dimarts, 17 de novembre de 2015

La vida dels altres

Et conten que a aquella persona li ha passat tal cosa, que una parella ha trencat, que en Pepet ha fet no sé què... i tu comences a badallar i la ment se te'n va per universos paral·lels i no t'assabentes de res del que et diuen.

I és que mai no t'han interessat gaire els assumptes de la gent. Trobes que ja en tens prou amb la teva vida com per anar ficant el nas en la dels altres.

No ets gens xafarder, curiós sí, però no tafaner. Potser fins i tot ho ets massa poc.

Perquè quan et saluden pel carrer mai no saps qui són. "Sí, l'al·lota que vam veure l'altre dia, la que fa feina a la botiga d'aquí devora. Aquella que havia estat tants anys amb en Xec i que el va deixar fa poc per en Bep. T'ho vaig explicar!", remuga qui t'acompanya.

I tu no recordes res, es veu que no t'interessa gens el que faci la resta de la humanitat, llevat naturalment dels més propers.

Penses que tal vegada açò no és bo, a moltes professions és imprescindible un cert interès pel que succeeix al altres. Periodistes, historiadors, investigadors en general necessiten d'un esperit curiós i un poc xafarder.

Però per què tenen alguns aquesta obsessió malsana pel que fan i els passa als que els envolten, o, encara pitjor, a la gent famosa que ni tan sols han vist mai en persona? Fins al punt de parar més atenció als afers d'estranys que a la seva vida i circumstàncies?

És un misteri inabastable.


dimarts, 3 de novembre de 2015

Massa sa? No, gràcies

La gent sana hauria de ser el teu model, mirall i exemple, però, no saps per què, no t'acaben de fer... si són massa sans et solen provocar un cert rebuig.

Trobes que deuen ser gent avorrida. Previsible, tòpica, superficial, super políticament correcta, repel·lentment neta i aclarida.

La gent massa sana et sembla fastigosament hipereducada, massa asèptica, utòpica, idealista, fantasiosa, reprimida, obsesiva, hipòcrita, ressentida i un punt massa diplomàtica.

Gent sana de què... de cos, només en l'aspecte físic i de les formes? Per què no de ment, d'intel·lecte?

Trobes bo córrer deu quilòmetres diaris i no llegir ni un llibre a l'any?

Fer una dieta macrobiòtica i no interessar-se per l'actualitat ni mirar els titulars dels diaris?

Gaudir d'un cos perfecte amb un cervell atrofiat?

L'equilibri diuen que és el millor estat, la proporció justa de tot, d'açò i d'allò...

Però la tendència sol ser anar cap a algun extrem, és freqüent i natural.

Per açò, quan consideres que algú ultrapassa certs límits del que seria normal en la cura del cos, aspecte i maneres, t'agafen tots els mals.

Supòs que alguna cosa deu tenir a veure en tot açò que el metge et digués l'altre dia que havia arribat l'hora de cuidar-te un poc més i abandonar certs hàbits poc sans.


L’obstinada línia corba

La distància més curta entre dos punts és la línia recta. I en general la manera més eficaç d’enfrontar-se a les situacions adverses ac...