No hi ha res que et faci més ràbia que trobar-te als mitjans de comunicació persones que diuen que són felices amb la seva vida laboral. Sol tractar-se normalment d'artistes o de gent amb feines creatives i lliberals.
"Faig el que més m'agrada, i a més a més em paguen", declaren amb un somriure de satisfacció.
Els observes amb una enveja gens sana i penses que són pocs els privilegiats que per sort o mèrits propis gaudeixen d'aquesta situació.
La majoria dels mortals, des de sempre, i sobretot en aquests temps miserables en tants sentits, s'han hagut de conformar amb una feina no excessivament desagradable i un sou mínim que els arribi a fi de mes.
És cert que hi ha ocupacions que et sembla que faries quasi de franc, dedicacions que compensarien una situació econòmica catastròfica, i remuneracions que trobes que et farien oblidar que la teva feina és un fàstic, però no creus que cap d'aquests sigui el teu cas, ni ara ni en el futur.
Així que, mentre no puguis dir "em paguen per fer el que més m'agrada" o "m'ho paguen tan bé que m'agrada el que faig", no et queda més remei que tractar de buscar l'equilibri entre una activitat que almanco no t'amargui la vida i un sou que et permeti subsistir dignament.
"Ni m'agrada tant, ni me paguen prou... però encara n'hi ha que estan pitjor", et dius, no del tot convençut, i et demanes quants en deu haver feliços que tu i tants altres penseu així.
No crec que hi hagi cap feina la qual faria sense cobrar, i la que tinc ara no tinc molta feina, i quan tinc feina no em desagrada del tot, per tan vaig fent...
ResponElimina