dimecres, 8 d’octubre de 2014

Statu quo


No obres la porta perquè t'arribarien sensacions que podrien desfer l'estat en què tu vols que estiguin les coses. Truquen una i altra vegada i deixes que el timbre s'esgoti i per fi resti mut. 

Tens cents de missatges sense llegir perquè et fa por que en algun d'ells es trobi una raó que justiqui algun canvi. No agafes el telèfon, que sona incomptables vegades, fins que destrosses l'aparell que et connectava amb el món exterior. 

Vas al saló, i l'envaeixes. El domines amb la teva presència i t'instal·les a la millor butaca, considerant el moment, calibrant l'entorn. Has pensat en la música com a complement de la teva situació. Ho trobes arriscat, tan sols una nota fora de context podria malmetre tota aquesta obra essencial. I el so el fas tu dins el teu cap. I així ets alhora compositor, intèrpret i auditori. 

Consideres si un poema, escollit entre tota la teva gran col·lecció de llibres, podria ajudar-te en aquesta tasca. No ho trobes convenient i no ho proves. I així continues, assegut a la butaca com un déu omnipotent observant les seves possessions. Satisfet i al·lucinat, ebri de goig creatiu. I, també com un déu, desfet per una solitud inabastable. 

T'aixeques volent fer alguna cosa, t'adones que et manca quelcom perquè tot tingui sentit. Però tornes al teu seient i et sents massa covard per anar a buscar-ho a fora, massa orgullós per reconèixer la teva manca de suficiència, massa feble per obrir-te a l'exterior. 

I plores com un déu infant assegut a la teva colossal butaca. 

Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratetes que canvien dents per regals, reis...