bestieses

Diuen que el grau d’evolució d’una societat se sap observant la manera com tracta els seus animals, especialment els de companyia. I pel que es veu, per aquesta part del món, pel que respecta als nostres amics els cans sobretot, el grau d’evolució dels humans és com a poc discutible. La proliferació de cans a les ciutats, la moda de tenir gairebé tothom gos encara que no es pugui, en un pis esquifit sense espai ni temps per dedicar-li no pot dur més que desgràcies.

Tot ve de l’aberració d’agafar una criatura dissenyada per l’home per realitzar funcions específiques -caçar, guardar ramats, lluitar amb altres animals, encalçar humans que fugen...- i transformar-la d’un dia per l’altre en un ésser que ens faci companyia, que el puguem dur per tot, que llueixi i jugui amb els nens, sense tenir per res en compte els seus instints i necessitats.

Les conseqüències són evidents. L’orina canina que envaeix parets i sòls per tots els carrers, la pudor que desprèn i que cap autoritat  no controla. Les baralles entre cans sense fermar, lladrucs, mossos a fillets i majors, les baralles entre els amos de cans sense fermar... i les caques. Tot açò provocant lògicament incomoditats especialment als centres de les nostres "superpoblades" ciutats.




Sembla que el més natural fóra que les espècies superiors utilitzessin les inferiors per al seu profit. Per açò és estrany veure un individu de l'espècie dominant al planeta recollint pel carrer els excrements d’un representant d’una d'inferior, portant-lo com un nadó o parlant-li com un fillet petit. I dedicant-li uns diners i temps en veterinari, perruqueria o altres atencions que molts no emprarien ni per als seus parents humans més propers.




dimecres, 5 d’abril de 2017

Vells amb marxa

O la salut de la gent gran és massa bona o la vida laboral és massa curta... o ambdues coses. Perquè s’han observat darrerament abundants casos de persones que han superat àmpliament l’edat de jubilació i estan més en forma que molta gent que just passa dels cinquanta anys.

Venerables ancians que tot el dia roden pertot, que no s’acaben la marxa i encalcen jovenetes, encara que normalment amb poc èxit i bastant patetisme. Àvies ballant tota la nit rocanrol com si tinguessin vint anys. Pensionistes que fan més feina -i de vegades, segurament, nosa- des que es van retirar que abans quan no els tocava més remei que treballar.

En fi... que tal vegada no sigui tan mala idea augmentar l’edat de jubilació, fins que un pugui, segons l’estat mental i la forma física de cadascú, perquè per estar tot el dia de marxa, viatjant, amb una energia que no se l’acaben, i cobrant de l’Administració, què voleu que us digui, ja podrien continuar treballant, i així altres persones que no tenen edat per retirar-se però sí una catastròfica forma física, cansament existencial o potser poc entusiasme vital podrien ser declarades pensionistes per mèrits propis, no per haver arribat a determinats anys.

Que treballin els vells marxosos que tresquen arreu com a jovenets i així els madurets que ja estan cansats podrien tenir la seva merescuda recompensa.



dimecres, 8 de març de 2017

Controla el fillet

Has de controlar el fillet, que no faci endemeses i que no molesti els altres, que no et domini i que faci cas al que li dius. No pots tenir un nen assilvestrat que vagi a la seva.

El fillet que duus sempre a dins es manifesta si abaixes la guàrdia. I el tractes de reprimir perquè trobes inadequat actuar com ell vol la majoria d'ocasions.

Hi ha coses que no canvien per temps que passi. Maneres de fer, de dir les coses, manifestacions que consideres impròpies de la teva edat però que per poc que et descuidis afloren perquè formen part del teu jo més profund.

Els anys, l’educació, l’experiència i maduresa, les trompades que t’has fotut i les bufetades que has rebut, els teus interessos actuals en aparentar ser una persona seriosa i fiable fan que tenguis el teu infant controlat en la majoria de circumstàncies.

Però quan manco t’ho esperes o et convé, surt el punyetero nen i et fa quedar com un pedaç brut.

En canvi, de vegades, a la intimitat i sense compromisos, disfrutes veient-lo actuar, tan innocent, curiós, franc i espontani, i t'emociones fins al punt de voler tornar a ser sempre així.

El secret rau en saber quan controlar-lo i quan deixar-lo lliure... cosa bastant complicada.



dijous, 23 de febrer de 2017

Polítics impresentables

Un polític, sobretot si té un càrrec important, representatiu, ha de dur uniforme de polític.  

Ha d’estar presentable i punt. Tant se val el que faci. Si és honest o un pocavergonya que roba, si treballa i s’esforça pel poble que l’ha votat o maquina intrigues.

Fins ara t’han pres el pèl i els doblers polítics impecablement vestits i no t’has queixat gaire.

Perquè la imatge és el que val. Impressionen els homes amb coll i corbata, i les dones amb vestidets de marca i ben pentinades fan goig.

La litúrgia de la política necessita de la forma. Cerimònia, rituals i vestimentes. Perquè sàpigues que són posseïdors d’unes capacitats que tu no pots ni albirar.

Poden anar amb els cabells tenyits de taronja, pero no gaire llargs, poden destil·lar odi i escupir misogínia, pero amb coll i corbata...

Si no, t’ho imagines?, podria ser president del Parlament un tipus vestit de qualsevol manera, grenyut i hipiós, sense estudis i potser amb una feina manual. Quina vergona... si aquest no deu ni saber el que vol dir prevaricar.

De polítics impresentables pels seus actes en coneixes prou, imputats, acusats i condemnats, però aquests no et fan ni la meitat de fàstic que els que no se saben vestir decentment.



dijous, 9 de febrer de 2017

Global / local

Moren dues-centes persones en un atemptat a un país d’orient mitjà i no aixeques ni una cella. Se’t mor el ca i és una tragèdia que pateixes amargament amb un dolor que et dura mesos.

Et fa mal una cama i és el drama més important de la història de la humanitat, encara que cada dia desapareixin milers de persones al planeta per malalties, fam i guerres...

Allò que t’és proper t’afecta i el que és llunyà ho veus a través d’un filtre que et deixa viure sense excessives preocupacions.

Normal, et dius, açò li passa a tothom i és natural, com més a prop, més ho sents; instint de conservació.

Voldries que no fos així, però les desgràcies dels altres, properes i llunyanes, l’únic que et provoquen és participar de tant en tant en qualque acció simbòlica, unes belles paraules, alguna petita contribució econòmica... Gestos més o manco sincers per quedar bé amb els altres i amb la teva consciència.

I et dol haver de mentir i dir que et sap greu tal esdeveniment luctuós, quin drama més gros... Mentre penses en les minúcies que de veritat t’importen.

Allò de pensa globalment, actua localment ho trobes una frase preciosa però et sembla que sol passar més bé el contrari.

De vegades actues globalment, creus que és la teva obligació, que has de col·laborar amb tasques d’ajuda a les víctimes de les catàstrofes i les injustícies que existeixen per tot el món, però en el que penses realment i t’interessa de veritat és el que és local, allò que et succeeix a tu i als teus. A aquells que formen part del teu reduït i egoista món.



dimarts, 24 de gener de 2017

A contracorrent

Saps que allà no es pot fumar i és llavors quan més ganes en tens, i mires si hi ha un racó on no et vegi ningú.

Aparques el cotxe on està prohibit. Mai no et poses d’entrada el cinturó de seguretat, fins que no veus un policia o t’ho exigeix qui va amb tu.

Duus el ca amollat pel carrer i per les platges i el camp, per tot allà on no es pot.

Entres per la porta de sortida, vas quan tothom ve...

T’agrada anar a la contra. Basta que alguna cosa estigui vetada perquè t’agafi un desig irresistible de fer-ho.

Si la majoria diu blanc, tu negre. Si tothom sí, tu no...

Tens des de sempre unes ganes irrefrenables de conduir en sentit contrari, d’anar contra direcció. Amb el cotxe, en la vida, en les normes i conviccions, en la forma de ser i de pensar de la major part dels que t’envolten.

Per què ho fas? De vegades pot ser que actuïs així per necessitat, per pressa o per comoditat, però no me diguis que en moltes ocasions no ho fas només per gust.

Per la satisfacció d’anar a contracorrent, per sentir-te diferent? Per estar per damunt de les lleis que sotmeten els tristos mortals, per creure’t així amo de la teva vida?

O no? O sí? No, no contestis. Total, ja sé la resposta, sempre el contrari del que es podria esperar.

L’obstinada línia corba

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. I en general la manera més eficaç d’enfrontar-se a les situacions adverses ac...